-Perquè nosaltres-diuen-al principi vam creure, no veient més els focs, que anàveu a atacar l'enemic de nit: i l'enemic, pel que a nosaltres ens sembla, tement-se també això, se'n va anar: perquè es va retirar precisament cap a aquell mateix temps. Però com no veníeu, i el temps s'escolava, vam creure que, informats de la nostra situació, i esfereïts, us havíeu retirat fugint cap al mar. Hem estat del parer de no restar darrera vostre, així és, doncs, que ens hem encaminat fins ací.
CAPÍTOL IV
ELS GRECS ATURATS AL PORT DE CALPE
Aquell dia, doncs, s'atenden allí mateix, damunt la platja, vora el port. Aquest lloc, que s'anomena el port de Calpe, és a la Tràcia asiàtica. Aquesta Tràcia comença a la vora del Pontus Euxí i va fins a Heraclea, a la dreta de qui entra en el Pontus. De Bizanci a Heraclea, per una trirrems hi ha un dia llarg de vogar. En l'interval, no es troba cap altra ciutat amiga ni grega, sinó solament tracis bitinians: i tots els grecs que agafen, o llançats a la riba, o per qualsevol altra causa, és fama que els tracten durament.
El port de Calpe és a mitjan camí per als qui salpen d'Heraclea a Bizanci. Es una punta que s'endinsa en el mar, de la qual, la part de la banda del mar és una roca espadada, alta, allí on la seva altura és menor, almenys de vint braces; l'istme que ajunta aquest promontori amb la terra té, tot lo més, quatre pletres d'ample: però en l'espai comprès part de dins de l'istme, hi cabria una ciutat de deu mil habitants.
El port és sota la roca mateix, i té la platja de cara a ponent.
Una font d'aigua dolça i abundant s'esmuny a la banda del mar, però dominada per la roca. Hi ha molta fusta de totes menes, així com moltíssima, i bella, per a la construcció de naus, vora mateix del mar. La muntanya que neix en el port, s'estén terra endins fins a una vintena d'estadis; és de terra, sense pedruscall; i pel cantó del mar, en una extensió de més de vint estadis, ofereix una espessor d'arbres grans, i de tota mena.
L'altre país és gran i bell, amb moltes viles ben poblades. Perquè la terra produeix ordi i blat i llegums de tota espècie i mill i sèsam i figues a bastament i molts de ceps i vins dolços; de tot, en fi, llevat d'oliveres. Tal és aquest país.
Els grecs s'acantonen a la platja, al llarg del mar. No volien atendar-se en un lloc que pogués esdevenir una ciutat: fins l'haver vingut allí els semblava per insídia d'alguns que tenien el projecte de fundar-hi una colònia. Perquè dels soldats, la majoria no havien estat induïts per la misèria a embarcar-se de mercenaris; ans havent sentit a parlar de la generositat de Cirus, els uns havien dut homes, d'altres s'hi havien gastat també diners, d'altres s'havien escapolit del pare i de la mare, o àdhuc havien abandonat els fills en l'esperança de tornar rics sabent per altra banda que d'altres prop de Cirus havien fet molta fortuna. Homes d'aquesta mena, desitjaven, doncs, tornar bons i sans a Grècia.
En ser l'endemà d'aquesta reunió, Xenofont sacrifica per saber si cal sortir del camp. Calia necessàriament anar per queviures: i pensava així mateix donar sepultura als morts. Les entranyes havent estat favorables, el segueixen fins els arcadians, i enterren la major part dels morts, cadascun en el lloc on havia caigut: perquè feia cinc dies que hi eren i llevar-los-en hauria estat impossible. Alguns, però, se'ls emporten fora del camí i els enterren com més sumptuosament permetien les circumstàncies. Per als que no poden trobar, fan un gran cenotafi i hi posen corones damunt. Això fet, tornen al campament, sopen i dormen.
L'endemà, es reuneixen tots els soldats: convocant-los principalment Agàsias d'Estimfal, capità, Hierònim d'Elea, igualment capità, i altres dels arcadians de més edat. Fan un decret, que si algú en l'esdevenidor proposava de dividir l'exèrcit, fos castigat amb la mort; que l'exèrcit partís ocupant cadascú el lloc que precedentment tenia: i que el comandament fos exercit pels antics generals. Però Quirísof ja era mort d'una medicina que havia pres per la febre: Neó Asinès el substituí en el càrrec.
