Anaxibi, convocant els generals i els capitans, els parla:
-De queviures-diu-preneu-ne en els llogarrets de Tràcia: hi ha ordi i blat i vitualles a dojo. Quan ne tindreu, entreu al Quersonès, on Cinisc us donarà la soldada.
Alguns soldats ho sentiren, potser algun dels capitans i tot ho escampa a l'exèrcit. Els generals prenien clarícies sobre Seutes, si era enemic o amic, si calia travessar la Muntanya Sagrada (1) o bé fer-hi un tomb per mig de la Tràcia.
Estant en aquestes converses, els soldats s'arrenquen de les armes i corren furients cap a les portes, a fi de tornar a entrar dins els murs. Però Eteònic i els que eren amb ell, en veure els hoplites corrent en aquella direcció, tanquen les portes i hi passen la barra. Els soldats truquen a les portes i diuen que és la injustícia més gran del món de tirar-los així a la mercè dels enemics; i amenacen d'esbotzar les portes, si no els les obren de bon grat. D'altres corren cap al mar i es fiquen a la ciutat per l'escullera de la muralla, mentre els soldats que encara eren dins, en veure el que passa a les portes, tallen les barres a cops de destral i obren els batents: l'exèrcit es precipita dins la ciutat.
Xenofont, quan veu el que s'esdevé, tement que l'exèrcit no es decantés a la rapinya i no en resultin mals irreparables per a la ciutat, per a ell mateix i per als soldats, corre, i es precipita dins les portes amb la multitud.
Els Bizantins, quan veuen l'exèrcit irrompre a viva força, fugen de la plaça, els uns als vaixells, els altres a les cases: els que eren a casa en surten, d'altres avaren les trirrems per salvar-se: tothom es considerava perdut, com en una ciutat presa. Eteònic es refugia cap al promontori; Anaxibi corre cap al mar, fa el tomb de la ciutat en una barca de pesca, puja a la ciutadella, i envia de seguida a cercar la guarnició de Calcedònia: perquè no creia que els homes que hi havia a la ciutadella bastessin per contenir el tumulte.
Els soldats, en veure Xenofont, es precipiten cap a ell en gran nombre i li diuen:
-Ara és l'hora, Xenofont, de ser home. Tens una ciutat, tens trirrems, tens diners, tens tantes de tropes. Ara, si vols, pots fer-nos bé a nosaltres, i nosaltres et farem gran a tu.
Xenofont respon:
-Dieu bé, i ho faré així. Ja que tal és el vostre desig, poseu les armes en formació de seguida.
Volia apaivagar-los amb aquesta orde; i exhorta els altres a donar la mateixa orde i fer posar les armes. Els soldats, formant-se per ells mateixos, en poc temps els hoplites es disposen a vuit de fons, i els peltastes corren a les dues ales. El lloc era dels més còmodes per desplegar-hi un exèrcit: en diuen la Plaça de Tràcia, és sense cases i pla. Les armes deixades en terra, i els ànims més tranquils, Xenofont convoca l'exèrcit i parla en aquests termes:
-Que us indigneu, soldats, i cregueu que us han enganyat ignominiosament, no m'admira. Però si ens abandonem al nostre ressentiment, si castiguem per aquesta canallada els lacedemonis que són aquí, i barregem una ciutat que no en té cap culpa, reflexioneu quines seran les conseqüències. Serem declarats enemics dels lacedemonis i de llurs aliats, i la guerra que en sortirà és fàcil de preveure-la, considerant i recordant el que no fa gaire s'ha esdevingut. Nosaltres, els atenesos, entràrem en guerra amb els lacedemonis quan teníem trirrems, les unes al mar, les altres a les drassanes, no pas menys de tres centes, les riqueses abundaven a la ciutat, les rendes anuals del país i de les contrades més enllà de les fronteres, pujaven més de mil talents: érem amos de totes les illes, posseïem moltes ciutats a l'Asia i moltes altres a Europa, entre elles aquesta mateixa Bizanci on ara som: malgrat d'això hem estat derrotats, com tots vosaltres sabeu. ¿Què creieu que ens passaria, avui