Un que s'ha pogut escapar porta la notícia al campament. Com que aquell mateix dia les víctimes no havien estat favorables, Xenofont pren un bou de carro-perquè no hi havia altres víctimes-el degolla, i corre en ajut dels grecs amb tots els soldats que no arribaven als trenta anys. Recullen les restes de la tropa, i tornen al campament. El sol ja era a la posta i els grecs, tots descoratjats, sopaven; quan d'improvís, a través d'uns espessoralls, alguns bitinis ataquen les avançades, maten uns quants soldats i empaiten els altres fins al campament. Hi ha una cridòria: tots els grecs corren a les armes; però sembla perillós de perseguir l'enemic i moure de nit el campament, perquè el país era tot boscat; així passen la nit sobre les armes, custodiats per guàrdies suficients.
CAPÍTOL V
PARTENÇA DE CALPE: VICTÒRIA SOBRE ELS TRACIS
Així pasen aquella nit. L'endemà a punta de dia, els generals condueixen l'exèrcit al lloc fortificat: els soldats segueixen portant-se'n armes i bagatges. Abans, de l'hora de dinar, atrinxeren per medi d'una fossa el costat que dóna accés a la posició, i en guarneixen amb estacats el talús, deixant-hi només tres portes. D'Heraclea arriba un bastiment carregat de farina, bestiar i vi.
Llevat de bon'hora, Xenofont sacrifica per saber si ha d'intentar una sortida: les entranyes són favorables des de la primera víctima. A la fi del sacrifici, l'endevinaire Arexió de Parràsia veu una àguila de bon averany, i recomana a Xenofont de conduir fora l'exèrcit. Travessen el fossat, posen les armes i fan cridar per l'herald que després de dinar els soldats surtin amb les armes, però que deixin darrera l'atrinxerament la turba i els captius.
Dels altres surt tothom, llevat de Neó: perquè sembla més aventatjós de deixar-lo a la custòdia dels qui resten al campament. Però quan els capitans i els soldats el van haver deixat, els soldats de Neó, avergonyits de no seguir quan els altres sortien, no deixen al campament sinó els homes que passen dels quaranta-cinc anys: aquests resten, i els altres es posen en marxa.
No havien fet quinze estadis, que ja troben morts: fan avançar la saga de la columna fins als primers cadàvers apareguts, i llavors enterren tots els que agafa la línia. Enterrats els primers, la marxa continua, la saga avança de nou fins als primers que tornen a trobar per enterrar, i enterren cadascun en el seu lloc; tots els que abraça l'exèrcit. Però en arribar el camí que ve dels llogarrets, n'hi jeien tants, que els donen la sepultura junts.
Ja era més de migdia, quan l'exèrcit avançà fora dels llogarrets, prenent tots els queviures que veien darrera la falanx. De repent, obiren els enemics que havien tramuntat uns turons en front mateix dels grecs. Anaven arrenglerats en falanx, amb molta cavalleria i infanteria: perquè Spitrídates i Ratines havien estat enviats per Farnabazos amb un destacament. En ser que els enemics atalaiaren els grecs, s'aturen a la distància d'uns quinze estadis.
Tot seguit Arexió, l'endeví dels grecs, degolla, i les entranyes són favorables des de la primera víctima. Llavors Xenofont diu:
-Jo sóc del parer, oh generals, d'arrenglerar darrera la falanx algunes companyies en cos de reserva, a fi que si cal hi hagi qui la sostingui, i els enemics en desordre topin amb tropes formades i fresques.
A tots els sembla bé.
-Vosaltres per tant-diu-feu avençar l'exèrcit contra els que teniu en front: no ens aturem, que l'enemic ens ha vist i nosaltres el veiem a ell. Jo vindré quan hauré disposat les companyies darrerenes, tal com haveu decidit.
Després d'això, els uns fan avançar l'exèrcit a pleret; i Xenofont, destacades les tres últimes files, que eren d'uns dos cents homes cada una, n'envia una cap a la dreta, per seguir a la distància d'un pletre. Sàmolas d'Acaia anava al cap d'aquest batalló; un altre té orde de seguir darrera els centres: Pírrias arcadià en té el comandament; el tercer escamot es posa a l'esquerra, i és confiat a Fràsias d'Atenes.
