S'aprova també.
-Penseu també-continua-si no és just de mantenir del comú la marineria que durem, tot el temps que s'estaran aquí per culpa nostra, i de convenir amb ells el passatge, a fi que ens aprofitin aprofitant-se ells.
S'aprova també.
-Sóc en fi del parer-diu-si per cas no arribem a procurar-nos bastiments, de manar a les ciutats marítimes, que adobin els camins que hàgim sentit a dir que estan impracticables. Perquè obeiran, per la por i per ganes que tenen de deseixir-se de nosaltres.
Llavors exclamen, que no era cosa d'anar per terra. Xenofont, veient llur poc seny, no ho treu a votació, però dóna entenent a les ciutats d'adobar els camins, dient-los que més aviat se'n veuran desempallegats, si els camins són practicables.
Manlleven als trapezuntins un vaixell de cinquanta rems, del qual fan comandant Dexip, periec (2) de Lacedemònia. Aquest home, sense preocupar-se de reunir bastiments, s'escapoleix, fugint del Pontus amb el vaixell que té. Però més tard en va patir el just càstig: perquè havent intrigat a Tràcia, a la cort de Seutes, va ser mort pel lacedemoni Nicandre. Manlleven també un vaixell de trenta rems, del qual fan comandant Polícrates atenès, que torna vora el campament amb tots els vaixells que pot pendre. La càrrega, si en duien, és treta i posada sota bona guàrdia, a fi que no se'n perdi res, i els vaixells són fets servir per al transport. Mentrestant, els grecs surten al pillatge: els uns agafen, els altres no. Cleènet, havent dut la seva companyia i una altra contra una posició difícil, hi és mort, i molts altres amb ell.
(1) De guerra.
(2) Els periecs, habitants lliures de les ciutats lacedemòniques, no podien aspirar a càrrecs públics, però devien prestacions militars.
CAPÍTOL II
ATAC D'UNA FORTALESA DELS DRILES
Com que no era possible d'haver queviures, i tornar en un mateix dia al campament, Xenofont pren guies a Trapezunt i condueix contra els driles la meitat de l'exèrcit, deixant l'altra meitat de guàrdia al campament; perquè els colcs, llançats de llurs habitacions, s'havien reunit en gran nombre i apostat a les altures. Però els trapezuntins no els condueixen a llocs on és més fàcil de trobar queviures, perquè els habitants eren amics d'ells; ans els guien de bon grat contra els driles, dels quals havien sofert greuges: un país muntanyós, malavinent, i els homes més bel·licosos del Pontus-Euxí.
Així que els grecs son a terra alta, tots els llocs que semblen als driles d'una presa fàcil, hi calen foc en retirar-se. No hi troben res per pendre, sinó porcs, bous i algun altre bestiar escapat de l'incendi. Hi havia un lloc que era llur metròpoli, on tots s'havien refugiat. A l'entorn hi havia un barranc molt profund, de manera que l'accés a la posició era difícil. Els peltastes, que havien corregut cinc o sis estadis endavant dels hoplites, travessen el barranc, veient tot de ramats i altre botí, i ataquen la posició. Eren seguits d'un gran nombre de dorífors, que havien sortit a la percaça de provisions, de manera que eren més de dos mil homes que havien travessat el barranc. No podent amb un combat pendre la posició, que era voltada d'un fossat amb la terra fent a l'altre cantó un marge guarnit d'estacats i de torres de fusta, proven de retirar-re; però els enemics arremeten. No podent refer camí, perquè la davallada de la posició al barranc s'havia de fer un a un, envien a Xenofont el qual era el cap dels hoplites. L'enviat diu que hi ha una posició curulla de botí: però no la poden pendre, perquè és forta, ni és fàcil de replegar-se, perquè fan sortides, i se'ns llancen a sobre, i la retirada és difícil.
En sentir aixó, Xenofont mena els hoplites fins a vora el barranc, els fa posar les armes, passa sol amb els capitans, i examina si val més endurse'n els qui havien travessat o fer travessar els hoplites, per si la posició era presa. Per una part, la retirada no semblava possible sense molts morts; per altra part els capitans creien que la posició es podia pendre. Xenofont cedeix, ple de confiança en les víctimes: els endevinaires havent significat en efecte que hi hauria batalla, però que l'èxit de l'expedició seria feliç. Envia llavors els capitans perquè facin passar els hoplites. Ell resta, fa retirar tots els peltastes, i prohibeix tota escaramusa. En haver arribat els hoplites, ordena a cada capità de formar la seva companyia de la manera que cregui més aventatjosa per a combatre. Perquè es trobaven ara prop l'un de l'altre, aquells capitans que tot temps havien rivalitzat a valentia.
Els capitans executen l'orde. Llavors ell fa circular l'orde a tots els peltastes d'avençar amb la mà a la corretja de la javalina, essent així que calia llançar-la al primer senyal, i els arquers de tenir la fletxa damunt la corda, per disparar al primer senyal, i als gimnetes de tenir els sarrons curulls de pedres: i encarrega a homes curosos de vigilar-ho.
Quan tot és a punt, els capitans, els lloctinents i els soldats, que no es tenien pas per inferiors a ells, són tots arrenglerats, i es veuen els uns als altres: perquè la línia, a causa del terreny, era en forma de mitja lluna. Canten el pean, la trompeta ressona, criden tots a una «Eniàlios!», i els hoplites avencen al pas de carrera. Alhora s'afua una pluja de trets, javalines, fletxes, bales de fona, i sobretot pedres llançades a mà: i n'hi havia que fins tiraven foc. Sota aquesta quantitat de projectils els enemics abandonen l'estacat i les torres: talment que Agàsias d'Estimfal i Filoxen de Pel·lene deixen les armes i pugen en simple túnica; l'un arrossega l'altre, d'altres ja han pujat, i és presa la posició, pel que sembla. Els peltastes i els psils (1) hi corren, i arrabassa cadascú el que pot. Xenofont, però, dret a l'entrant de les portes, retenia defora tots els hoplites que pogués, perquè d'altres enemics apareixien dalt d'unes altures fortificades. No havia transcorregut gaire estona, quan se sent una cridòria dins; els uns fugen amb el que havien pres, algun potser també ferit: i tot és empentejar-se a les portes, i preguntar als qui es llancen fora d'aquella manera.
Responen que dins hi ha una ciutadella, des de la qual els enemics han fet una sortida en gran nombre, malmenant els homes que havien entrat.
Llavors Xenofont fa publicar per l'herald Tòlmides, que qui vulgui pillar, que entri. Molts van cap dins, rebutgen la sortida dels enemics, i els tanquen de bell nou dins la ciutadella. El de fora la ciutadella tot és barrejat damunt davall, i els grecs s'ho enduen. Però hoplites s'estigueren armes posades, els uns al voltant de l'estacat, els altres al llarg del camí que duia a la ciutadella.
Xenofont i els capitans inspeccionen si és possible de pendre la ciutadella: perquè en aquest cas la salvació era segura, i altrament, semblava força difícil de retirar-se. Després d'haver-ho observat, la plaça els sembla absolutament impossible de pendre. Llavors es preparen per al replegament; els soldats arrenquen les estaques, cadascú la que té al seu endret; els capitans envien els inútils i els carregats de botí, i la munió dels hoplites, no deixant sinó els de més confiança.
Comença el replegament: els enemics, en gran nombre fan una sortida, portant escuts de vímet, piques, gamberes i cascos paflagònics; d'altres se'n pugen a les cases de banda i banda del camí que duia a la ciutadella: de manera que tampoc no era segur de perseguir-los fins a les portes que hi donaven entrada.