-Ens envia, oh soldats, la ciutat de Sinope, per felicitar-vos que, grecs com sóu, hàgiu vençut els bàrbars i també per alegrar-nos amb vosaltres que a través de tants de perills, com hem sentit a dir, feu cap bons i sans en aquesta terra. Creiem just que, essent nosaltres grecs, de vosaltres que sóu també grecs hàgim de rebre'n algun bé, i no cap dany: ja que mai no ens hem portat malament amb vosaltres. Ara, aquests cotiorites, són una colònia nostra, i nosaltres els hem donat aquest país despullant-ne els bàrbars: per la qual cosa ens paguen tribut fix, igual que els cerasuntesos i trapezuntins. De manera que, si els feu algun dany, la ciutat de Sinope creurà patir-lo. Avui hem sentit, que heu entrat a mà armada en aquesta ciutat, allotjant-vos alguns de vosaltres per les cases, i que del territori preneu a la força, sense consentiment, tot allò qus us manca. Això, doncs, no ho trobem just. I si ho feu, ens veurem obligats a recórrer a Corilas (1) i als paflagonis o a quisvulla que podrem fer-nos amic.
A aquests mots, Xenofont s'aixeca i parla en nom dels soldats:
-Nosaltres, oh sinopesos, hem fet cap aquí, contents d'haver pogut salvar la pell i les armes: perquè replegar botí per endur-nos i combatre al mareix temps l'enemic, no era possible. Però ara, que hem arribat a ciutats gregues, a Trapezunt, on ens han fornit mercat, ens hem proveït de queviures comprant-los: i els ciutadans havent honorat l'exèrcit i havent-li ofert presents d'hostatgia, nosaltres els hem pagat amb els mateixos honors; a més a més, si alguns dels bàrbars eren amics d'ells, ens n'havem abstingut: i en canvi, als enemics d'ells, contra els quals ells mateixos ens han conduït, els hem fet tant de mal com hem pogut. Pregunteu-ho a ells, quina mena de gent han ensopegat en nosaltres: perquè n'hi ha aquí de presents que la ciutat, per amistat, ha enviat amb nosaltres com a guies. Però on arribem i no tenim mercat, que sigui en terra bàrbara o grega, no per esperit d'injúria, sinó per necessitat, prenem els queviures. Els carducs, els tàocs i els caldeus, encara que no siguin sotmesos del Rei i siguin molt temibles, ens els hem fet enemics, per la necessitat de pendre els queviures, ja que no ens fornien mercat. En canvi els macrons, tot i que són bàrbars, com que ens suministraven el mercat que podien, els hem considerats com amics, i no els hem pres res per força. Així doncs, si hem arrabassat alguna cosa a aquests cotiorites, que dieu que són vostres, ells se'n tenen la culpa: perquè no se'ns han presentat com amics: ens han tancat les portes, sense acollir-nos dins ni enviar-nos mercat fora; després s'han excusat, dient que llur harmosta en tenia la culpa. Ara, d'això que dius que hem entrat per força a allotjar-nos, nosaltres hem demanat que acollissin els malalts sota cobert; i com que no obrien les portes, hem entrat per on la mateixa plaça ens acollia, sense fer cap altra violència; així els malalts s'allotgen en llurs habitacions, però a les pròpies despeses; i les portes les custodiem a fi que els nostres malalts no depenguin del vostre harmosta, sinó de nosaltres, per transportar-los quan voldrem. Els altres, com veieu, ens allotgem al ras, i en bon ordre, preparats a tornar bé a qui ens farà bé, i a defensar-nos de qui ens farà mal. Ara, d'això què ens amenaçaves, que si us sembla us aliareu amb Corilas i els paflagonis contra nosaltres, doncs bé, nosaltres, si és necessari, farem la guerra contra tots. Contra de més nombrosos que vosaltres ja hem combatut: i quan ens sembli, encara ens farem amic aquell paflagoni. Perquè hem sentit a dir que té desig de la vostra ciutat i de les places marítimes. Ajudant-lo, doncs, en allò que desitja, provarem de fer-nos-en amics.
