La mare, però, preferia de molt Cirus, i volia que ell fos el rei. Per això, quan el pare emmalaltí, enviat a cercar de les províncies marítimes, pujà amatent cap a Pèrsia, amb l'esperança que la seva mare hauria obtingut de fer-lo nomenar hereu de l'imperi. Parisatis es valia d'un pretext especiós, que Xerxes l'Antic ja havia fet servir, per consell de Demarat: que havia posat al món Arsicas quan Darius era un simple particular, i Cirus quan ja era rei. Amb tot no el convencé, i el gran fou designat rei sota el nom d'Artaxerxes; i Cirus, sàtrapa de la Lídia i general de les províncies marítimes.
Poc després de la mort de Darius, Artaxerxes anà a Pasagades, per fer-s'hi consagrar rei pels sacerdots de Pèrsia. Hi ha allí un temple dedicat a una dea guerrera, la qual conjecturo que és la mateixa Atena. Qui ha de ser consagrat, entra en aquest temple; es lleva la seva túnica i es posa la que portava Cirus l'Antic abans de ser rei; llavors menja una coca de figues, mastega fulles de terebint i beu un beuratge de llet agra. Si després d'això es fa alguna cosa més, és un secret pels altres.
Artaxerxes estava a punt per a aquestes cerimònies, quan arriba Tissafernes, amb un sacerdot, que havia presidit l'educació de Cirus en la seva infantesa; li havia, ensenyat la màgia; i a cap persa li havia sabut tant de greu com a ell que Cirus no hagués estat elegit rei. Per això li tingueren més fe quan va acusar Cirus; perquè l'acusà de voler posar un parany en el temple, i quan el rei es despullés de la túnica, tirar-se-li damunt i occir-lo. Alguns diuen que Cirus va ser pres per aquesta delació; d'altres, que entrà en el temple, s'hi amagà, i fou traït pel sacerdot. Al moment que ja anaven a occir-lo, la mare el prengué en els seus braços, l'entortolligà amb les seves trenes, i ajuntà estretament el seu coll amb el d'ella, planyent-se i suplicant amb tanta vehemència, que obtingué el seu perdó i el féu enviar de bell nou a les províncies marítimes. Cirus, que no s'abellia d'aquell govern, que es recordava més de la seva presó que del seu indult, amb la rancúnia va estar més ple que abans del desig de ser rei.
N'hi ha que diuen que Cirus es revoltà perquè no en tenia prou amb el que percebia per a la seva taula quotidiana; però això és una ximplesa; perquè si més no, la seva mare bastava per procurar-li i donar-li del seu tot allò que ell necessités, i hagués volgut pendre. Una prova de la seva riquesa, per altra banda, són les tropes mercenàries que mantenia en diversos llocs, per mediació d'amics i hostes seus, com ha escrit Xenofont. Ja que a fi d'amagar els seus preparatius, no reunia les seves tropes en un sol punt: tenia aquí i allà recrutadors sota diversos pretextos; i la mare, que vivia prop del Rei, allunyava les sospites, mentre Cirus mateix escrivia tot servicial, les unes vegades demanant-li alguna cosa, les altres vegades incriminant Tissafernes, com si tota la seva gelosia i la seva lluita fossin contra aquest sàtrapa. A part que hi havia en el caràcter del Rei una ronsagueria, que molts prenien per mansuetud. Fins va voler, al començ del seu regnat, imitar la benignitat del primer Artaxerxes, del qual portava el nom, mostrant-se més afable a qui se li atansés, recompensant i agraint més del que era just, llevant dels càstigs tot allò que pogués haver-hi de supèrbia i de delectació, apareixent, en rebre presents, no pas menys graciós i humà als qui els hi oferien que als qui en rebien d'ell. Tota cosa que li presentessin, per petita que fos, l'acollia de bon cor. Un dia que Omises li portà una magrana de prodigiosa grandària:
-Per Mitres!-exclamà-aquest home d'una ciutat petita en faria de seguida una d'immensa, si la hi confiaven.
Una altra vegada que anant de viatge l'un li oferia una cosa, l'altre una altra; un treballador que no trobà res avinent, corre al riu, agafa aigua amb totes dues mans i la hi porta. Artaxerxes, encantat, li envià una copa d'or i mil darics.
Euclides de Lacedemònia havent parlat un dia insolentment contra ell, li va fer respondre per un dels seus oficials:
-Tu pots dir el que vulguis contra el Rei, però jo puc dir i fer.
En una cacera, Tiribazos li ensenyà la seva túnica esquinçada.
-Què vols que hi faci?-preguntà el Rei.
-Que te'n possis una altra i em donis aqueixa teva-respongué Tiribazos.
El Rei ho féu així, dient:-Te la dono, Tiribazos, però et prohibeixo de portar-la.
Tiribazos no va fer-ne cabaclass="underline" no que fos dolent, sinó que era lleuger i eixelabrat; es posà de seguida aquella túnica i li afegí encara ornaments d'or, propis de les reines. Tothom s'indignà perquè no era lícit; però el Rei esclafí la rialla i digué:
-Et deixo portar els ornaments com a dona, i la túnica com a boig.
A la taula del Rei no hi tenia lloc ningú, llevat de la seva mare i la seva dona legítima, seient aquesta més avall i la mare més amunt. Artaxerxes va fer-hi menjar també els seus germans petits, Ostanes i Oxatres. Però el que va plaure més als perses, va ser veure que la seva muller Statira es feia portar sempre en una llitera amb les cortines obertes, i es deixava escometre i acostar per les dones del poble; per la qual cosa la reina era molt estimada de la multitud.
Amb tot, els esperits inquiets i amics de les novetats, anaven dient que la situació exigia un home com Cirus, d'ànima esplèndida, bel·licós en primer lloc, i amic dels dels seus amics; que la grandària de l'imperi necessitava un rei que tingués el cor alt i ambició de glòria. De manera que Cirus emprengué la guerra no pas menys sota la confiança dels residents a la cort que dels qui eren al seu voltant.
Començà per escriure als lacedemonis, exhortant-los a socórrer-lo i a enviar-li gent, prometent de donar cavalls als que vinguessin a peu, i als que vinguessin a cavall, carros, i als que tinguessin terres, caserius, i als que tinguessin caserius, ciutats; el sou dels que fessin la campanya amb ell, seria no segons compte, sinó segons mesura. Parlava d'ell mateix amb aventatge, dient que tenia el cor més gran que el seu germà, que era més filòsof que ell i que entenia més de màgia, que bevia més vi i el suportava millor; que el Rei, per covardia i mollesa, a la caça no gosava pujar en un cavall i a la guerra en un carro. Els lacedemonis ordenaren a Clearc, per una scítala que obeís a Cirus en tot.
Cirus partí cap a les terres altes per a fer la guerra al Rei: duia un gran exèrcit bàrbar i prop de tretze mil mercenaris grecs. Cada dia trobava un nou pretext per a aquelles lleves de tropes. Però no pogué dissimular gaire temps: Tissafernes anà en persona a prevenir el Rei. Tot el palau es va remoure; ja que s'atribuïa a Parisatis la major part de culpa de la guerra, i els seus amics eren objecte de sospites i de delacions. Però el que sobretot enutjava a Parisatis, era Statira, que tot era turmentar-se per aquella guerra i cridar-li:
-On són aquelles fermances? ¿On són els precs amb què el vas arrencar de la mort quan conspirava contra el germà, posant-nos així en un embull de guerra i de mal?