»El que han tret a cap aquests generals que s'han elegit ells mareixos, vegeu-ho. Zelarc, aquest curador de mercat, si ha comès cap injustícia, ha fugit per mar sense pagar-vos-en la pena; si no és culpable de res, fuig lluny de l'exèrcit, de por de morir injustament, sense procés. Els qui han lapidat els embaixadors han aconseguit que no pogueu, vosaltres els únics entre els grecs, venir en seguretat a Cerasunt, si no és per la força. Aquests morts, que no fa gaire els mateixos que els havien occit us invitaven a enterrar, ells han fet que ni amb un herald sigui segur d'anar-los a recollir. Perquè, ¿qui voldrà anar d'herald després d'haver occit els heralds dels altres? Per tant, nosaltres hem demanat als cerasuntins que enterressin ells mateixos els morts.
»Si aquests fets estan bé, aproveu-los amb un decret, a fi que, havent-se de repetir, cadascú per si es procuri una guàrdia, i cerqui de plantar la seva tenda en alguna posició forta i dominant. Ara, si us sembla que tals accions són de feres, però no d'homes, mireu de posar-hi algun fre. Si no, per Zeus! ¿com oferirem als déus sacrificis plaents, fent accions impies, o com anirem a combatre els enemics, si ens matem els uns als altres? ¿Quina ciutat ens rebrà com amiga, si veu entre nosaltres aquesta violació de les lleis? ¿Qui gosarà subministrar-nos mercat, quan serà notori que cometem els crims més grans? I aquelles lloances que pensem haver merescut de tothom, ¿qui ens les tributarà, si ens portem d'aquesta manera? Perquè nosaltres mateixos jo sé que titllaríem de miserables, aquells que fessin tals coses.»
Aleshores s'aixequen tots i diuen que els autors d'aquells delictes han de pagar-ne la pena, que en l'esdevenidor no s'ha de consentir més un desordre semblant, i que el primer que el renovellarà sigui condemnat a mort: que els generals instrueixin procés a tots, i dictin sentència, fins de qualsevol altra falta comesa d'ençà de la mort de Cirus.
Els capitans foren nomenats jutges. A proposta de Xenofont, i per consell dels endevinaires s'acordà de purificar l'exèrcit. I l'expiació tingué lloc.
CAPÍTOL VIII
ELS GENERALS DONEN COMPTE DE LLUR ACTUACIÓ
S'acorda també que els generals hauran de donar compte de llur conducta passada. En donar-lo, Filesi i Xanticles són condemnats a pagar vint mines de dèficit en el producte de les estibes a ells confiades. Sofènet, per negligència en el càrrec per al qual havia estat elegit, deu mines. Alguns acusen Xenofont dient que havien rebut cops d'ell, i l'inculpen de violència.
Xenofont s'aixeca, i invita el primer de plànyer-se, a dir on era que havia estat batut: aquell respon:
-En un lloc on ens moríem de fred, que hi havia qui sap la neu.
Xenofont replica:
-Però si feia l'hivern que dius, i el pa mancava, i de vi n'hi havia tan poc que ni olor se'n sentia, i molts desdeien de tantes fatigues, i els enemics ens venien a sobre, i jo en tal avinentesa vaig comportar-me violentament, confesso que sóc més insolent que els rucs: els quals, segons la dita, a còpia d'insolència no es cansen. Amb tot digues-continua-per què vas ser colpejat. ¿Et demanava alguna cosa i perquè tu no me la daves, et vaig pegar? O bé et reclamava res? O bé em vaig barallar amb tu per algun xicot? O tot bevent, et vaig ofendre estant embriac?
Com l'altre responia que res d'això, Xenofont li pregunta si era dels hoplites.
-No-diu l'altre.
-Dels peltastes?-torna Xenofont.
-Tampoc-respon-però jo, tot i ser lliure, duia un matxo per encàrrec dels companys de tenda.
Llavors Xenofont el reconeix, i pregunta:
-¿Per ventura ets tu un que transportava un malalt?
-Sí, per Zeus!-fa.-Perquè tu m'hi vas obligar esbarriant els bagatges dels meus companys de tenda.
-Però aquest esbarriament-diu Xenofont-vet aquí com va ser. Vaig repartir-los entre altres soldats, per portar-los, amb orde de remetre-me'ls a mi. Quan els vaig haver rebut tots en bon estat, te'ls vaig tornar a tu, després, però, que tu vas haver-me presentat el meu home. Però escolteu com va anar la cosa: perquè val la pena. Un home era deixat enrera perquè no podia caminar més. Jo, que d'ell no sabia sinó que era un dels meus, vaig obligar-te a dur-lo amb tu, a fi que no es perdés: perquè, si no m'erro, els enemics ens anaven a l'encalç.
L'home hi convé.
-Doncs no-continua Xenofont-havent-te jo enviat endavant, arribo amb la reraguarda i t'atrapo cavant una fossa com per enterrar el meu home; jo m'aturo i t'ho aprovo. Però mentre som allí, l'home plega la cama, i tots els assistents fan un crit que aquell home és viu. Llavors tu dius: Que visqui tant com vulgui: que el que és jo no el duré. Llavors jo et vaig pegar, dius veritat: perquè em feies l'efecte de saber que era viu.
-I què?-replica l'altre-¿és que va deixar de morir després que jo te'l vaig haver presentat?
-I nosaltres també hem de morir tots,-digué Xenofont: ¿però això vol dir que ens hagin d'enterrar en vida?
Llavors tothom exclama que encara li havia pegat poc. Després Xenofont invita els altres a dir per què havia estat colpit cadascú. I com que ningú no s'aixeca, ell mateix diu:
-Jo, soldats, confesso que he pegat per indisciplina a alguns homes, els quals s'acontentaven d'ésser salvats per vosaltres, que marxàveu en ordre i combatíeu on calgués, però ells, abandonant els rengles i corrent endavant, volien fer el seu botí i guanyar més que vosaltres. Si tots haguéssim fet això, tots hauríem mort. Ans, un que, reblanit, no volia aixecar-se i s'exposava als enemics, jo també vaig pegar-li i el vaig obligar a marxar. Perquè en aquell hivern tan dur, jo mateix una vegada que esperava uns que plegaven els bagatges, havent-me assegut una estona, vaig adonar-me que amb prou feines podia aixecar-me i estirar les cames. Per això, que ho havia experimentat en mi mateix, quan després ne veia un altre d'assegut i emmandrit, l'empenyia: perquè el moure's i l'animar-se donen escalfor i llestesa, en canvi l'estar-se assegut i el repòs jo veia que contribuïa a glaçar la sang i a fer podrir els dits dels peus, com sabeu que molts ho han sofert. Algun altre potser que romàs enrera per droperia us impedia a vosaltres, els de l'avantguarda, i a nosaltres els de la reraguarda, de poder avençar, jo l'he colpit amb el puny, a fi que els enemics no el colpissin amb la llança. És lícit, doncs, que aqueixos que s'han salvat gràcies a mi, si han patit de part meva alguna cosa contra justícia, me'n demanin esmena. Però si haguessin caigut en mans dels enemics, ¿quin mal tan gran haurien pogut sofrir, del qual haguessin cregut lícit de demanar satisfacció? Senzill-afegí-és el meu raonament. Si a fi de bé he castigat algú, trobo just de pagar l'esmena que els pares pagueu als fills i els mestres als minyons: perquè els metges també cremen i tallen a fi de bé Però si creieu que ho he fet per violència, reflexioneu que ara jo, gràcies als déus, tinc més confiança que aleshores, i soc més coratjós ara que aleshores i bec més vi, i amb tot no pego a ningú, perquè us veig a tots a port. Però quan fa tempesta i el mar s'infla i s'arrastella, ¿no veieu que per un sol moviment de cap el pilot s'enfurisma amb els de proa, i el timoner s'enfurisma amb els de popa? Perquè en aquells moments fins les faltes més petites basten per esclafar-ho tot. Que jo vaig colpejar aqueixos amb justícia, ho declaràreu vosaltres mateixos: perquè m'éreu a la vora, amb les espases, no amb els palets de la votació, i podieu socórrer-los si haguéssiu volgut. Però, per Zeus! ni els vau socórrer ni us vau unir amb mi per colpejar l'indisciplinat. Així vau donar llicència a aqueixos covards, deixant-los insolentar. Perquè, si voleu considerar-ho, jo penso que trobareu que els més covards d'aleshores són ara els més insolents. Boiscos, per dir-ne un, el pugilador tessalià, aleshores, fingint-se malalt, es resistia a portar l'escut, i ara pel que sento a dir, ha despullat no sé quants cotiorites. Per tant, si teniu seny, fareu amb ell el contrari del que fan amb els gossos. Els gossos difícils, de dia els lliguen i de nit els deixen anar; però aquest, si sóu prudents, de nit el lligareu i el deixareu anar de dia. Però en veritat-continuà-m'admiro que si he fet un desplaer a algú de vosaltres, us en recordeu i ho calleu; en canvi si he socorregut algú durant el fred o bé allunyat d'ell l'enemic, o estant malalt o necessitat li he fornit alguna cosa, d'això no se'n recorda ningú. Ni si he lloat algú que havia fet una bella acció, ni si he honorat tant com podia a qui s'ha portat com un valent, tampoc d'això no us en recordeu. I tanmateix, és bell i just i agradívol de recordar-se del bé més aviat que del mal.