Després d'aquestes deliberacions, s'aixeca Xenofont i diu:
-Soldats, és evident, em sembla a mi, que cal fer la marxa per terra, perquè no tenim bastiments. I és necessari de partir tot d'una, perquè si restem, no tenim queviures. Nosaltres, doncs- continua-farem un sacrifici; vosaltres, per la vostra banda, prepareu-vos a combatre com mai, perquè l'enemic s'ha refet de valent.
Això dit, els generals fan els sacrificis, estant present l'endevinaire Arèxion d'Arcàdia, perquè Silanos d'Ambràcia havia fugit d'Heraclea en un vaixell que va pendre a nòlit. Però en aquest sacrifici per la partença, les entranyes no donen bon averany. Aquell dia, doncs, no es mou ningú. Alguns s'atreveixen de dir que Xenofont, volent fundar una colònia en aquell indret, ha convençut l'endevinaire de dir que les víctimes no són favorables a la partença. Llavors Xenofont fa cridar per un herald, que l'endemà pot assistir als sacrificis qui vulgui; i havent manat que si hi ha cap endevinaire, assisteixi també per observar les entranyes, sacrifica davant d'una nombrosa assemblea. Immola fins a tres víctimes, sense que les entranyes surtin propícies a la partença: els soldats se n'afligeixen, perquè ja es van acabant les vitualles que havien dut, i no hi ha cap mercat.
L'assemblea es reuneix, i Xenofont els adreça encara aquestes paraules:
-Soldats, quant al viatge, ja ho veieu; les víctimes no són fins ara propícies; per altra banda, veig que us manca el necessari. Em sembla, doncs, urgent de sacrificar sobre aquesta altra qüestió.
S'aixeca un, i diu:
-I és natural que les entranyes no ens siguin propícies; perquè per un d'un vaixell que ahir va arribar, per atzar, he sabut que Cleandre, harmosta de Bizanci, està per arribar amb bastiments de transports i trirrems.
Aleshores tothom és del parer d'esperar; ara, que és essencial de sortir per queviures. En vista d'això es tornen a immolar fins a tres víctimes: i les entranyes no surten favorables. Ja els soldats van cap a la tenda de Xenofont, dient que no tenen per menjar. Però ell respon que no els farà sortir mentre les víctimes no siguin propícies.
L'endemà, recomença el sacrifici: gairebé tot l'exèrcit per l'interès que hi té tothom, fa rotllo al voltant de l'altar. Però les víctimes manquen. Els generals persisteixen a no voler sortir: convoquen l'assemblea. Xenofont parla:
-Sens dubte els enemics s'han reunit i caldrà combatre. Si, doncs, abandonant els bagatges en aquest lloc fort marxéssim com preparats a la batalla, potser ens reeixirien les víctimes.
Però en sentir això, els soldats exclamen que no hi ha necessitat de dur res en aquell lloc, sinó de sacrificar com més de pressa. Ja no hi havia més bestiar menut: compren bous de carro i els sacrifiquen. Xenofont prega Cleànor d'Arcadia que es cuidi del sacrifici, per si depenia d'això; però ni així és favorable.
Neó, que era general en el lloc de Quirísof, veient els homes com patien de necessitat, i volent ser-los agradable, s'aprofita d'un heracleota que troba, que assegura conèixer prop d'allí caserius on es poden pendre vitualles, i fa cridar per l'herald que qui vulgui anar als queviures, el guiarà l'heracleota.
Surten amb piques, bots, sacs i altres utensilis fins a dos mil homes. Però així que són als llogarrets i s'escampen a fer botí, els cau damunt la cavalleria de Farnabazos. El qual havia vingut a socórrer els bitinis, amb la intenció d'unir-se amb ells i evitar, si era possible, que els grecs entressin a Frígia. Aquesta cavalleria occeix almenys cinc cents grecs i els que queden fugen a la muntanya.