-Però jo-afegeix-he estat obligat a perseguir, perquè veia que estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem posat a perseguir hem vist-diu-la veritat del que dieu: perquè ni podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi. Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui, no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal, ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i, qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc, n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles, aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells mateixos inquietaran els fugitius.
El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.
CAPÍTOL IV
CONTINUA LA MARXA DELS GRECS, PERSEGUITS PER TISSAFERNES
Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat, quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs, els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap el mal que havia fet.
Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny, quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança, que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú, els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.
Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus, i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí, fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat dels pobles veïns.
D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent: el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei, s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els habitants, i així fou presa.
D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a les fones.
Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.
Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont, que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses, els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques (1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en falanx, tothom era al seu rengle.