Com que tiraven grans vigues daltabaix, era tan perillós de romandre com de retirar-se. La nit que venia damunt, era espantosa. Els grecs combatien en aquest mal pas, quan
un déu els dóna un medi de salvació.
De repent, una casa de les de mà dreta s'abranda sense saber-se qui hi ha calat foc. Així que s'esfondra, els de les cases de mà dreta tots fugen.
Xenofont, aprofitant aquesta lliçó de l'atzar, fa calar foc també a les cases de mà esquerra, les quals, essent de fusta, s'abranden en un moment. Fugen, doncs, tots els d'aquelles cases. Ara només els que eren en front inquietaven; i era evident que atacarien a la sortida i a la davallada.
Xenofont llavors fa circular l'orde a tots els que s'escaiguin fora dels trets, de portar llenya i tirar-la entre ells i els enemics. Quan ja n'hi ha prou, hi calen foc; en calen també a les cases de vora el fossat, perquè els enemics s'hi entretinguin. Així, amb penes i fatigues es retiren d'aquesta posició, havent fet entre ells i els enemics una barrera de foc. Es va cremar tot: ciutat, cases, torres, estacats i la resta, llevat de la ciutadella.
L'endemà els grecs es retiren, amb queviures. Tement la davallada cap a Trapezunt, que era estimbadissa i estreta, fan una falsa emboscada. Un home, Misià de naixença i de nom, pren amb ell deu cretesos, s'aposta en un lloc boscat i fa com si provés d'amagar-se dels enemics: ara, que els escuts, de bronze com eren, adesiara relluïen a través de l'espessura. Els enemics atalaiant això, temen que sigui una emboscada i l'exèrcit entretant davalla. Quan sembla que ja és prou lluny, fan senyal al misià de fugir a carrera desfeta; ell s'aixeca i fuig, i els que eren amb ell també. Els cretesos, que temien que els atrapessin a la carrera, deixen el camí, i se salven a rodolons per l'arbúcia cap a la vall. El misià, que fuig seguint el cami, crida socors: el socorren, i el tornen ferit. Els que l'havien socorregut, es retiren pas a pas, sota una pluja de trets, i alguns dels cretesos responen amb fletxes. Arriben així al campament, tots sans i bons.
(1) Tropes lleugeres.
CAPÍTOL III
ARRIBADA A CERASUNT. REPARTIMENT DEL BOTÍ
Com que ni Quirísof torna, ni hi ha prou vaixells, ni més queviures per rapinyar, s'és del parer que cal partir. Hom embarca els malalts, els qui havien passat la quarantena, infants i dones, i tots els equipatges innecessaris i hom encarrega a Filesi i a Sofènet, els dos generals més vells, d'embarcar-se amb ells i tenir-ne cura. Els altres es posen en marxa: el camí havia estat adobat. Al tercer dia de marxa arriben a Cerasunt, ciutat grega vora el mar, colònia dels sinopesos, en la terra de Còlquida.
Hi sojornen deu dies: es passa revista amb les armes, i recompte. Hi ha vuit-mil-siscents homes. Aquests s'havien salvat d'entre prop de deu mil. Els altres havien estat destruïts pels enemics, per la neu i alguns per malalties.
Allí es fan parts dels diners trets dels captius. Se'n reserva per Apol·ló i per a Àrtemis Efèsia un delme que els generals es divideixen una part cadascú a fi de guardar-la per als déus: Neó d'Àsina pren la part de Quirísof.
Xenofont, havent fet fer l'ofrena d'Apol·ló, la consagrà en el tresor dels Atenesos a Delfos, i hi escriví el seu nom i el de Pròxen, que havia mort amb Clearc: perquè era seu hoste. La part d'Àrtemis Efèsia, quan partí d'Àsia amb Agesilau camí de Beòcia, la deixà a Megabizes, ministre del Temple d'Àrtemis, convençut que anava a corre perills amb Agesilau; i li encomanà, que si es salvava, la hi tornés: i si hi pereixia, que la consagrés a Àrtemis fent-ne el que cregués més agradable a la dea.
Quan durant el seu desterro Xenofont habitava ja Scil·lunt, bastida pels lacedemonis vora Olimpia, Megabizes ve a Olimpia a veure els jocs i li restitueix el dipòsit. Xenofont l'accepta i compra per a la dea un terreny, segons la indicació mateixa del déu. S'esqueia a travessar aquest terreny el riu Selinus. A Efes, vora el temple d'Àrtemis, hi passa també un riu Selinus. En tots dos s'hi troben peixos i petxines. A la finca de Scil·lunt, hi ha també terrenys de caça i salvatgina de tota mena.
