Allí Polícrates d'Atenes, capità, demana que se l'hi deixi anar a ell.
Prenent soldats lleugers, corre a la vila escaiguda a Xenofont, sorprèn tots els vilatans i el comarca, pren disset poltres criats per al tribut del Rei, i la filla del comarca, maridada de feia nou dies: el seu marit havia sortit a caçar la llebre, i no va ser agafat dins les viles. Les habitacions eren sota terra: l'obertura és com la d'un pou, però a baix són vastes: hi ha eixides excavades per al bestiar, però les persones davallen amb una escala. Dins aquestes habitacions hi havia cabres, ovelles, bous, aviram i cries de tota mena. El bestiar tot és mantingut dins de fenc. Hi havia també blat, ordi, llegum, i vi d'ordi en vasos. S'hi veia surar l'ordi fins a ran mateix de les vores, així com canelles, les unes més grans, les altres més petites, i sense nusos. Calia, quan algú tingués set, aplicar-se'n una a la boca i xuclar. Aquesta beguda és molt forta, si no s'amera amb aigua: però deliciosa per a qui hi és avesat.
Xenofont fa sopar amb ell el comarca, i l'exhorta a animar-se, dient que no el privarà dels fills, i que en partir el rescabalaran omplint-li la casa de queviures, només que vulgui posar l'exèrcit en bon camí, fins a ser en una altra nació. Ell promet, i en prova de bona voluntat revela on és colgat el vi. Acantonats així per aquella nit, els soldats s'adormen en l'abundància de tots els béns, tenint però sempre sota una guàrdia de vista el comarca i els seus fills.
L'endemà Xenofont pren amb ell el comarca i se'n va a trobar Quirísof. En cada vila on passa, visita els que hi són acantonats, i per tot arreu els troba regalats i fent platxèria: enlloc no el deixen partir que no s'hagi assegut amb ells a dinar. No hi havia indret, on damunt la mateixa taula no s'hi veiés carn d'anyell, de cabrit, de porc, de vedell, d'aviram, amb pa a dojo, de forment i d'ordi. Quan per afecte es volia beure a la salut d'algú, se'l duia fins al vas d'on calia beure, cap jup, morrejant, a tall de bou. Es va permetre al comarca de pendre el que volgués. Ell no va acceptar, sinó que per tot on veia algun parent seu, se l'enduia.
En fer cap a Quirísof, troben també els d'aquest acantonament coronats amb garlandes de fenc sec, i fent-se servir per infants armenis, vestits amb les túniques bàrbares. Els ensenyaven per signes, com a sords, el que havien de fer.
Quirísof i Xenofont, després dels compliments d'amistat, pregunten plegats al comarca, per medi de l'intèrpret que sabia el persa quin país era aquell. Ell respon que l'Armènia. Li pregunten de bell nou, per a qui crien els cavalls. Diu que és un tribut per al Rei; afegeix que el país veí és el dels Càlibs, i indica el camí que hi mena.
Xenofont aleshores parteix, duent el comarca a la seva família, i li dóna un cavall que havia pres, una mica vell, a fi que el criï per immolar-lo; havia sentit dir que era consagrat al Sol, i tenia por que no es morís: perque estava rendit de la marxa. Pren després per ell un poltre i en dóna un a cadascun dels generals i dels capitans. Els cavalls d'aquell país eren més petits que els de Pèrsia però amb molt més urc. El comarca ensenya als grecs d'embolicar amb sacs les potes dels cavalls i de les atzembles, quan els menaran per la neu: perquè sense aquests sacs, s'hi enfonsen fins al ventre.
(1) El cap de la vila.
(2) Sandàlies de pagès, fetes d'una sola peça de cuiro sense curtir.
CAPÍTOL VI
ATAC D'UNA POSICIÓ DELS CÀLIBS
Era el vuitè dia. Xenofont remet el guia a Quirísof, i deixa al comarca tota la gent de casa seva, llevat del seu fill, a penes adolescent. El qual és confiat a la guarda d'Epístenes d'Amfípolis, i, si el pare es comporta bé, el deixaran anar juntament amb el seu fill. Porten després a casa seva tot el que poden, i havent plegat bagatge, parteixen. El comarca els serveix de guia a través de la neu, sense anar lligat. Ja eren a la tercera etapa quan Quirísof s'enfurisma contra ell perquè no els mena a cap vila. Ell diu que no n'hi ha en aquella contrada. Quirísof el colpeja, i no el fa lligar. Llavors, a la nit s'escapa corrents, abandonant el fill. Aquesta va ser l'única diferència que hi va haver entre Quirísof i Xenofont durant la marxa, els maltractes i la negligència amb el guia. Epístenes es va enamorar del l'infant, se l'endugué al seu país, i va fer-se'n servir amb tota la fidelitat.
Després d'això fan set etapes, a cinc parasangues per dia, fins a les vores del Fasis, riu ample d'un pletre. D'allí fan dues etapes, deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els generals i els capitans i parla així:
-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.
-Jo-diu Cleanor,-crec que cal dinar com més de pressa millor, córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent. Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que n'atreguin més d'altres.
Després de Cleanor, Xenofont diu:
-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic, si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats. Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre, que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit, sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.