D'aquesta manera es van fer quatre jornades.
Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció, com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.
Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien, aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren molts.
Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant l'encalç dels enemics.
Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se, perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin. Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs.
Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges, talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen: perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el qual hi havia el camí que duia a la plana.
Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i avençant al galop cap a Quirísof, pregunta:
-Per què em crides?
Quirísof li respon:
-Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes?
Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la reraguarda en presència dels enemics.
-Però és hora-afegeix-de decidir la manera de treure aquells homes de l'altura.
Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu:
-L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo romandré ací.
-Jo et dono a triar el que vulguis-fa Quirísof.
Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front, i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en el front del quadre.
El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant, al llarg, els anima des del cavalclass="underline"
-Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta del camí sense combat.
Llavors Sotèrides de Sició diu:
-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.
Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot. S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides, li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els enemics.
(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos), es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25 homes (24 i l'oficial o enomotarca).
CAPÍTOL V
ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS
Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un altre camí.