Aquests em semblen doncs els actes d'un enamorat de la guerra, el qual, podent fruir de la pau sense vergonya ni dany, prefereix la guerra; i podent vagar, s'estima més afatigar-se per fer la guerra; i podent haver riqueses sense perill, prefereix de posseir-ne menys, i fer la guerra. I com qui despèn en amor o en qualsevol altre plaer, ell s'abellia de despendre en la guerra: tan enamorat de la guerra ell era.
I el seu talent militar apareixia en això, que amava el perill, i de dia i de nit duia els seus homes a l'enemic i en les ocasions arriscades era prudent, com ho testifica tothom que l'hi ha vist. Passava per hàbil a manar, tant com podia ésser-ho un home de l'humor que ell tenia. Perquè si per una banda era capaç com qualsevol altre de capficar-se perquè el seu exèrcit tingués tot el que era necessari, i de pendre per això totes les precaucions, per altra banda era també capaç d'engendrar en els qui el seguien la convicció d'haver d'obeir a Clearc. I això ho aconseguia a còpia d'ésser sever: tenia l'aire dur, la veu aspra, castigava sempre fort, de vegades amb ira, talment que se n'havia de penedir més d'un cop. Castigava per sistema, convençut que un exèrcit sense disciplina no serveix de res. Fins contaven que deia, que el soldat ha de témer més el seu cap que els enemics, ja sigui que hagi de fer una guàrdia, o estar-se de saquejar terres amigues o de marxar resoltament contra els enemics. Així en els perills els soldats volien escoltar-lo de debò i no li preferien ningú més. Llavors la duresa de la seva fesomia diu que prenia un no sé què de radiant, i la seva severitat no semblava ser més que fortalesa davant l'enemic: talment que apareixia com una salvació, i ja no com un objecte d'esfereïment. Però un cop es veien fora del perill, que hi havia manera de passar sota d'altres caps, molts l'abandonaven. Perquè Clearc no tenia res de graciós: sinó que era sempre dur i cruel; de manera que els soldats, tenien envers ell els sentiments dels infants, no tenia qui el seguís per amistat i per devoció; però aquells que per manament de la ciutat, o obligats per la fretura o per qualsevol altra necessitat havien anat a parar sota les seves ordres, ell sabia perfectament fer-los obeir. D'ençà que van haver començat a vèncer els enemics amb ell, dos grans medis li crearen soldats excel·lents: la seva intrepidesa contra els enemics, i una por al càstig que els feia ben disciplinats. Tal era Clearc com a comandant: i diuen que no va voler mai gaire ser comandat per altres. Tenia, quan va morir, cap a una cinquantena d'anys.
Pròxenos de Beòcia va desitjar esdevenir un home capaç de grans coses: i per aquest desig va donar diners a Gòrgias de Leontini. Després d'haver pres un quant temps les seves lliçons, creient-se ja amb aptesa per comandar, i essent l'amic dels prínceps no ésser vençut a bons serveis, s'embrancà en els afers de Cirus. Esperava adquirir-ne un gran nom, un gran poder, i sumes considerables. Però, malgrat aquesta ambició, sempre fins a l'evidència provà que res d'això no volia adquirir-ho amb injustícia, sinó que pensava haver-hi d'arribar per medis justos i bells: altrament, no. Era de mena per comandar a gent honesta i bona: però sense aptesa per inspirar als seus soldats el respecte o la por: s'avergonyia davant dels soldats més que no pas els comandats davant d'ell, i es veia massa que temia més ell de fer-se mal veure dels soldats que no pas els soldats de desobeir-lo. Pensava que bastés, per ésser un bon cap i semblar-ho, elogiar a qui obra bé, i no elogiar a qui comet un tort. Així, doncs, la bona gent posada sota les seves ordres li duien bona voluntat, mentre que els dolents, com a amansívol que era, conspiraven contra ell. Quan va morir, tenia com una trentena d'anys.
Menó de Tessàlia no dissimulava el seu fort daler de riqueses, i el seu daler de comandar per poder guanyar més, i el seu daler d'honors, per obtenir més profits; volia ésser l'amic dels poderosos a fi d'ésser impunement injust. Per assolir el que desitjava, el camí més curt per a ell eren el perjur, la mentida, l'engany: la senzillesa i la veritat per ell volien dir bajaneria. Era evident que no estimava ningú; i a aquell del qual semblava ser amic, li armava ostensiblement paranys. No es burlava mai d'un enemic, però no parlava mai amb els de la seva vora que no se'n burlés. No tramava mai contra els béns dels enemics: perquè creia difícil d'apoderar-se d'allò que és ben guardat; en canvi, únic entre tots, creia facilíssim de pendre el bé mal guardat dels amics. De tots els que coneixia perjurs i criminals, en tenia por com de gent ben armada; però dels que eren piadosos i practicaven la veritat, en treia profit com de gent que no eren homes.
Com hi ha qui rumbeja la seva pietat, la seva franquesa, la seva dretura, així Menó rumbejava de saber enganyar, de forjar mentides, de burlar-se dels amics: i considerava sempre la gent sense murrieria com a gent mal educada.
Quan emprenia de ser el primer en l'afecte d'un altre, calumniava els primers ocupants, convençut que així havia de fer-se'l seu. Per fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort, mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar. S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no l'hagués perdut després d'haver-se'n servit.
Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el que tothom sap, vet-ho aquí. Era encara en la flor de l'edat, quan obtingué d'Aristip un comandament de tropes estrangeres; i era encara en la flor de l'edat, quan va viure íntimament amb Arieu el bàrbar, que s'abellia dels xicots bonics: i ell mateix, sense barba encara, tingué per amic Taripas, també sense barba. En morir els seus companys de generalat, per haver marxat contra el Rei amb Cirus, havent fet ell el mateix no va morir; sinó que després de la mort dels altres generals el Rei va condemnar-lo a morir no com Clearc i els altres generals, que van ser escapçats, mort que sembla la més ràpida, sinó que diuen que va viure tot un any, havent sofert el suplici dels malfactors, i que aquesta va ser la seva fi.
Àgias d'Arcàdia i Sòcrates d'Acaia moriren així mateix; i d'ells ningú no se'n va riure mai com a covards a la guerra, ni els va titllar de traïdors a l'amistat. I estaven tots dos vora els trenta-cinc anys de llur naixença.
LLIBRE TERCER
[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus fins a la batalla, i tot allò que, després de mort Cirus, s'esdevingué en retirar-se els grecs amb Tissafernes durant la treva, ha estat exposada en els llibres anteriors].
CAPÍTOL I