Méntre sacrifica, el déu li mostra clarament que ni ha de pretendre el comandament, ni d'acceptar-lo si és elegit. I és el que de fet tingué lloc. L'exèrcit es reuneix i tots diuen d'elegir un cap únic; aquest parer adoptat, el proposen a ell. Com era evident que l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu:
-Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de ser-vos bo en alguna cosa. Amb tot l'elegir-me a mi per cap, havent-hi un lacedemoni, no em sembla aventatjós per a vosaltres, ja que per amor d'això n'obtindríeu menys, si necessitàveu res dels lacedemonis; i també per mi no sé si això seria del tot segur. Perquè veig que fins ara no han cessat d'estar en guerra amb la meva pàtria, fins que han reduït tota la ciutat a reconèixer que els lacedemonis tenen sobre ells l'hegemonia. I quan els atenesos ho han reconegut, tot d'una han cessat la guerra i no han continuat el setge de la vila. Si jo que aquestes coses he vist, ara semblava, en allò que jo puc, llevar senyoria a llur autoritat, temo que no em fessin tornar massa de pressa a la raó. Quant a això que vosaltres penseu, que hi hauria menys sedicions amb un sol cap que no amb molts, sapigueu bé que si n'elegiu un altre no em trobareu que aixequi cap partit. Perquè penso que qui a la guerra es rebel·la contra el cap, es rebel·la contra la seva pròpia salut. En canvi si m'elegiu, no m'estranyaria que trobéssiu algú irritat contra vosaltres i contra mi.
Quan hagué acabat de parlar, se n'aixequen molts més dient que és precís que ell comandi.
Agàsias d'Estimfal diu que seria ridícol que això passés:
-¿Per ventura s'enfadaran també els lacedemonis si uns quants es reuneixen per sopar i no elegeixen un lacedemoni per president? Si la cosa és així-diu-no ens és permès de ser capitans, sembla, ja que som arcadians.
Els altres, com si Agàsias hagués parlat bé, aplaudeixen amb un gran aldarull.
Llavors Xenofont, veient que calia insistir més, es fa endavant i parla:
-Doncs bé, soldats-diu-perquè ho comprengueu tot, us juro per tots els déus i deesses, que jo, quan he tingut notícia de la vostra decisió, he sacrificat per saber si era millor per vosaltres de confiar-me aquest comandament i per mi d'encarregar-me'n. Els déus en les víctimes m'han significat d'una manera que fins un idiota ho hauria entès, que he d'abstenir-me d'aquest comandament únic.
Llavors elegeixen Quirísof. Quirísof, un cop elegit, es presenta i diu:
-Però, soldats, sapigueu això, que jo tampoc no hauria excitat cap tumulte, si n'haguéssiu elegit un altre. Però quant a Xenofont,-diu-li heu fet un servei no elegint-lo: ja que ara tot just Dexip l'ha calumniat vora d'Anaxibi, tant com ha pogut, per més que jo m'he esforçat a tapar-li la boca. Ha dit que tenia entès que Xenofont s'estimaria més dividir el comandament amb Timasió Dardani, que és de l'exèrcit de Clearc, que no pas amb ell, que és lacedemoni. Ja que, però, m'haveu elegit a mi-afegeix-miraré de fer-vos tot el bé que podré. Vosaltres així prepareu-vos a llevar àncores demà, si fa bon temps. El rumb serà cap a Heraclea: cal doncs que tothom miri de fer-hi cap; Un cop allí, escatirem les altres coses.
(1) Probablement un cant de lloança a algun rei llegendari d'aquest nom.
(2) Dansa guerrera.
(3) Cada medimne feia uns 52 litres.
