Una ràfega de vent gelat va recórrer l’andana. Els dos homes van esgarrifar-se. El tinent Dubosc dissimuladament va mirar el seu rellotge. Les cinc menys cinc minuts. Només cinc minuts més!
En veure que el belga s’havia adonat que ell havia donat una ullada al rellotge, reprengué la conversa:
- Hi ha molt poca gent que viatgi en aquesta època de l’any -digué, mirant per les finestretes del vagó llit, aturat al seu costat.
- Efectivament -respongué monsieurPoirot.
- Esperem que la neu deixarà circular el Taurus.
- Pot succeir el contrari?
- Sí, ha passat. No aquest any, però.
- Esperem que no succeeixi pas, ara -digué monsieurPoirot-. Les informacions meteorològiques d’Europa són dolentes.
- Molt dolentes. Als Balcans hi ha molta neu.
- Tinc entès que a Alemanya, també.
- Eh bien!-respongué el tinent Dubosc ràpidament, veient que es tornaria a fer un silenci-. Demà a la tarda, a les set quaranta arribareu a Constantinoble.
- Sí -digué monsieurPoirot, i va afegir desanimadament-: Santa Sofia. He sentit dir que és molt bonica.
- Magnífica. Crec que sí.
Per damunt els seus caps va enretirar-se la cortineta d’un dels compartiments del vagó llit i va veure’s el cap d’una novia jove darrera el vidre.
Mary Debenham havia dormit molt poc des de la seva sortida de Bagdad, el dijous abans. Ni en el tren cap a Kirkuk, ni en el Rest Hou-se de Mosul, ni tampoc en la darrera nit del seu viatge havia pogut dormir còmodament. Ara, cansada d’estar desperta en el seu calorós compartiment, excessivament caldejat, s’havia aixecat per tafanejar.
Allò devia ésser Alep. Naturalment, no es podia veure res. Només una llarguíssima andana, il·luminada pobrament. Sota la seva finestra hi havia dos homes que parlaven en francès. Un d’ells era un oficial francès; l’altre era un home baixet amb un enorme bigoti. La noia va somriure lleugerament. Mai no havia vist ningú tapat d’aquella manera. Devia fer molt de fred a fora. Probablement per això calefaccionaven tant el tren. La noia va provar d’abaixar el vidre, però no li fou possible.
El conductor del vagó llit es va acostar als dos homes. El tren estava a punt de sortir, els digué. Monsieurfaria bé de pujar al tren. L’homenet va treure’s el capell. Quin cap tan ovalat tenia! Malgrat les seves preocupacions, Mary Debenham va somriure. Un homenet d’aspecte ridícul. Una mena d’home, tan insignificant, que ningú no prendria seriosament.
El tinent Dubosc va començar de pronunciar les fórmules de comiat. Havia pensat, anticipadament, les frases i les havia reservades per al darrer moment. Era un comiat molt cortès i molt bell.
Per a no ésser menys, monsieurPoirot va contestar en termes semblants.
- En voiture, monsieur-va dir el conductor del vagó llit.
De molt mala gana monsieurPoirot va pujar al tren. El conductor va pujar darrera d’ell. MonsieurPoirot saludà amb la mà. El tinent Dubosc es va quadrar i va saludar. El tren, amb una terrible sacsejada, va arrencar lentament.
- Enfin!-va murmurar monsieurPoirot.
- Brrrrr! -bufà el tinent Dubosc, espolsant-se, per tal de treure’s el fred.
- Voilà, monsieur.-El conductor va ensenyar, amb gest teatral, la bellesa del compartiment i l’ordenada col·locació dels seus bagatges-. La maleteta del senyor l’he posada aquí.
La seva mà estesa era molt significativa. Hercule Poirot va col·locar-hi un bitllet plegat.
- -Merci, monsieur.-El conductor va fer-se encara més amable-. Tinc els bitllets del senyor. També necessito el passaport, faci’m el favor. Crec que el senyor interromprà el seu viatge a Istanbul, oi?
MonsieurPoirot va assentir amb el cap.
- Suposo que no deu viatjar molta gent, oi? -va preguntar.
- No, senyor. Tinc només dos altres viatgers: tots dos són anglesos. Un coronel de l’índia i una jove anglesa de Bagdad. El senyor desitja alguna cosa?
Monsieurva demanar una ampolla petita de Perrier.
Les cinc de la matinada és una hora molt intempestiva per a pujar en un tren. Encara faltaven dues bones hores perquè es fes clar. Conscient de tot això i satisfet d’haver portat a bon terme una delicada missió, monsieurPoirot va ajeure’s en un racó i es va quedar adormit.
Quan va despertar-se eren ja dos quarts de deu i ràpidament es va dirigir al vagó restaurant a la recerca d’un bon cafè calent.
En aquell moment només hi havia un sol ocupant en tot el vagó; sens dubte era la jove anglesa, de la qual li havia parlat el conductor. Era una noia alta, esvelta i morena, i podria tenir uns vint-i-vuit anys. Es podia observar una freda indiferència en la manera que tenia de prendre el seu esmorzar i en la forma de cridar el cambrer perquè li portés més cafè, que denotava un cert coneixement del món i de viatjar. Portava un vestit d’una roba molt fina, perfectament apropiada a l’alta atmosfera del tren.
MonsieurHercule Poirot, com que no tenia altra cosa a fer, es divertia observant-la i estudiant-la, dissimuladament.
Segons la seva opinió, era una d’aquestes noies que saben tenir cura d’elles mateixes allà on vagin. Se la veia equilibrada i serena. A Poirot va agradar-li la perfecció de les seves faccions i la delicada pal·lidesa de la seva pell. Li agradaren, també, els seus ondulats cabells, d’un negre brillant, i els seus ulls, freds, impersonals i grisos. Però Poirot va dictaminar que se la veia massa eficient per a poder-la considerar com una jolie femme.
Al cap de poc va entrar una altra persona al vagó restaurant. Es tractava d’un home alt, de quaranta a cinquanta anys, prim, moreno, amb els cabells lleugerament grisencs a les temples.
- El coronel de l’índia -es digué Poirot.
El nou arribat va saludar la noia amb una petita inclinació.
- Bon dia, missDebenham.
- Bon dia, coronel Arbuthnot.
El coronel estava dret amb una mà recolzada a la cadira del davant de la noia.
- Té algun inconvenient? -va preguntar.
- En absolut. Segui.
- Gràcies; ja sap vostè que l’esmorzar és un àpat que no es presta gaire a converses.
- D’acord, coronel. No m’ofendré pas.
El coronel va seure.
- Boy!-va cridar, de forma peremptòria.