-M'envien Arieu i Artàozos, gent fidel a Cirus que us volen bé. Us recomanen de guardar-vos, no sigui cosa que els bàrbars us ataquessin aquesta nit: hi ha moltes tropes dins el jardí veí. Us recomanen igualment d'enviar una guàrdia al pont del Tigris, que Tissafernes ha resolt de tallar aquesta nit, si pot, per agafar-vos entre el riu i el canal.
En sentir aquestes coses, el duen a presència de Clearc, i li donen compte del que l'home diu: Clearc en sentir-ho es trasbalsa d'allò més i li ve por. Un jovenet però dels presents, reflexiona, i diu, que no hi havia seqüència entre allò d'atacar i allò de tallar el pont:
-Perquè és clar que si ataquen, o hauran de vèncer o de ser vençuts. Si vencen, ¿de què els serveix de tallar el pont? Perquè, ni que hi hagués molts ponts, nosaltres no sabríem on fugir per salvar-nos; i si som nosaltres qui vencem, bo i romput el pont no tindran ells on fugir; ni tampoc podrà socorre'ls ningú, de tanta gent que hi ha a l'altra vora, des del moment que el pont estarà romput.
En haver sentit això, Clearc pregunta a l'enviat quina és l'extensió del país entre el Tigris i el canal. Aquest respon que és molta, i que hi ha llogarrets i nombroses ciutats grans. Llavors coneixen que els barbres han enviat aquell home per sota mà, de por que els grecs, després d'haver destruït el pont romanguessin dins l'illa, on haurien pogut tenir per atrinxerament de l'un costat el Tigris i de l'altre el canaclass="underline" traient queviures d'aquella mena d'illa, que era vasta i fèrtil, poblada de cultivadors; i ultra això, oferint un refugi per a qui volgués fer mal al Rei.
Se'n va de seguida a reposar: enviant amb tot una guàrdia al cap del pont: però no l'atacà ningú, ni d'enlloc vingué davant del pont cap enemic, com van comunicar les sentinelles. L'endemà a punta d'alba, hom travessa el riu per un pont de trenta set barques, amb totes les precaucions possibles; perquè alguns dels grecs que eren prop de Tissafernes havien previngut que en passar serien atacats; però era fals. Només en pasar, va aparèixer Glos amb uns quants més, mirant si hom travessava el riu; i en haver-ho vist, s'allunyà al galop.
Per les vores del Tigris, en quatre jornades de marxa, vint parasangues, fan cap al riu Fiscos, ample d'un pletre: hi ha un pont. En aquell indret s'aixeca una ciutat gran, el nom de la qual és Opis. Davant d'ella s'encontra amb els grecs el germà bastard de Cirus i d'Artaxerxes, que duia de Suses i d'Ecbatana un exèrcit considerable en socors del Rei. Atura el seu exèrcit i mira pasar els grecs. Clearc feia desfilar l'avantguarda de dos en dos: de tant en tant marxant, de tant en tant aturant-se: així, tanta estona com el cap de la columna s'aturés, tanta estona es veia també obligat el gros de la columna a aturar-se; de manera que la columna va semblar d'allò més nombrosa als mateixos grecs, i el persa que se la mirava se'n va esbalaïr tot.
D'allí en sis etapes d'erm a través de la Mèdia, trenta parasangues, fan cap a les viles de Parisatis, mare de Cirus i del Rei. Tissafernes, per insultar a Cirus, permet als grecs de saquejar-les, llevat de fer esclaus. Hi havia molt de blat i bestiar i altre botí.
D'allí fan quatre jornades de marxa a través de l'erm, vint parasangues, tenint el Tigris a l'esquerra. A la primera etapa, a l'altra vora del riu, veuen una ciutat gran i pròspera, anomenada Cenes, de la qual els bàrbars transporten damunt de rais, fets de pells, pans, formatges, vi.
(1) Amb l'expressió «Les armes» es designava el mateix campament, els llocs de guàrdia, o més precisament l'indret on les armes eren deixades reunides en feixos.
