Xenofont respon, que no diria res d'aquestes coses a l'exèrcit.
-Però vosaltres-afegeix-reuniu-lo, i digueu-les-hi, si voleu.
Llavors Timasió de Dardània expressa el parer de no convocar-lo, sinó que cadascú de primer provi de persuadir els seus capitans; i separant-se, ho fan així.
(1) Equivalent a 28 dracmes àtiques, o sigui uns 25 fr.
CAPÍTOL VII
DISCURS JUSTIFICATIU DE XENOFONT
Els soldats s'assabenten del que s'ha debatut. Neó els diu que Xenofont, després d'haver seduït els altres generals, té la intenció d'enganyar els soldats i de dur-los altre cop cap al Fasis. En sentir-ho els soldats s'indignen, fan grups, formen rotllos, i es temia que no fessin el que ja havien fet amb els heralds dels colcs, i amb curadors dels mercats: que tots els que no s'havien escapolit per mar, havien estat lapidats.
En tenir-ne noticia, Xenofont és del parer de reunir com més aviat l'assemblea, i no deixar que es reuneixi espontàniament. Dona orde a l'herald de cridar a l'assemblea. Els soldats, tot d'una que senten l'herald, acuden i val a dir llestament. Llavors Xenofont, sense revelar que els generals haguessin estat amb ell, parla així:
-Sento que algú, oh soldats, m'acusa com si jo tramés de conduir-vos amb engany al Fasis. Escolteu-me doncs, pels déus: si apareixo culpable, no em deixeu partir d'aquí, que no n'hagi pagat la pena; però si apareixen culpables els qui m'acusen, tracteu-los com es mereixen.
»Vosaltres sabeu,-continua-jo em penso, d'on surt el sol i on es pon, i que si un ha d'anar a Grècia, ha de fer ruta cap a ponent; i si vol anar als bàrbars, a l'inrevés, cap a llevant. És, doncs, possible que ningú pugui enganyar-vos, fins al punt que el sol surti d'allí on es pon, i es pongui allí on surt? I una cosa encara sabeu, que el mestral porta de l'Euxí a Grècia, i el llebeig, Pontus endins cap al Fasis; i quan el mestral bufa, es diu bella travessia cap a Grècia. ¿És, doncs, possible que ningú us enganyi fins al punt de fer-vos embarcar quan bufi el llebeig?
»Però suposem que us faci embarcar quan hi hagi bonança. ¿És que jo no navegaré en un sol vaixell, i vosaltres almenys en cent? ¿Com podria jo obligar-vos a navegar amb mi no volent, o conduir-vos amb engany? Però suposem encara, que enganyats, i encantats per mi, arribeu al Fasis: i que ja desembarquem: llavors bé coneixereu que no sou a Grècia: i jo, l'enganyador, seré un, i vosaltres, els enganyats, vora deu mil, amb armes. ¿Quin home, doncs, estaria més exposat a pagar la pena, que un que de tal manera tramés contra ell mateix i contra vosaltres?
»Però això són enraonies d'homes insensats i gelosos de mi, perquè em veuen honorat de vosaltres. I no obstant, m'envejen sense raó: perquè, ¿impedeixo jo per ventura a ningú d'ells de parlar quan pugui dir entre vosaltres alguna cosa de bo, o de combatre si vol per vosaltres i per ell mateix, o de vetllar per la vostra seguretat, quan vulgui pendre's aquesta cura? I què? ¿Quan vosaltres elegiu els vostres capitostos, em fico jo entre peus a ningú? Em retiro, que comandi: només que faci alguna cosa de bo.
»Però ja em basta el que he dit: si algú de vosaltres pensa haver estat enganyat ell, o que un altre pugui ser induït a engany, que ho digui i que ho provi! Ara, ja que n'esteu satisfets, no us en aneu fins que us hauré parlat d'un fet que veig que comença a produir-se en el campament: el qual si arrela i arriba al punt que senyala, és hora de pendre mesures sobre nosaltres mateixos, a fi de no aparèixer els homes més dolents i més vils a la faç dels déus i dels mortals, tan amics com enemics.
