Poirot el va observar detingudament durant alguns minuts. La seva cara era completament inexpressiva. L’altre no va poder endevinar quins pensaments passaren per la seva ment.
- Ho sento, monsieur-digué finalment-. No puc fer-li el servei que demana.
L’altre el va mirar fixament.
- Digui el seu preu, aleshores.
Poirot mogué el cap negativament.
- No em comprèn, monsieur.Jo he tingut molta sort en la meva professió. Tinc diners suficients per a satisfer les meves necessitats i els meus capritxos. Actualment, només accepto els casos que m’interessen.
- Vostè té moltes pretensions. ¿Potser vint mil dòlars el temptarien?
- No.
- Si pretén que la quantitat sigui més elevada, l’adverteixo que no obtindrà absolutament res. Conec el valor de les coses.
- Jo també, misterRatchett.
- No troba acceptable la meva proposició?
Poirot es posà dret.
- Si em perdona la meva opinió personal, li diré que no m’agrada la seva cara, misterRatchett -respongué Poirot.
I amb aquestes paraules, Poirot va abandonar el vagó restaurant.
Capítol IV
Un xiscle a la nit
El Simplon-Orient Express va arribar a Belgrad a tres quarts de nou d’aquell vespre. I com que la sortida no era fixada fins a un quart de deu, Poirot va baixar a l’andana. Tanmateix, no s’hi va quedar durant gaire estona. El fred era intensíssim, i malgrat que l’andana era coberta, la neu hi queia abundantment. Va retornar al seu compartiment. El conductor, que també havia baixat, picava de peus i es donava cops als braços amb força, per tal de reaccionar. Va adreçar-se a Poirot.
- Monsieur,les seves maletes han estat traslladades al compartiment número u, el de monsieurBouc.
- Però, i monsieurBouc, on és?
- S’ha instal·lat al vagó d’Atenes que acaben d’enganxar.
Poirot va anar a cercar el seu amic. MonsieurBouc va refusar les seves protestes.
- No té cap importància. No té cap importància. És millor així. Com que vós aneu a Anglaterra, és millor que seguiu en el mateix vagó fins a Calais. Jo estic perfectament aquí. És més tranquil. Aquest vagó va buit gairebé, excepte un metge grec i jo mateix. Ah!, amic meu!, quina nit! Diuen que feia molts d’anys que no havia caigut tanta neu. Esperem que no ens impedirà de fer el nostre camí. Puc dir-li, però, que no estic massa tranquil.
A un quart de deu, puntualment, el tren va abandonar l’estació i poc després Poirot s’aixecà, va desitjar bona nit al seu amic i se’n va anar, passadís enllà, en direcció del seu vagó, el qual estava situat seguidament després del vagó restaurant.
Durant aquest segon dia de viatge s’havia trencat el gel entre els viatgers. El coronel Arbuthnot era dret a la porta del seu compartiment parlant amb MacQueen.
MacQueen va interrompre la seva conversa en veure Poirot. Va semblar molt sorprès.
- Com! -exclamà-. Jo creia que vostè ens deixava. Va dir-me que es quedaria a Belgrad.
- Vostè no va comprendre’m bé -contestà Poirot, somrient-. Recordo ara que el tren va sortir d’Istanbul quan estàvem parlant d’això.
- Però, escolti, el seu equipatge ha desaparegut.
- L’han traslladat a un altre compartiment. Això és tot.
- Ah, ja ho comprenc!
Va continuar la seva conversa amb Arbuthnot i Poirot va seguir el seu camí passadís enllà.
Dues portes abans del seu compartiment va trobar la vella dama americana, mistressHubbard, que estava parlant amb la senyora de cara de be, la qual era sueca. MistressHubbard insistia perquè l’altra li acceptés una revista.
- Emporti-se-la, amiga meva -li deia-. Jo ja tinc moltes altres coses per a llegir. És terrible el fred que fa!
La dama va somriure amistosament en veure Hercule Poirot.
- És molt amable -digué la sueca.
- No en parlem més. Espero que passi una bona nit i que es trobi millor demà del seu mal de cap.
- Deu ser el fred. Ara em faré una tassa de te.
- Té una aspirina? N’està segura? Jo en tinc. Bé, bona nit tingui, amiga.
Aleshores es girà cap a Poirot amb ganes d’entaular una llarga conversa.
- Pobra criatura, és sueca! Pel que he pogut comprendre és una mena de missionera, una mestra. Una criatura molt bona, però parla poc anglès. S’ha interessat molt per tot el que li he explicat de la meva filla.
Poirot ja sabia tot el referent a la filla de mistressHubbard. Tots el viatgers que parlessin anglès també ho sabien! Ella i el seu marit formaven part del personal d’un gran col·legi americà a Esmirna i aquell era el primer viatge de mistressHubbard a Orient; feia saber l’opinió que tenia dels turcs i les condicions de les seves carreteres.
La porta del costat va obrir-se i va aparèixer la pàl·lida i llargaruda figura del criat de misterRatchett. Poirot va veure un moment misterRatchett assegut a la seva llitera. Ell també va veure Poirot i la seva cara es transformà, tornant-se verdosa de ràbia. Després, la porta va tornar a tancar-se.
MistressHubbard va agafar Poirot a part.
- Aquest home em fa por -li digué baixet-. No em refereixo pas al criat, no, sinó a l’altre, el seu amo. Naturalment, l’amo! Aquest home té alguna cosa de malvat. La meva filla diu sempre que jo sóc molt intuïtiva. «Quan la mamà té un pressentiment, sempre és amb raó», em diu sempre. I aquest home no m’agrada. La seva porta és al costat de la meva i això no em fa cap gràcia. Ahir a la nit vaig posar la balda i, a més, els bagatges contra la porta de comunicació. Em va semblar que forcejava el pom. No m’estranyaria gens que resultés ser un assassí… Sé que potser és una bestiesa, però és així i no puc fer altrament. Aquest home em fa por! La meva filla va dir-me que tindria un viatge feliç, però no acabo d’estar tranquil·la. Ja veurà com passa alguna cosa. Alguna cosa passarà. No comprenc com un jove tan simpàtic pot ser secretari seu.