Llavors Agàsias, fent-se endavant:
-Sóc jo,-diu-Cleandre, qui ha arrabassat a Dexip l'home que duia, qui ha excitat a colpir Dexip. Jo coneixia aquest soldat per un valent; i de Dexip sabia que, elegit per l'exèrcit per comandar la galera de cinquanta rems demanada al trapezuntins, i per reunir bastiments a fi de salvar-nos, aquest Dexip va fugir, traïnt els soldats amb els quals s'havia salvat fins aleshores. Ha robat la galera als trapezuntins, nosaltres hem semblat uns belitres per ell, i en quant depenia d'ell ens hauria perdut a tots. Perquè havia sentit a dir, tant com nosaltres, que era impossible de tornar per terra, de travessar els rius i d'arribar bons i sans a Grècia. Aquest és l'home a qui he pres el meu soldat. Si te l'haguessis endut tu o algú altre dels teus, i no un dels nostres desertors, ten per segur que no hauria fet res d'això. Considera ara, que, si m'occeixes, per un home covard i vil ne fas morir un de bé.
Això sentit, Cleandre respon que no aprova Dexip, si tals coses ha fetes; solament afegeix que, baldament Dexip hagués estat vilíssim, no creia que per això hagués de sofrir cap violència:
-Calia judicar-lo, com avui vosaltres mateixos trobeu just, i provocar el seu càstig. Ara, doncs, retireu-vos, i deixeu-me aquest home: quan us cridaré, veniu al judici. Jo ja no acuso ni l'exèrcit, ni ningú, ja que ell mateix confessa d'haver arrabassat el soldat.
Llavors aquest soldat diu:
-Jo, Cleandre, encara que tu creguis que em duen a tu com a reu d'alguna injustícia, no he pegat a ningú, ni he tirat pedres, només he dit que el bestiar pertanyia al comú; perquè havia estat decretat per l'exèrcit, que si algú, quan l'exèrcit sortia, feia alguna presa pel seu propi compte el botí era pel comú. Això he dit jo: i per això Dexip m'ha agafat i se m'enduia a fi que ningú enraonés, i que, ell, amb això de la presa, pogués quedar-se'n ell una part i deixar la resta als apresadors contràriament al decret.
Lavors Cleandre:
-Ja que tu ets l'home en qüestió-diu-roman, per deliberar sobre tu.
Cleandre i els seus aleshores dinen. Xenofont convoca l'exèrcit i li aconsella d'enviar a demanar a Cleandre la gràcia dels presoners. S'acorda d'enviar els generals, els capitans, Draconti d'Esparta, i tots aquells que semblen més en estat de decidir Cleandre a posar en llibertat els dos homes. Xenofont hi va igualment i diu:
-Tens, oh Cleandre, aqueixos homes; l'exèrcit t'ha donat llibertat per fer el que vulguis d'ells i de tots els altres. Ara et prega i et suplica de donar-li aquests dos homes i de no fer-los morir. Moltes fatigues han sofert per l'exèrcit. Si aquest obté de tu aquesta gràcia, et promet en canvi que, si vols ésser el seu comandant i els déus hi són propicis, et mostrarà uns soldats disciplinats i capaços, per llur submissió, de no témer, amb l'ajuda dels déus, cap enemic. Et supliquen, un cop seràs el nostre cap, de posar-los a prova a ells, a Dexip i a tots els altres, perquè vegis cadascú com és i assignis a cadascú segons el seu mèrit.
En sentir aquests mots, Cleandre:
-Per Càstòr i Pòllux-exclama-us respondré tot d'una. Us dono aquests dos homes,i jo mateix em faig dels vostres; i si els déus ho atorguen, us conduiré a Grècia. Aqueixos discursos són molt diferents del que algú m'havia dit de vosaltres, que cercàveu de rebel·lar l'exèrcit contra els lacedemonis.
