Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que, seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant, Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda. Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla.
Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que tenen dins les cisternes arrebossades.
Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per als homes valents.
L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no portaven sinó arcs i fones.
Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de Creta.
(1) Formació que a més d'ésser compacta com la falanx tenint l'aventatge d'una major mobilitat, feia possible una acció més lliure i un múltiple desenrotllament de forces. A aquest fi les companyies es desplegaven les unes al costat de les altres a la dreta o a l'esquerra, segons que el punt a ocupar fos a la dreta o a l'esquerra de la línia de marxa; però no s'estrenyien en línia, sinó que deixaven entre elles espais. Característic de les columnes de companyia és a més a més, que les enomòties (vint-i-cinquenes) no estaven l'una al costat de l'altra, sinó l'una darrera l'altra, de manera que la companyia tenia una profunditat major que el front. (Bersi).
CAPÍTOL III
PAS DEL CENTRITES
Aquell dia s'allotgen en els llogarrets situats part d'amunt de la plana que voreja el Centrites, un riu de dos pletres d'amplària que separa l'Armènia dels país dels Carducs. Els grecs s'hi reposen, contents de veure la plana. El riu és a sis o set estadis de les muntanyes dels Carducs. S'hi van allotjar, doncs, molt a pler, gràcies als queviures i al record de les moltes fatigues passades. Perque en els set dies que havien travessat els Carducs, els havien passat combatent constantment, i havien patit tants de mals, que ni tots els soferts de la part del Rei i de Tissafernes. Amb el pensament, doncs, d'ésser-ne alliberats, es van adormir dolçament.
A punta de dia, veuen a l'altra banda del riu cavallers armats, com per barrar el pas, i part d'amunt d'aquests cavallers tot d'infanteria arrenglerada en les costes, com per impedir l'entrada a Armènia. Eren gent d'Orontas i d'Artucas, armenis, macedonis i caldeus mercenaris. Es deia que el caldeus eren lliures i valents: tenien per armes uns grans escuts de vímet i llances. Les costes damunt les quals estaven formats, eren a tres o quatre pletres del riu. Es veia un sol camí que hi conduís, i com fet de mà d'home. Va ser per allí que els grecs intentaren el pas. Però en provar-ho, se'ls palesa que l'aigua arriba més amunt del pit i que el corrent és enasprit per uns grans còdols relliscosos, que no és possible de conservar les armes dins l'aigua, i si no, el riu se'ls enduia; i que posar-se-les al cim del cap, era oferir-se nu a les fletxes i als altres trets. Es retiren, doncs, i s'acampen a la vora del riu.
Llavors, d'amunt la muntanya on havien passat la nit precedent, veuen un gran nombre de carducs aplegats en armes. El descoratjament dels grecs és gran, en veure la dificultat de travessar el riu, en veure els que impedien el pas, en veure els carducs a punt d'atacar-los per darrera quan passaran.
Aquell dia, doncs, i la nit següent restaren en un gran embarblescament.
Però Xenofont tingué un somni; li va fer l'efecte que estava lligat per unes traves, les quals, havent-se-li escorregut per elles mateixes, el deixaren solt per caminar tant com volgués. A trenc d'alba, se'n va a trobar Quirísof, li diu que té esperances que tot anirà bé, i li conta el somni.
Quirísof se'n alegra, i els generals, presents tots cuiten a fer sacrificis abans que el dia llueixi. Des de la primera víctima els senyals són favorables. En tornar dels sacrificis, els generals i els capitans donen ordre als soldats de dinar.
Mentre Xenofont dina, corren a ell dos joves perquè tothom sabia que era permès d'acostar-se-li, dinant o sopant, i, si dormia, de despertar-lo per dir-li qualsevol cosa que tingués a veure amb la guerra. I llavors li conten que s'estaven replegant brossa per fer foc, quan reparen a l'altra riba entre unes roques que davallen fins al riu mateix, un vell, una dona i unes noies, que deixen dins una balma de la roca com uns sacs de vestit. En veure'ls, els fa l'efecte de poder passar-hi segurs: perquè aquell costat no era accessible a la cavalleria enemiga. Es despullen, i dinen, i, punyal en mà, proven de passar nus nedant: però avencen, passen sense mullar-se les vergonyes, prenen els vestits i se'n tornen pel mateix camí.
Tot d'una Xenofont fa ell mateix libacions, i dóna ordre de buidar vi als joves per pregar als déus, que han fet veure el somni i el passatge, de conduir a bon terme la resta. Fetes les libacions, condueix de seguida els joves a la presència de Quirísof, i li conta el fet. En haver-lo sentit, Quirísof fa també libacions. En havent libat, dónen ordre de plegar bagatges, convoquen els generals i escateixen la manera de passar millor el riu, de vèncer els enemics que tenen en front i de no rebre cap dany dels que són darrera. S'acorda que Quirísof anirà al cap i passarà amb la meitat de l'exèrcit, que l'altre meitat s'esperarà amb Xenofont, i que les atzembles i la turba passaran entremig dels dos destacaments.