En arribar al pont de Galata, va dirigir-se directament a l’Hotel Tokatlian.
Capítol II
L’hotel Tokatlian
A l’Hotel Tokatlian, Hercule Poirot va demanar una cambra amb bany. Després va apropar-se al taulell de la recepció i va preguntar si havia arribat correspondència al seu nom.
Hi havia tres cartes i un telegrama que l’estaven esperant. Les seves celles s’alçaren lleugerament en veure el telegrama. Era una cosa inesperada.
Va obrir-lo amb la seva cura acostumada, sense presses. Les paraules impreses es destacaven clarament:
Esdeveniment previst per vós en el cas Kassner s’ha presentat sobtadament. Preguem retorneu immediatament.
- Voilà ce qui est embêtant!-murmurejà Poirot, empipat. Va donar una ullada al rellotge-. Caldrà que reemprengui el viatge aquesta mateixa nit -afegí, adreçant-se al conserge-. ¿A quina hora surt el Simplon-Orient?
- A les nou, monsieur.
- Podreu proporcionar-me un llit?
- Segurament, monsieur.En aquesta època de l’any, no hi ha dificultat. Els trens van gairebé buits. ¿Primera o segona classe?
- Primera.
- Très bien, monsieur.Per a on, monsieur?
- Per a Londres.
- Bé, monsieur.Li procuraré un bitllet per a Londres i li faré reservar un llit en el vagó Istanbul-Calais.
Poirot va tornar a consultar el seu rellotge. Eren les vuit menys deu.
- Tinc temps de sopar?
- Segurament, monsieur.
El belga va moure el cap; va anular la reserva de l’habitació i va travessar el hallen direcció del restaurant.
En demanar la carta al maître, va sentir una mà que es posava damunt la seva espatlla.
- Ah!, mon vieux,quin plaer tan inesperat! -digué una veu darrera d’ell.
Qui així parlava era un home baix, d’edat madura, amb el cabell tallat en brosse.Somreia satisfet.
Poirot va posar-se ràpidament dret.
- MonsieurBouc!
- MonsieurPoirot!
MonsieurBouc era un belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i la seva amistat amb l’antiga estrella de les Forces de la Policia Belga datava de molts anys.
- Us trobo molt lluny de casa, mon cher-va dir monsieurBouc.
- Un petit assumpte a Síria.
- Ah! I quan torneu cap a casa?
- Aquest vespre.
- Estupendament! Jo també. És a dir, jo vaig fins a Lausanne, on tinc certs afers. Segurament fareu el viatge en el Simplon-Orient, oi?
- Sí, acabo de dir que em reservin un llit. La meva intenció era quedar-me aquí uns quants dies, però acabo de rebre un telegrama cridant-me, des de Londres, per a un assumpte molt important.
- Ah! -va sospirar monsieurBouc-. Les affaires!, les affaires!Però vós… vós sou el candeler, mon vieux!
- A vegades he tingut alguns petits èxits… -Hercule Poirot va aparentar certa modèstia, però sense resultat.
Bouc va posar-se a riure.
- Ja ens veurem després -digué.
Hercule Poirot va dedicar-se a la difícil tasca de mantenir el seu bigoti fora de la sopa.
Un cop obtinguda aquella difícil operació, va mirar al seu voltant mentre esperava que li servissin el següent plat. Hi havia només mitja dotzena de persones en el restaurant, i d’aquesta mitja dotzena només n’hi havia dues que van interessar Hercule Poirot.
Aquestes dues persones estaven assegudes en una taula no gaire lluny d’ell. La més jove era un home d’una trentena d’anys, d’aspecte molt agradable i que es veia clarament que era americà. Tanmateix, no va ésser ell, sinó el seu company, qui va atreure l’atenció del detectiu.
Era un home que estava entre els seixanta i setanta anys. A primera vista tenia l’aspecte bondadós d’un filantrop. El seu cap, amb unes grans entrades, el seu front ample, la boca somrient deixant veure una blanca dentadura postissa, tot semblava demostrar que es tractava d’una persona de gran bondat. Només els seus ulls contradeien aquesta impressió. Eren petits, enfonsats i astuts. Però no era solament això. Quan l’home, en fer certa observació al seu company, va donar una mirada circular al menjador, els seus ulls es deturaren damunt Poirot per espai d’uns segons, durant els quals va expressar una estranya malvolença, una viva expressió de maldat.
L’individu va aixecar-se.
- Pagueu la nota, Hector -va dir al seu jove acompanyant.
La seva veu era desagradable i el to autoritari. Tenia una falsa suavitat que amagava quelcom de perillós.
Quan Poirot va reunir-se amb el seu amic en el saló, els dos homes estaven a punt de sortir de l’hotel. Llurs bagatges ja estaven preparats. El més jove vigilava l’operació. Quan tot va estar a punt, va obrir la vidriera i digué en veu alta:
- Tot està a punt, misterRatchett.
L’home més vell va remugar unes paraules i va sortir.
- Eh bien-va dir Poirot-. ¿Què penseu d’aquest parell de personatges?
- Són americans -va contestar monsieurBouc.
- Indubtablement, són americans. Però us pregunto quina opinió teniu de llurs personalitats.
- El més jove m’ha semblat molt simpàtic.
- I l’altre?
- Per dir-vos la veritat, amic meu, no m’he fixat massa en ell. Però m’ha produït una impressió molt desagradable. I a vós?
Hercule Poirot va esperar un moment abans de contestar.
- Quan ha passat pel meu costat, en el restaurant -va contestar finalment-, he sentit una sensació molt curiosa. Ha estat com si un animal salvatge (un animal salvatge!, compreneu?) m’hagués passat frec a frec.
- I, tanmateix, a primera vista té un aspecte dels més respectables.