que els lacedemonis tenen no sols llurs antics aliats, sinó també els atenesos i tots els pobles que aleshores eren aliats d'aquests; quan vosaltres mateixos teniu per enemics Tissafernes i tots els bàrbars de la costa, i més enemic que ningú el Rei de les terres altes, al qual vam anar a llevar-li el regne i la vida si haguéssim pogut? ¿Amb tanta gent unida contra nosaltres, hi ha ningú tan ximple per creure que serem vencedors? En nom dels déus, no siguem boigs, no ens perdem vergonyosament fent la guerra a la nostra pàtria, als nostres amics, als nostres parents. Perquè tots són a les ciutats que s'armaran contra vosaltres: i serà just. No hem volgut retenir una sola ciutat bàrbara, tot i essent vencedors, i en la primera ciutat grega on entrem la devastem. Jo per tant una sola cosa desitjo, és que abans de veure tals coses de vosaltres, sigui a deu mil braces sota terra. I us dono aquest consell, que obeïnt com a grecs a les autoritats gregues, procureu obtenir el que sigui just, i si això no és possible, cal que, injuriats i tot, almenys. no ens fem bandejar de Grècia. De moment, sóc del parer d'enviar a dir a Anaxibi, que no hem entrat a la ciutat per cometre cap violència: ans per obtenir, si podem, algun aventatge de vosaltres; si no, almenys per manifestar-vos que no ens en anem de Bizanci enganyats, sinó obedients.
Així s'acorda, i envien Hierònim d'Elea per portar la paraula, amb Euríloc d'Arcàdia i Filesi aqueu. Parteixen per dir el que tenen encarregat.
Els soldats seien encara, quan els escomet Ceràtadas de Tebes, el qual anava d'ací i d'allà no com a exilat de Grècia, sinó per obtenir comandaments, i s'oferia a la ciutat o a la nació que necessités general. Ve a trobar els grecs i diu que està disposat a conduir-los a l'indret anomenat el Delta de Tràcia, on farien molt de botí: fins que hi hauran arribat, diu que els fornirà menjar i beure en abundància.
Els soldats sentiren aquesta proposta al mateix temps que els portaven la resposta d'Anaxibi; diu que no es penediran d'haver obeït, ja que en donarà compte als magistrats de la pàtria; i ell mateix mirarà què podrà fer-los de bé. Llavors els soldats accepten Ceràtadas per general i surten fora murs. Ceràtadas convé amb ells de trobar-se l'endemà al camp amb víctimes, un endevinaire, menjar i beure per a l'exèrcit. En ser aquest fora les portes, Anaxibi les fa tancar i fa fer una crida, que tot soldat que sigui atrapat dins serà venut. L'endemà Ceràtadas ve amb les víctimes i l'endevinaire; el segueixen vint homes carregats de farina d'ordi, altres vint carregats de vi, tres amb olives, un amb una càrrega d'all tan feixuga com podia portar, i un altre amb cebes. Ceràtadas fa deixar-ho en terra, com per repartir-ho, i comença el sacrifici.
Mentrestant Xenofont envia a cercar Cleandre, i li prega d'obtenir-li permís per entrar dins els murs, a fi d'embarcar-se al port de Bizanci. Cleandre arriba, i diu que amb prou feines l'ha pogut obtenir; que Anaxibi diu, que no és convenient que l'exèrcit estigui vora les muralles i Xenofont dins; que els Bizantins estan dividits en faccions i es són hostils els uns als altres.
-Amb tot-diu-et demana que hi vagis, a condició que t'embarquis amb ell.
Xenofont pren comiat dels soldats, i entra a Bizanci amb Cleandre.
Ceràtadas el primer dia, no obtenint averanys favorables, no distribueix res als soldats. L'endemà les víctimes estaven vora l'altar i Ceràtadas coronat, a punt de sacrificar, quan Timasió de Dardània, Neó d'Asine i Cleanor d'Orcomen se li acosten i li diuen que no sacrifiqui, que no comandarà l'exèrcit si no dóna les vitualles. Ell ordena la distribució, però com se li'n faltava molt perquè cada soldat rebés menjar ni per un dia, agafa les víctimes i se'n va renunciant al comandament.