Aplaudeixen a aquestes paraules, i es retiren enduent-se'n els dos homes. Cleandre, per la seva banda, sacrifica sobre la partença, fa amistat amb Xenofont i contreuen vincles d'hospitalitat. En veure les tropes executar els comandaments amb aquell bon ordre, desitja encara més d'ésser-ne el cap. Amb tot, després de tres dies de sacrificis les víctimes no havent-li estat favorables, convoca els generals i diu:
-Les entranyes no em consenten de posar-me al vostre cap; per això no us descoratgeu: a vosaltres, pel que sembla, pertoca de conduir els vostres soldats a terme. Aneu, doncs; quan sereu allà baix, nosaltres us hi rebrem tan bé com podrem.
En acabat d'això, els soldats acorden d'oferir-li tot el bestiar menut del comú. Ell l'accepta, els el torna i es fa a la mar.
Els soldats, després de vendre el blat que havien replegat, i l'altre botí pres, es posen en marxa a través de la Bitínia. Però com no troben res seguint el camí dret, i volen entrar en país amic amb les mans plenes, acorden de tornar enrera un dia i una nit. Ho fan així, i prenen qui sap els captius i el bestiar menut. Al cap de sis dies arriben a Crisòpolis de Calcedònia; hi romanen set dies venent el botí.
LLIBRE VII
[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus, fins a la batalla, i després de mort Cirus, durant la marxa fins l'arribada al Pontus; tot el que feren sortint del Pontus per terra i per mar fins a haver passat l'estret i fer cap a Crisòpolis d'Àsia, ha estat exposat en els llibres precedents.]
CAPÍTOL PRIMER
ELS GRECS A BIZANCI
En aquest moment Farnabazos, tement que l'exèrcit no porti la guerra cap al seu domini, envia emissaris a Anaxibi, almirall de l'estol que aleshores era a Bizanci, pregan-lo de transportar aquelles tropes fora d'Àsia, i li promet, en canvi, de fer per ell tot que li demani. Anaxibi aleshores crida a Bizanci els generals i els capitans, i ofereix una paga als soldats si volen travessar l'estret.
EIs altres diuen que deliberaran i enviaran la resposta; però Xenofont diu que vol des d'ara separar-se de l'exèrcit i embarcar-se. Sinó que Anaxibi l'exhorta a passar amb l'exèrcit i després separar-se'n. Xenofont hi consent.
Seutes el Traci envia Medòsades i prega Xenofont que es captingui de fer passar l'exèrcit, i li diu que si se'n capté no se'n penedirà. Xenofont respon:
-L'exèrcit passarà sens dubte; que Seutes no em pagui res per això, ni a mi ni a ningú; quan haurà passat, jo em retiraré: que s'adreci aleshores als qui restaran i estaran en situació de tractar amb ell com a ell li sembli.
Després d'això, tots els soldats passen a Bizanci. Anaxibi no els dóna cap paga, però fa cridar per un herald, que prenguin armes i bagatges i surtin, com per acomiadar-los després d'haver-los passat en revista. D'això els soldats s'afligien, perquè no tenien diners per comprar queviures durant la marxa: i feien els preparatius amb lentitud.
Xenofont, esdevingut hoste de l'harmosta Cleandre, va a trobar-lo i l'abraça com si ja s'anés a embarcar. Cleandre li diu:
-No ho facis; sinó-diu-et faràs acusar: ara mateix ja alguns t'acusen que l'exèrcit s'arrossegui amb aquesta calma.
Xenofont respon:
-Però la culpa no és pas meva, els soldats necessiten queviures i no en tenen: per això estan desanimats de partir.
-Amb tot-replica Cleandre-jo t'aconsello de sortir d'aquí com per marxar amb ells: després, quan l'exèrcit serà fora, llavors separa-te'n.
-Anem, doncs, a trobar Anaxibi-diu Xenofont-i tractem-ne amb ell.
Hi van, i li expliquen la cosa. Anaxibi els ordena de fer com havien dit, que com més aviat facin sortir les tropes amb els bagatges, i els diguin, a més a més, que qui no es presenti a la revista i al recompte, ell se'n tindrà la culpa. Els generals surten els primers i després els altres. Ja tots eren fora, llevat d'uns quants, i ja Eteònic s'estava a les portes a fi de tancar-les quan tothom sigués fora, i passar-hi la barra.