Vesteixen una tuniqueta fins al damunt dels genolls, del gruix d'un cobremantes de lli. Sobre el cap porten cascos de cuiro a la plafagònia, amb un floc de crines al mig, molt a la manera d'una tiara. Porten també destrals de ferro.
Un d'ells havent preludiat, els altres avencen tots cantant, a ritme, passen a través de les files dels grecs, que eren en armes, i marxen tot d'una contra els enemics, cap a la posició que semblava que era de més bon pendre. Era construïda davant la ciutat que ells anomenaven llur metròpoli, i que contenia la més forta ciutadella dels mossinecs. Aquesta ciutadella era causa de la guerra; perquè els qui l'ocupaven eren tinguts per amos de tots els mossinecs. Els aliats dels grecs pretenien que els altres no l'ocupaven dret a llei, sino que essent comú, se n'havien apoderat per tenir ells l'aventatge.
Els segueixen alguns grecs, no pas per orde dels generals, sinó per amor del pillatge. Els enemics els deixen avençar tranquil·lament, però quan són prop de la posició, fan una sortida a la carrera, els posen en fuga, maten un gran nombre de bàrbars, així com alguns dels grecs que els havien acompanyat, i els persegueixen fins que veuen els grecs que arriben en llur ajut. Llavors giren l'esquena i es retiren; tallen els caps dels morts i els ensenyen als grecs i a llurs propis enemics, dansant i cantant un aire d'ells.
Els grecs s'afligiren d'haver fet envalentir els enemics, i d'haver vist fugir amb els bàrbars els grecs que havien sortit, tot i que eren uns quants; la qual cosa no s'havia esdevingut en tota l'expedició.
Xenofont convoca els grecs, i els parla així:
-Soldats, no us descoratgeu pel que ha passat. Sapigueu que el bé no és pas més petit que el dany. D'antuvi, hem constatat que els mossinecs que han de servir-nos de guies són realment els enemics d'aquells, dels quals també nosaltres hem de ser-ho, per força. Després, els grecs que han menyspreat la nostra formació, i que s'han cregut capaços de fer en companyia dels bàrbars, el que havien fet en companyia nostra, n'han pagat la pena: a fi que no tornin més a prescindir de la nostra formació. Cal doncs que us prepareu a mostrar als bàrbars aliats, que valeu més que ells, i als bàrbars enemics, que ara han de lluitar amb uns homes diferents, i que llavors combateren amb gent mal formada.
Així restaren aquell dia les coses. L'endemà fan un sacrifici i les víctimes són favorables. Dinen, es formen en columnes dretes, arrenglerant els bàrbars a l'ala esquerra, en el mateix ordre, i marxen. Els arquers van entre les columnes poc enrera del front dels hoplites, perquè dels enemics n'hi havia de llestos a baixar corrents tirant pedres. Els arquers i els peltastes els rebutgen. Els altres avencen al pas cap a l'indret on la vigília els bàrbars i els que eren amb ells havien estat posats en fuga: perquè els enemics hi eren en batalla. Els bàrbars sostenen l'escomesa dels peltastes i els combaten; però en ser que els hoplites s'acosten, giren l'esquena. Els peltastes els segueixen tot d'una, empaitant-los amunt cap a la ciutat. Els hoplites segueixen en formació. En ser dalt, vora les cases de la metròpoli, els enemics s'hi apleguen tots, i lluiten, ventant les javalines, o bé, com que tenen unes altres piques gruixudes, llargues, que un home portaria amb prou feines, proven de defensar-se amb les mans.
Els grecs, lluny de cedir, els marxen a l'encontre: els bàrbars fugen també d'allí i abandonen tots el lloc. Llur rei habita en una torre de fusta, bastida al cim de la ciutadella: el mantenen tots del comú i li serveixen de guàrdies. Es nega a sortir-ne, així com els de la primera posició presa, i són cremats tots, amb les torres de fusta. Els grecs barregen la plaça. Troben dins les cases estibes de pans de l'any passat, segons diuen els mossinecs. El gra nou era desat encara en garba: espelta la major part. Dins d'àmfores troben talls de delfí salat; i en altres atuells seu de delfí, que els mossinecs feien servir com els grecs l'oli. Dalt de graners hi havia tot de castanyes, grosses, que no tenien cap juntura. Són llur menja habituaclass="underline" les fan bullir i les enfornen com a pa. Troben vi que, begut pur, sembla agre, a causa de la seva aspresa, però amerat té bona flaire i és dolç.
Els grecs dinen i continuen la marxa endavant, després d'haver remès la plaça als mossinecs aliats d'ells. De totes les altres places que van topar, en les quals hi hagués enemics, les més accessibles foren abandonades, i les altres es rendiren.
I la majoria d'aquestes places vet-aquí el que són. Les ciutats estan entre elles a una distància de vuitanta estadis, les unes més, les altres menys. Fent un crit fort, se senten d'una ciutat a l'altra: tants d'alts i baixos fa el país.
Quan els grecs arriben al territori dels mossinecs, aquests els ensenyen fills de gent rica, ben mantinguts, engreixats amb castanyes bullides, tendres i d'allò més blancs, i quasibé tan alts com grossos, amb les espatlles pintades de colors, i un tatuatge de flors, al pit. Cercaven de tenir comerç als ulls de tothom, amb les meretrius que els grecs duien: perquè així era costum entre ells. Tots són blancs, homes i dones.
Els grecs diuen que, en llur expedició, no han travessat una gent més bàrbara, i els costums de la qual s'allunyin més dels grecs. Perquè estant amb gent, fan allò que els homes farien sols, i estant sols, fan allò que es faria estant amb altres. Dialoguen amb ells mateixos, es posen a riure tots sols, i ballen on s'escauen, com si volguessin fer-s'hi veure.
CAPÍTOL V
ARRIBADA A COTIORA : NEGOCIACIONS
Per travessar aquest país, en part amic, en part enemic, els grecs hi esmercen vuit jornades, i arriben al país dels càlibs. Aquests són pocs, i sotmesos als mossinecs. La major part viuen de l'extracció del ferro.
D'allà, arriben als Tibarens. El país dels tibarens és molt més pla, i llurs places, vora la mar, menys fortes. Els generals desitjaven assaltar-les i que l'exèrcit ne tragués profit: així no acceptaren les penyores d'hostatgia que havien vingut de part dels tibarens; sinó que els donen orde d'esperar fins a tant que hagin tingut consell, i sacrifiquen. Però després d'haver immolat moltes víctimes, a la fi els endevinaires manifesten tots l'opinió que els déus no aproven de cap manera la guerra. Llavors accepten els presents d'hospitalitat; i marxant dos dies com per país amic, arriben a Cotiora, ciutat grega, colònia dels Sinopesos, en territori de tibarens.
Fins allí, l'exèrcit havia anat a peu. La llargària del camí de baixada, des de la batalla prop de Babilònia fins a Cotiora, havia estat de cent vint-i-dues etapes, sis-centes-vint parasangues o divuit mil sis-cents estadis: i la duració del temps, vuit mesos.
A Cotiora romanen quaranta-cinc dies. De primer sacrifiquen als déus; cada nació grega fa les seves processons i celebra jocs gímnics. Van a pendre queviures sigui a Paflagònia, sigui a les places dels cotiorites: vist que no volien subministrar mercat, ni acollir els malalts dintre llurs murs.
En això vénen embaixadors de Sinope, tement per la ciutat dels cotiorites (que depenia d'ells i els pagava tribut) i pel propi territori, el que sentien a dir que era pillat. Vénen, doncs, al campament i diuen per boca d'Hecatònim, tingut per destre en el bell parlar: