Després d'aquestes paraules, s'aixequen i fan memòria. I el resultat fou, que tot havia estat ben fet.
LLIBRE VI
CAPÍTOL I
ALIANÇA AMB ELS PAFLAGONIS: GRAN FESTÍ. QUIRÍSOF GENERAL EN CAP.
Durant aquest sojorn, els uns vivien de les provisions del mercat, els altres, de la rapinya que feien a Paflagònia. També els paflagonis robaven força bé a qui s'allunyés de les tendes, i de nit provaven de fer mal als qui eren atendats lluny. D'aquí, una viva animositat entre els uns i els altres.
Però Corilas, que en aquell temps era governador de Paflagònia, envia als grecs ambaixadors, amb cavalls i vestidures magnífiques, disposat a no inquietar més els grecs, amb què no l'inquietessin més a ell. Els generals responen que ho consultaran amb l'exèrcit. En tant, els acullen com a hostes, i inviten a més a més d'ells, tots els altres que semblava més just. Llavors, després d'haver immolat uns quants bous de captura i altres víctimes, serveixen un banquet abundós: sopen recolzats damunt llits de fullatge, i beuen en copes de banya, de les que es trobaven al país.
Fetes libacions, i cantat el pean, s'aixequen de primer uns tracis, i al so de la flauta dansen i salten alt i amb lleugeresa i s'esgrimeixen amb els sabres. A la fi, un venta cop a l'altre de manera que sembla a tots que l'ha ferit: perquè l'home cau amb una certa traça. Els paflagonis fan un gran crit. El vencedor despulla l'altre de les armes, i se'n va cantant el Sitalcas (1). Els tracis en tant s'emporten el vençut com mort. Però no havia patit res de mal.
Després s'aixequen els enians i els magnesiencs, els quals comencen la dansa nomenada carpea, en armes. La qual mena de ball consisteix, que un posa les seves armes en terra, sembra i guia els bous ajovats, girant-se a cada punt com temorós. Un lladre ve. Així que l'altre el veu, s'arrenca de les armes, li va a l'encontre, i combat davant la seva parella. Tot això ho fan en cadència, al so de la flauta. A la fi el lladre agarrota el pagès i se li enduu la parella. De vegades és el pagès que guanya el lladre: l'ajova al costat dels bous i el fa tirar amb les mans lligades a l'esquena.
Després d'això entra un misià, que a cada mà porta un escut lleuger. I dansa tan aviat fent veure que planta cara a dos, tan aviat servint-se dels dos escuts contra un de sol, com tan aviat giravolta i fa la capitomba, sense deixar anar els escuts: de manera que dóna un bell espectacle a la vista. A la fi, balla la pèrsica, percudint els escuts: s'agenolla, s'aixeca, tot fet en cadència, al so de la flauta.
Després, surten els mantineïns i alguns altres arcadians, els quals s'aixequen, revestits de les més belles armes que poden, i avencen en cadència, conduits per la flauta que toca un aire guerrer. Llavors canten el pean, i ballen, com en les desfilades en honor dels déus. Els paflagonis s'admiren de veure que tots aquells balls s'executin en armes.
El misià, veient-los esbalaïts d'aquelles coses, convenç un dels arcadians que tenia una ballarina seva, i la fa sortir després d'haver-la agençada amb el millor que pot i de donar-li un escut lleuger. Aquesta balla la pírrica (2) àgilment. Hi ha llavors un aplaudiment gran. Els paflagonis pregunten si les dones combatien amb ells. Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada.
L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries. Després d'això, els enviats parteixen.
Els grecs, semblant-los que hi ha prou bastiments s'embarquen i naveguen un dia i una nit amb un vent favorable, tenint la Paflagònia a l'esquerra. L'endemà arriben a Sinope i fondegen a Harmene de Sinope. Els sinopesos habiten en territori paflagònic i són una colònia de milesians. Envien als grecs, com a present d'hospitalitat, tres mil medimnes (3) de farina d'ordi, i mil cinc centes àmfores de vi.
Quirísof també hi fa cap, amb una trirrem. Els soldats s'havien imaginat que els duria altra cosa: però no duia res. Anuncia solament que Anaxibi, almirall de l'estol, i els altres, fan elogis de l'exèrcit; i que Anaxibi havia promès, si sortien del Pontus, que tindrien una soldada.
A Harmene els soldats romanen cinc dies. I sentint-se ja prop de Grècia, els entra més que mai la dèria de no tornar a casa amb les mans buides. Creuen, doncs, que si elegien un cap únic, un de sol podria més bé que molts manejar l'exèrcit de nit i de dia; si cal guardar algun secret, l'amagarà millor; si cal guanyar per mà l'enemic, perdrà menys de temps; no caldran tantes conferències, sinó executar el que ell sol haurà decidit: quan fins aleshores els generals ho havien fet tot per majoria de vots.
Amb aquests pensaments, es decanten per Xenofont. Els capitans se li presenten, dient que l'exèrcit ho entén així; i cadascú, manifestant-li el seu afecte, l'invita a encarregar-se del comandament.
Xenofont, per una banda, s'hi avenia, pensant que així li'n vindria més glòria entre els amics i el nom li creixeria dins la ciutat; tal volta fins podria ser ocasió d'algun bé per a l'exèrcit.
Aquestes consideracions el movien a desitjar d'esdevenir comandant en cap; però quan pensava si n'és d'obscur per a tothom l'esdevenidor, i que aquesta manera corria el perill de llençar la glòria guanyada abans, vacil·lava. En aquesta perplexitat, li sembla que el millor és consultar els déus. Condueix dues víctimes davant l'altar, i sacrifica a Zeus Rei, el qual li havia estat prescrit per l'oracle de Delfos. Per altra banda, d'aquest déu creia vingut el somni que havia vist, llavors que va començar a pendre la seva part en la conducció de l'exèrcit. I quan partí d'Efes per ser presentat a Cirus, recordava també que un àguila li havia fet un crit a la dreta, però aturada; l'endevinaire que l'acompanyava havia dit que això era un gran averany, i no pas per a un home particular, i revelador de glòria, baldament penible: perquè els ocells on més ataquen l'àguila és seguda. No era, amb tot, averany de riquesa: perquè l'àguila s'apodera de la seva presa al vol.