Avançant així, els que van al front havent arribat en una vall gran i difícil de passar, s'aturen, perquè ignoren si la vall és franquejable, i criden els generals i els capitans al cap de la línia. Xenofont, no comprenent què pot entrebancar la marxa, així que sent l'orde hi acut a galop desfet. En ser tothom reunit, Sofènet, que era el més vell dels generals, diu que no valia la pena de discutir per saber si s'havia de passar una vall com aquella. Llavors Xenofont, interrompent-lo amb una certa embranzida:
-Companys, bé sabeu-diu-que mai us he induït a cap perill de bon grat: veig, en efecte, que necessiteu no reputació de valentia, sinó salvament. Ara la nostra, posició és aquesta: no podem sortir d'aquí sense combatre. Si no marxem nosaltres contra els enemics, ells ens seguiran quan ens retirarem i ens cauran damunt. Examineu si val més anar contra aquests homes amb les armes endavant, o bé amb les armes a l'esquena veure els enemics que marxen darrera nostre. Ho sabeu, retirar-se davant l'enemic no s'assembla a res d'honorable, però perseguir-lo inspira valor als més covards. Jo, doncs, m'estimaria més perseguir amb la meitat de l'exèrcit, que retirarme amb el doble. Jo sé, per altra banda, que els enemics, atacant-los nosaltres, no us afigureu pas que ens esperaran: en canvi, si girem l'esquena, tots sabem que gosaran perseguir-nos. I després, ¿l'ocasió de travessar i deixar-nos a l'esquena una vall difícil, quan esteu per combatre, no val la pena d'aferrar-la? El que és jo, voldria per als enemics que tots els camins els apareguessin oberts a la retirada: però a nosaltres, el terreny mateix ha d'ensenyar-nos que no tenim salvació sinó en la victòria. M'admira, doncs, que ningú consideri aquesta vall més temible que els altres llocs que hem travessat. Perquè, ¿com és posible travessar aquest pla mateix, si no vencem la cavalleria? ¿Com passarem aquestes muntanyes, si tants de peltastes ens persegueixen? I si arribem bons i sans al mar, ¿quina vall no és el Pontus? Allí no trobarem ni bastiments per transportar-nos, ni blat per subsistir si restem, i si de pressa hi arribarem, de pressa haurem de tonar-ne a sortir per cercar queviures. Per això val més combatre ara havent dinat, que no pas demà en dejú. Companys, les víctimes ens són favorables, els auguris propicis, les entranyes bellíssimes. Marxem contra aqueixa gent: no és cosa que després d'haver-nos vist de totes maneres, sopin a pler i plantin les tendes on els vingui de gust.
Els capitans l'exhorten llavors de posar-se al cap, i ningú no li diu res. Ell es posa al cap, ordenant que cadascú travessi la vall marxant dret davant seu; li semblava que així en columnes compactes l'exèrcit seria més aviat a l'altra banda que no pas desfilant pel pont que travessava la vall. En haver travessat, Xenofont, recorrent el llarg de la línia:
-Companys-diu-recordeu-vos de quantes batalles heu guanyat amb l'ajuda dels déus marxant vosaltres a l'atac, i quins patiments esperen els qui fugen de l'enemic: penseu també que som a les portes de Grècia. Doncs, seguiu Hèrcules Conductor i exhorteu-vos els uns als altres pel nom. És dolç, quan es diu i es fa una cosa bella i baronívola, retreure en els que un estima la memòria d'un.
Així parla Xenofont, galopant al llarg de la falanx, que condueix al mateix temps; i havent col·locat els peltastes a les dues ales, avencen contra els enemics. Fa circular l'orde de portar la pica a l'espatlla dreta, fins que doni la senyal amb la trompa: llavors abaixar-la en rest, seguir lentament l'enemic i que ningú envesteixi corrents. El mot d'ordre és, Zeus Salvador, Hèrcules Conductor.