Així parla Clearc; Tissafernes respon:
-Sí, estic content, Clearc, de sentir de tu paraules tan entenimentades; pensant d'aquesta manera, si meditaves contra mi alguna cosa de mal, em sembla que series tan mal intencionat envers tu mateix com envers mi. Però perquè estiguis ben segur que no tindríeu raó de malfiar-vos ni del Rei ni de mí, escolta pel teu cantó: Si volíem perdre'us, ¿et sembla que ens mancaria prou cavalleria o infanteria o armes per estar en condicions de fer-vos dany, sense córrer per la nostra banda cap perill? Els terrenys propis per atacar-vos ens mancarien, et sembla? I aqueixes planures tan grans que ens són amigues i que amb tant de fatic travesseu, i aqueixes serralades que veieu davant i que haveu de passar, per ventura no podem, ocupant-les per endavant, fervos-les impracticables i aqueixos rius tan nombrosos, al pas dels quals podem regular ¿quants de vosaltres ens abellirà de combatre? I n'hi ha que de cap manera no els travessaríeu, si nosaltres no us féssim pasar. Si en tot això som vençuts, el foc val a dir que és més fort que els fruits de la terra: i podríem, incendiant-los, arrenglerar en batalla contra vosaltres la fam, amb la qual, per molt valents que siguéssiu, no podríeu pas combatre. ¿Com, doncs, tenint tants de medis per fer-vos la guerra, i cap de perillós per a nosaltres, de tots aquests aniríem a triar l'única manera que sigui impia davant dels déus i vil davant dels homes? És cosa de gent en un mal pas, sense recursos, estreta per la necesitat, miserable en fi, que vol treure algun profit de perjuri envers els déus i de la mala fe envers els homes. No, Clearc, nosaltres no serem mai tan desenraonats ni tan toixos! ¿Per què, quan podíem exterminar-vos, no hi hem vingut a parar? Sàpigues bé que la causa n'és el desig que jo tenia de guanyar-me la confiança dels grecs; i que les tropes estrangeres amb les quals Cirus, en pujar cap a les terres altes, no comptava sinó perquè les pagava, jo pogués, en davallar refermar-m'hi a còpia de benifets. Ara, dels aventatges que podeu oferir-me, tu n'has dit alguns: però el més gran jo ja el sé. Perquè és permès al Rei sol de portar la tiara dreta damunt del cap; però per ventura, vosaltres presents, fora fàcil a un altre de portar-la-hi també damunt del cor (1).
Parlant així va semblar a Clearc que deia la veritat; i respon:
-Aquests, doncs-diu-que quan nosaltres tenim tals motius d'amistat, proven, amb llurs calúmnies de fer-nos tornar enemics, no són dignes dels darrers suplicis?
-El que és jo-fa Tissafernes-si voleu, els generals i els capitans, venir a mí, us diré obertament qui són que em diuen que tu conspires contra mí i contra el meu exèrcit.
-Jo-digué Clearc-te'ls duré tots: i per la meva banda et revelaré també d'on m'hi he tret el que sento dir de tu.
Després d'aquesta conferència, Tissafernes, fent uns grans afalacs a Clearc, l'incita a romandre a sopar amb ell. L'endemà Clearc, de tornada al campament apareix clarament convençut de les disposicions amicals de Tissafernes i reporta el que aquest ha dit; i afegeix que cal que els invitats vagin a la tenda de Tissafernes, i que aquells dels grecs que fossin convictes de calúmnia, siguin castigats com a traïdors enemics dels grecs. Sospitava que el calumniador era Menó, sabent que s'havia entrevistat, igual que Arieu, amb Tissafernes, que formava un partit contra ell, i que conspirava per a guanyar-se tot l'exèrcit i esdevenir l'amic de Tissafernes. Clearc, per la seva banda, volia conciliar-se l'afecte de l'exèrcit sencer i treure's d'entre peus aquells que li feien nosa.
Alguns soldats, però, li contradiuen, opinant que no han d'anar-hi tots els generals i capitans i que cal malfiar-se de Tissafernes. Però Clearc insisteix fortament, fins a aconseguir d'anar-hi cinc generals i vint capitans; els segueixen uns dos cents soldats com si anessin a mercat.