Del diner sagrat, Xenofont n'ha construït també una ara i un temple, i d'ençà d'aleshores sempre ha ofert a la dea un sacrifici amb el delme dels fruits de la seva terra. Tots els habitants de la vila i del veïnat, homes i dones, prenen part a la festa. La dea forneix als convidats farina d'ordi, pa, vi, llaminadures i una porció de les víctimes dels pasturatges sagrats i de la caça. En efecte, en ocasió d'aquesta festa els fills de Xenofont i els de la vila i tothom que volgués, feien una cacera. Caçaven, ja fos en el terreny mateix del santuari, ja en el de Fòloe, senglars, cabirols i cèrvols. Aquest lloc és en el camí que va de Lacedemònia a Olímpia, a vint estadis si fa no fa del temple d'Olímpia consagrat a Zeus. Dins l'enclòs sagrat hi ha boscos i muntanyes plenes d'arbres, bones per criar-hi porcs, cabres, bous i cavalls, de manera que les atzembles dels que vénen a la festa hi van ben regalades. Entorn del temple mateix hi ha plantat un jardí d'arbres fruiters, tot el que hi ha de mengívol en cada estació. El temple s'assembla, en petit, al gran d'Efes: i l'estàtua diria's que és, en xiprer, la d'Efes que és d'or. Vora el temple hi ha una columna amb aquesta inscripció:
AQUEST LLOC ÉS CONSAGRAT A ÀRTEMIS. QUI L'OCUPI I EN FRUEIXI OFEREIXI UN DELME CADA ANY. DEL RESTANT CONSERVI'N EL TEMPLE. SI HOM NO HO FA LA DEA SE'N CUIDARÀ
CAPÍTOL IV
EL PAÍS DELS MOSSINECS
Els que havien arribat per mar a Cerasunt, en parteixen també per mar i els altres van per terra. Quan són a les fronteres dels mossinecs, envien a ells Timesiteu de Trapezunt, cònsol dels mossinecs, per preguntar-los si han de travessar un país amic o enemic. Ells responen que no passaran de cap manera: perquè es fiaven de llur fortalesa.
Llavors Timesiteu conta que els pobles de l'altra banda del país estan en guerra amb aquests. S'acorda d'invitar-los, si volien fer una aliança. Timesiteu hi és enviat, i en torna amb els cabdills. En ser que han arribat, es reuneixen els cabdills mossinecs i els generals grecs; i parla Xenofont, servint d'intèrprete Timesiteu:
-Oh mossinecs, nosaltres volem acabar bons i sans la nostra marxa, cap a Grècia, per terra perquè no tenim vaixells. Ens ho destorben aquests que hem sentit a dir que són enemics vostres. Si voleu, doncs, podeu pendre'ns per aliats i revenjar-vos si mai us han fet cap injúria, i tenir-los sempre més sota la vostra obediència. Si ens rebutgeu, mireu d'on la treuríeu una altra força auxiliar com aquesta nostra.
A això respon el cabdill dels mossinecs, que s'avenen a això i accepten l'aliança.
-Vejam, doncs-continua Xenofont-en què havem d'esmerçar-nos, si esdevenim aliats vostres, i vosaltres què esteu en condicions de fer per ajudar-nos a acabar el nostre camí.
Ells diuen:
-Som prou forts per atacar de revés el territori dels nostres enemics comuns i enviar-vos ací naus i homes que combatran per vosaltres, i us ensenyaran el camí.
Sobre aquestes bases, parteixen, després d'haver donat i rebut penyores de fe. L'endemà, tornen duent tres-centes barques, cadascuna d'un sol tronc d'arbre, i en cadascuna tres homes, dels quals dos desembarquen i es posen en ordre de batalla; el tercer resta. Aquests últims, agafant les barques, se'n tornen. Els altres es formen així: es posen en files, de cent, si fa no fa, corresponent-se les unes a les altres com els rengles dels chors. Tots porten uns escuts de vímet, coberts de cuiro de bou blanc, pelut, que s'assemblen a una fulla d'eura. Amb la dreta empunyen una javalina de sis colzades de llarg, armada, al capdamunt, d'una punta de ferro, i amb una bola al capdamunt de la fusta.