CAPÍTOL V
TRAÏCIÓ DE TISSAFERNES
Després d'això, atenyen el riu Zapatas, d'una amplària de quatre pletres. Hi sojornen tres dies. Hom tenia sospites: però no es tenia la prova de cap parany. Clearc va decidir-se a una assentada amb Tissafernes, per a veure si podia fer cessar les sospites abans que en sortís la guerra: i envia algú a dir que dessitjaria tenir una assentada amb ell. Tissafernes l'invita a venir tot d'una. En ser que estan plegats, Clearc diu:
-Jo sé, Tissafernes, que hi ha hagut entre nosaltres juraments, i que ens hem donat la dreta de no fer-nos mútuament cap tort. Amb tot, veig que et guardes de nosaltres com d'uns enemics, i nosaltres, veient això, ens guardem per la nostra banda.
»Com que per bé que escorcollo no puc descobrir que tu hagis provat de fer-nos cap mal, i jo sé clar i net que el que és nosaltres no pensem tampoc en res semblant, m'he decidit a venir a enraonar amb tu a fi que, si podem, esvaíssim aquesta desconfiança mútua. Perquè sé que els homes que per una calúmnia, i també els que per una sospita, es temen els uns als altres, i volen prevenir abans de patir, causen mals irremeiables a gent que no anaven a fer ni per altra banda tenien intenció de fer res de tal. Convençuts, doncs, que aquests malentesos amb una entrevista és com millor poden cessar, vinc i vull provar-te que tu et malfies de nosaltres sense raó. Perquè de primer, i és la més gran garantia, els nostres juraments a la cara dels déus ens priven de ser enemics. I qui té consciència d'haver-los negligit, el que és jo no el felicitaria mai. Perquè la guerra dels déus no sé amb quina llestesa fuig ningú que la defugi, ni en quines tenebres pot esquitllar-se, ni en quina fortalesa retreure's: perquè arreu tota cosa és sotmesa als déus i per tot damunt tota cosa els déus imperen per un igual. Vet aquí el què penso sobre els juraments sobre els déus als quals hem confiat l'amistat pactada.
»Passant a consideracions humanes, jo et miro al present, com el nostre bé més gran. Perquè amb tu tot camí és obert, tot riu gualejable, no hi ha fretura de queviures; sense tu, tot camí s'endinsa en les tenebres: perquè no en sabem res; tot riu és de mal passar, tota multitud és esfereïdora, i més esfereïdora la solitud: perquè és plena de tota privació. Si ens tornàvem bojos i t'occíem ¿què hauríem produït occint el nostre benfactor, sinó una lluita amb el Rei, el venjador més terrible? I encara de quines esperances em privaria a mi mateix si emprenia, de fer-te cap mal, jo t'ho diré.
»Jo he desitjat de ser l'amic de Cirus, creient-lo l'home del seu temps més apte per fer bé a qui volgués. Jo et veig avui a tu amo del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre. Sé que els Misians us són amoïnosos: jo penso, amb les forces de què disposo, fer-vos-els ajupir; i sé que els Písides també. I sento dir que hi molts altres pobles tals als quals jo penso que faria acabar de pertorbar la vostra ventura. I els egipcians, contra els quals us sé sobretot irritats, no veig pas quines forces aliades podríeu esmerçar per a castigar-los millor que les que són amb mi. En fi, entre els que habiten entorn, si amb algún volguessis ser amic, ho series com al més gran de tots; i si algú t'inquieta, obraràs com a senyor, tenint-nos de servidors a nosaltres, que et servirem no per amor de la soldada solament, sinó també de l'agraïment que per haver-nos salvat et duriem en justícia. A mi, quan considero tots aquests motius em sembla talment estrany que et malfiïs de nosaltres, que és la cosa que en sabria més dolç de sentir el nom de l'home prou hàbil en l'art d'enraonar per convèncer-te amb les seves enraonies que nosaltres conspirem contra tu.