En ser a les portes de Tissafernes, els generals són cridats dins, Pròxenos de Beòcia, Menó de Tessàlia, Agias d'Arcàdia, Clearc de Lacedemònia, i Sòcrates d'Acaia: els capitans resten a la porta. Al cap de no gaire estona, al mateix senyal, són agafats els de dins i degollats els de fora. Després d'això, tot de cavallers bàrbars, galopant pel pla, occeixen tots els grecs que topen, siguin esclaus siguin lliures. Els grecs estan tots admirats d'aquelles carreres de cavalleria que veuen des del campament, i vacil·len sobre el que hagin de fer, quan arriba Nicarc d'Arcàdia, fugitiu, ferit al ventre, i tenint-se les entranyes amb les mans, conta tot el que s'és esdevingut.
De seguida els grecs corren a les armes, colpits tots de terror i creient que els bàrbars van a arremetre tot d'una contra el campament. Però no vénen pas tots sinó Arieu, Artàozos i Mitrídates, que eren gent lleialíssima a Cirus. L'intèrpret dels grecs diu que obira amb ells el germà de Tissafernes i que el reconeix. Duien un seguici de perses acuirassats, com a trescents. En ésser prop, aquests demanen que si hi ha cap general o capità grec, s'adelanti per comunicar-li les ordres del Rei. Llavors els generals grecs Cleanor d'Orcomen i Sofènet d'Estimfal surten del camp amb precaució, i amb ells Xenofont d'Atenes, a fi de saber noves de Pròxenos. Quirísof s'esqueia a ser lluny d'allí, en un llogarret amb altres fent provisió de queviures.
En ser a l'abast de la veu, Arieu parla així:
-Oh grecs, Clearc, descobert d'haver faltat als juraments i romput la treva, té el seu càstig i és mort. Pròxenos i Menó, que han denunciat la seva perfídia, són en gran honrament. Pel que fa a vosaltres, el Rei us exigeix les armes: diu que són seves, ja que eren de Cirus, el seu esclau.
A això els grecs responen per boca del Cleanor d'Orcomen:
-Oh el més malvat dels homes, Arieu, i tots els altres que éreu amics de Cirus, no us avergonyiu a la cara dels déus i dels homes, vosaltres que, després de jurar que reconeixeríeu els mateixos amics i els mateixos enemics que nosaltres, ens haveu traït amb Tissafernes, el més descregut i el més criminal dels homes, que haveu assassinat els mateixos depositaris dels vostres juraments, i que havent traït els altres ara marxeu contra nosaltres amb els nostres enemics?
Arieu replica:
-Clearc ha aparegut com havent conspirat de fa temps contra Tissafernes i Orontas i tots els que érem amb ells.
A això Xenofont respon:
-Clearc, vull consentir-hi, si contra els juraments rompia les treves, té el seu càstig: perquè és just que morin els perjurs. Però Pròxenos, però Menó, que són els vostres benfactors i els nostres generals, envieu-los ací. Perquè és clar que essent els vostres amics i els nostres, procuraran donar-nos a vosaltres i a nosaltres els millors consells.
Llavors els bàrbars tenen entre ells una llarga conferència, i es retiren sense respondre res.
(1) Amb aquesta metàfora Tissafernes insinua que, ajudant-lo els grecs, pretindria a la corona.
CAPÍTOL VI
SEMBLANÇA DELS GENERALS ASSASSINATS
Els generals així presos són conduits al Rei i moren decapitats. L'un d'ells, Clearc, era, per confessió de tothom que l'havia tractat, un home de guerra, un enamorat de la guerra fins a l'extrem. En efecte, mentre va durar la guerra dels lacedemonis amb els atenesos, romangué a Grècia; però en ser feta la pau, persuadí la seva ciutat que els tracis feien tort als grecs, i havent obtingut aprovació dels èfors, es feu a la vela per anar a guerrejar contra els tracis que habiten part damunt del Quersonès i de Perint. Els èfors, havent canviat de parer, que ell ja era fora, provaren de fer-lo tornar de l'Istme; però ell llavors no obeí, i se n'anà navegant cap a l'Hel·lespont. En conseqüència, els magistrats d'Esparta el condemnaren a mort com a desobedient. Des de llavors, fugitiu, ve a trobar Cirus; i en altre lloc hem escrit per quins discursos guanyà la seva confiança. Cirus li dóna deu mil darics. Clearc els pren, però no es decanta a l'inacció; sinò que amb aquests diners aplega un exèrcit i fa la guerra als tracis. Vencedor en un combat, saqueja llur país, i continua fent la guerra, fins que Cirus té necessitat de les seves tropes: llavors parteix amb ell a una altra campanya.