Després d'aquest discurs es veu clarament que els companys d'embaixada d'Hecatònim li tenen quimera pel que havia dit. Un d'ells, avençant, protesta que no havien vingut a declarar la guerra, sinó a demostrar que són amics.
-Si veniu a la ciutat dels sinopesos, us hi rebrem amb penyores d'hospitalitat. Des d'ara, donarem orde a la gent d'aquí, de donar-vos el que puguin; perquè veiem que és veritat tot això que dieu.
Després d'això, els cotiorites envien presents d'hospitalitat; els generals grecs acullen com a hostes els embaixadors sinopesos, i enraonen molt els uns amb els altres amicalment, informant-se entre altres coses del camí a fer, i de tot allò que als uns i als altres podia convenir.
(1) El sàtrapa de Paflagònia.
CAPÍTOL VI
PROJECTES DE XENOFONT DESBARATATS
Tal va ser la fi d'aquell dia. L'endemà, els generals convoquen els soldats, i són de parer de deliberar sobre el camí a fer, prenent consell dels sinopesos. Ja que, si calia anar per terra, els sinopesos semblaven útils, coneixedors com eren de la Paflagònia; i si per mar, calia així mateix acudir als de Sinope; perquè eren els únics que semblaven en condicions de subministrar vaixells suficients a l'exèrcit. Havent cridat, doncs, els embaixadors, deliberen amb ells, i els demanen que, essent grecs, el primer favor a rebre de grecs era aquest, que els fossin benèvols i que els donessin millor consell.
Hecatònim s'aixeca, i de primer antuvi es justifica de tot allò que havia dit, de fer-se amics amb el Paflagoni: no havia volgut dir que haguessin de fer la guerra als grecs, sinó que, podent fer amistat amb els bàrbars, preferien els grecs. Després, com que li demanen consell, invoca els déus i parla així:
-¡Si us dono el consell que judico el millor, puguin sobrevenir-me tota mena de béns! ¡Si no, tot el contrari! Aquest consell, és dels que en diuen sagrats, i jo per tal el tinc; per això, si es que us hi he aconsellat bé, molts seran els qui em lloaran; si malament, molts sereu els qui em maleireu. Jo sé que tindrem molta més feina si us feu transportar per mar: perquè ens caldrà subministrar-vos navilis: i si partiu per terra, us caldrà a vosaltres combatre. Diré, amb tot, el que sé: com a pràctic que sóc del país dels paflagonis i de llur potència. El país té les dues natures: planes bellíssimes i serres molt altes. I de primer, jo sé per on és necessari ficar-s'hi; perquè no és possible, sinó per un indret on a banda i banda del camí s'aixequen dos corns de muntanya. Per a dominar-los, basten uns quants homes que se n'apoderin: però un cop ocupats, tots els homes del món no passarien. Jo us els ensenyaré, si voleu enviar algú amb mi. Més enllà, jo sé que hi ha planes, i una cavalleria que els bàrbars mateixos consideren millor que tota la cavalleria del Rei. Ara aquesta gent no ha acudit a la crida del Rei: el seu cap és massa orgullós. Però suposem que pogueu ocupar les muntanyes, d'esmunyedís o per un cop de mà, i que en el pla pogueu vèncer combatent aquesta cavalleria, sostinguda per una infanteria que farà més de cent-vint-mil homes: arribareu encara als rius; de primer el Termodont, ample de tres pletres; el qual jo crec difícil de travessar, sobretot havent-hi molts d'enemics en front, i molts darrera que us seguiran. El segon riu és l'Iris, també de tres pletres; i el tercer l'Halis, que no té pas menys de dos estadis, el qual no podeu travessar sense barques: però de barques, qui haurà que us en procuri? Igualment el Parteni, al qual arribareu, si travesseu l'Halis. Jo considero, doncs, que el viatge per terra ha d'ésser-vos no difícil, sinó impossible. Però si aneu embarcats, d'aquí fins a Sinope costegeu, i de Sinope a Heraclea: i llavors, d'Heraclea, ni per terra ni per mar no trobeu destorb: perquè a Heraclea hi ha molts de bastiments.