CAPÍTOL II
DIVISIÓ DE L'EXÈRCIT EN TRES PARTS
L'endemà es fan a la vela i naveguen amb un bon vent dos dies, al llarg de la costa. Vorejant la terra atalaien el cap Jasó, on diuen que la nau Argo fondejà, i les boques de diversos rius, primer del Termodont, després de l'Iris, després de l'Halis, en acabat del Parteni. Passada aquesta desembocadura, arriben a Heraclea, ciutat grega, colònia dels megaresos, situada en el territori dels mariandins. Fondegen vora la península Aquerúsia. Allí diuen que Hèrcules davallà a l'encontre del Cancerber: encara avui ensenyen, com a monument d'aquesta davallada, un avenc de més de dos estadis de profunditat.
Els heracleotes envien als grecs, en present d'hostatgia, tres mil medimnes de farina d'ordi, dues mil àmfores de vi, vint bous i cent ovelles. En aquell lloc s'esmuny a través del pla un riu anomenat Dicos, l'amplària del qual és de dos pletres.
Els soldats, havent-se reunit, deliberen sobre el restant del viatge, si val més sortir del Pontus per terra o per mar. Aixecant-se aleshores Licó d'Acaia, diu:
-M'admiro, oh soldats, dels generals, que no s'enginyen a procurar-nos menjar. Perquè dels presents hospitalaris l'exèrcit no en té per mantenir-se tres dies i no hi ha d'on treure provisions per al cami-diu.-Sóc del parer, doncs, de demanar als heracleotes no menys de tres mil cizicens.
Un altre diu que no menys de deu miclass="underline"
-I ara, sense aixecar la sessió, elegim ambaixadors i enviem-los a la ciutat a veure què ens responen per escatir-ho.
Llavors proposen ambaixadors, el primer Quirísof, que havia estat elegit comandant en cap: i alguns també Xenofont.
Tots dos s'hi resistiren enèrgicament. Perquè l'un i l'altre entenien que no s'havia d'obligar una ciutat grega i amiga a res que ells mateixos no volguessin donar. Apareixent aquests sense cap delit, envien Licó Aqueu, Callímac de Parràsia i Agàsias d'Estimfal. Arribats a Heraclea, exposen l'acordat: diuen que Licó fins amenaçà, si no feien el que se'ls demanava.
Després d'haver-los sentit, els heracleotes diuen que deliberaran. Repleguen de seguida tots els cabals del camp, transporten a l'interior el mercat de queviures, tanquen les portes i apareixen en armes dalt de les muralles.
Llavors els promovedors d'aquest disturbi acusen els generals d'haver espatllat l'afer. Els arcadians i els aqueus es reuneixen de banda. Al cap d'ells es posen principalment Callímac de Parràsia i Licó l'aqueu, amb aquests discursos: que era vergonyós que un atenès que no havia afegit cap fona a l'exèrcit, comandés als peloponesians i als lacedemonis; que les fatigues els havien tocat a ells i el profit als altres, i això quan eren ells que havien estat autors de la salvació comú, perquè eren ells que l'havien obrada, els arcadians i els aqueus, i la resta de l'exèrcit no havia fet res (i la veritat era que més de la meitat de l'exèrcit eren arcadians i aqueus). Si tenien seny, doncs, que s'unissin, es triessin generals d'ells i fessin camí a part, provant de fer alguna bona presa.
Així s'acorda: Si arcadians i aqueus hi havia al costat de Quirísof, l'abandonen, així com a Xenofont, i formen cos a part. N'elegeixen deu d'entre ells per generals: establint que aquests farien allò que s'acordés per majoria de vots. Així, doncs, el comandament suprem de Quirísof s'esfondra als sis o set dies d'haver estat elegit.
Xenofont, amb tot, volia continuar la marxa en companyia d'aquests facciosos, opinant que seria més segur que no pas encaminar-se cadascú pel seu cantó. Però Neó mira de convèncer-lo de marxar sol, havent sabut per Quirísof que Cleandre, harmosta de Bizanci, deia que vindria amb trirrems al port de Calpe; la intenció de Neó era que ningú se'n gaudís; volia que en aquestes trirrems s'embarquessin ells i els soldats d'ells. Per això havia donat aquest consell. Quirísof, descoratjat per tots aquests esdeveniments, i per altra banda avorrit de l'exèrcit, deixa Xenofont en llibertat de fer el que vulgui.