En sentir aquestes paraules els soldats s'estranyen de què pugui ser, i l'exhorten a parlar; i ell comença de bell nou:
-Sabeu, jo crec, que hi havia a les muntanyes unes fortaleses bàrbares, amigues dels cerasuntins, d'on alguns habitants davallaven i venien a vendre'ns bestiar i altres coses que tenien. Alguns de vosaltres, pel que tinc entès, han anat a la més pròxima d'aquestes fortaleses i n'han tornat havent-hi fet fira. Ara bé, Cleàret, capità, havent sabut que aquesta fortalesa és petita i mal guardada, perquè es creia amiga nostra, surt de nit per barrejar-la, sense dir-ne res a ningú. I feia compte, si prenia aquesta fortalesa, de no tornar més a l'exèrcit, embarcar-se en un vaixell a bord del qual els seus companyons de tenda costejaven, i, posant-hi el botí que prengués, fer-se a la vela i sortir del Pontus. I d'això n'eren còmplices aquells seus companys ja embarcats, com acabo de saber. Cleàret crida amb ell tothom que pot seduir, i els mena cap a la plaça. Però durant la marxa se'ls fa de dia, la gent del lloc es reuneix, i de dalt de llurs fortificacions tiren i peguen tan bé, que occeixen Cleàret i una colla dels altres, alguns dels quals es retiren a Cerasunt.
»Això era aquell dia que nosaltres, partíem cap aquí per terra; i mentre alguns dels que havien de navegar encara eren a Cerasunt i no havien llevat àncores. Després d'això, segons diuen els cerasuntins, arriben de la fortalesa atacada tres homes d'els més vells demanant per presentar-se a la nostra assemblea; i no havent-nos trobat allí, diuen als cerasuntins que s'estranyen, que ens hagi vingut el pensament d'atacar-los; Aquests havent-los respost que la cosa no havia estat feta per acord comú, se n'alegren, i volen embarcar-se per venir aquí a contar-nos el que s'havia esdevingut, i a invitar-nos a pendre els morts i enterrar-los. Alguns dels grecs que havien fugit s'esqueien encara a Cerasunt. Sabent on anaven aquests bàrbars, gosen tirar-los pedres i a cridar-ne d'altres en llur ajut. Els embaixadors, que eren tres, moriren lapidats. Després d'això vénen a trobar-nos els cerasuntins, i conten la feta; i nosaltres, els generals, consternats del que sentim, deliberem amb ells sobre la manera de donar sepultura als grecs morts. Estant així en consell, fora del camp, de repent sentim un gran aldarulclass="underline" Pega! Pega! Tira! Tira! i aviat veiem una munió corrent cap a nosaltres, els uns amb pedres a les mans, el altres replegant-ne. Els cerasuntins, que ja havien vist l'esdevingut en llur ciutat, fugen esverats cap als vaixells. I fins per Zeus, alguns de nosaltres van agafar por. Però jo vaig a llur encontre i pregunto què passa. N'hi havia que no en sabien res, tot i tenint pedres a les mans; i quan n'ensopego un que ho sap, em diu que els curadors del mercat tracten de mala manera l'exèrcit. En això algú veu el curador Zelarc que es retira, cau al mar, i llança un crit; els altres el senten, i com si hagués aparegut un porc senglar o un cérvol, li corren damunt. Els cerasuntins, veient-los precipitar-se cap a la banda d'ells, i pensant evidentment que els escometien, fugen a la carrera i es tiren al mar. Hi cauen també alguns dels nostres, i qui s'escau a no saber nedar, s'ofega.
»Què en penseu dels cerasuntins? No ens havien fet cap tort, temien que la ràbia no ens hagués envaït com uns gossos. Si les coses continuen a aquest pas, mireu en quin desconcert caurà el nostre exèrcit: Vosaltres tots junts no sereu amos ni de declarar la guerra a qui voldreu, ni de desistir-ne; sinó que qualsevol s'endurà l'exèrcit per les seves i contra qui li passarà pel cap. I si us vénen embaixadors a demanar la pau o qualsevol altra cosa, qui voldrà els occirà sense deixar-vos sentir les paraules dels qui a vosaltres acudin. Després, tots aquells que vosaltres haureu elegit per comandants, no seran tinguts per res. Qualsevulla que s'elegeixi ell mateix general i vulgui cridar: Tira! Tira!, serà apte per occir el comandant o el soldat ras que li plaurà, sense cap procés, si hi ha qui li presti obediència, com suara s'ha esdevingut.