Parisatis, que era naturalment violenta i bàrbara en les seves ires i en les seves rancúnies, es posà des d'aleshores a odiar talment Statira, que resolgué de fer-la morir. Dinó escriu que durant la guerra mateixa executà la seva intenció; Ctèsias, al contrari, diu que va ser després; i ni és creïble, que ell que era testimoni dels fets, ignorés l'època, ni tenia motiu per canviar de temps un fet que va contar tal com va passar; encara que sovint s'allunyi de la veritat per escriure faules i tragèdies. Així anirà en el lloc que Ctèsias li assigna.
Cirus avançava, quan li aribaren rumors i avisos que el Rei havia decidit de no combatre tan aviat, i de no dur pressa a arribar a les mans amb ells; que romandria a Pèrsia fins que hi tingués reunides forces de tot arreu. En conseqüència Artaxerxes, que havia obert a través del pla una trinxera ampla de deu braces per altres tantes de fonda, en una extensió de quatre cents estadis, negligí que Cirus la passés, i avancés fins a no gaire lluny de Babilònia. Tiribazos, conten, fou el primer que gosà dir-li, que no calia fugir de la batalla i abandonar la Mèdia, Babilònia, fins Suses per anar-se a amagar al fons de la Pèrsia, quan el seu exèrcit era molt més nombrós que el dels enemics, i els seus deu mil sàtrapes i generals superiors a Cirus pel consell i per l'acció. Llavors Artaxerxes es posà en camí per donar com més aviat millor la batalla. I així que de cop i volta aparegué amb un exèrcit de nou cents mil homes equipats èsplèndidament, esfereí i desconcertà els enemics, que plens de confiança i de despreci marxaven en desordre i sense armes. Cirus amb prou feines pogué formar-los en batalla, i no sense renou i cridòria. El Rei féu avençar els seus amb un silenci i una calma, que omplí els grecs d'admiració per aquell bon, ordre: ells que en una multitud tan gran esperaven crits confusos, salts, un gran desori i rompiment de files. Artaxerxes cobrí prudentment el front de la seva falanx amb els més poderosos carros armats de falçs, i els oposà als grecs, a fi que abans d'arribar a les mans ja haguessen enfondrat els rengles amb la força de llur embranzida.
Diversos autors han descrit aquesta batalla; especialment Xenofont, que ens la fa veure amb els ulls, amb les coses que semblen no passades, sinó que estiguin passant, i apassiona el llegidor com si es trobés en mig del perill, per la claredat i la vivesa del seu estil. Seria no tenir seny, voler contar-la després d'ell, llevat dels detalls que ell ha omès per ventura, i que valen la pena de ser contats.
El lloc on es donà la batalla, es diu Cunaxa, i és a cinc cents estadis de Babilònia. Abans de la batalla, Clearc exhortà Cirus, que s'estigués darrera els combatents i no es posés en perill; conten que Cirus exclamà:
-Què dius, Clearc? quan aspiro a la reialesa, vols que me'n mostri indigne?
Cirus va cometre una gran falta, tirant-se en mig de la brega a l'esbojarrada i sense guardar-se del perill; però Clearc faltà igualment si no més, no volent oposar el seus grecs a Artaxerxes, i recolzant la seva dreta en el riu per por de ser voltat. Si tan absolutament perseguia la seva seguretat, si total la seva cura era per no sofrir cap dany, el millor era quedar-se a casa. Però després d'haver fet en armes desenes de milers d'estadis des del mar, sense que ningú l'hi obligués, només per asseure Cirus sobre el tron reial, cercar un indret de la batalla, no des d'on pogués salvar el cabdill que el tenia a sou, sinó posat en el qual pogués combatre a la segura i a pler, era sacrificar els interessos generals per por del perill present, i deixar córrer el fi de l'empresa. Que dels batallons que voltaven el Rei cap no hauria resistit l'escomesa dels grecs, i un cop aquells empesos, i el Rei fugitiu o caigut, Cirus hauria estat vencedor i Rei, la manera com va anar la batalla ho demostra. Cal, doncs atribuir més a la circumspecció de Clearc que no pas a la temeritat de Cirus la culpa de la pèrdua d'aquesta batalla i de la mort de Cirus. Perquè si el Rei hagués estat amo de col·locar els grecs en un terreny on poguessin ser-li més innocents, no hauria pogut trobar-ne un altre de més a propòsit que aquell que era el més allunyat d'ell i de les seves tropes i des del qual ni Artaxerxes s'adonà de la seva derrota, i Cirus fou mort abans que pogués aprofitar-se de la victòria de Clearc. La veritat és que Cirus no ignorà el qué calia fer, perquè donà orde a Clearc de col·locar-se el centre; i Clearc, després de respondre que tindria cura que tot reeixís bé, ho espatllà tot.
En efecte, els grecs venceren els barbres com volgueren, i els perseguiren molt lluny. Cirus muntat en un cavall de sang, però que tenia mala boca i era rebec, que es deia Pasacas,-així ho conta Ctèsias-va ser vist per Artagerses, governador dels Cadusis, el qual llençà el cavall contra ell, cridant amb força:
-Oh el més injust i el més insensat dels homes, que deshonres el nom més il·lustre que hi hagi a Pèrsia, el nom de Cirus, has dut aqueixos maleïts grecs en una expedició ben desgraciada, amb l'esperança de saquejar els béns dels perses i de matar el teu senyor i germà, que té deu mil vegades més servidors que tu, i més valents! I aviat ho provaràs: perquè hi hauràs perdut el teu cap abans que hagis pogut veure la cara del Rei.
Dient aquestes paraules, li tirà la javalina; però la cuirassa de Cirus l'aturà sòlidament: Cirus no va ser ferit; només vacil·là per la violència del cop. Artagerses gira tot d'una el seu cavalclass="underline" Cirus li tira el seu dard, l'encerta, i li travessa el coll pel costat de la clavícula.
Que Artagerses va ser mort per la mà de Cirus, gairebé tots els historiadors hi convenen; ara, respecte de la fi de Cirus, com que Xenofont ne diu pocs mots i de passada, com a qui no va ser-hi present, res per ventura no priva que reportem separadament la manera com la descriuen Dinò i Ctèsias.
Dinó conta, doncs, que Cirus, havent tombat Artagerses, llençà el seu cavall furiosament contra el batalló que cobria el Rei, i li ferí el cavall; Artaxerxes rossolà en terra; però Tiribazos el féu muntar de pressa en un altre cavall, dient-li:
-Oh Rei, recorda't del dia d'avui: perquè no mereix que s'oblidi.
Cirus precipità un altre cop el seu cavall i tombà Artaxerxes. Però a la tercera escomesa el Rei no podent-se contenir més digué als que el voltaven «que més s'estimava perdre la vida» i llançà el seu cavall contra Cirus, que amb el cap jup i sense cap precaució anava a l'encontre dels trets. El Rei li tira la javalina, i la hi tiren tots els que el voltaven. Cirus cau, uns diuen si ferit pel Rei, els altres si colpit per un soldat de Cària, al qual en premi d'aquesta feta el Rei concedí de portar en totes les batalles, davant del primer rengle, un gall d'or al capdamunt d'una pica; perquè els perses donen als carians, el nom de galls, a causa de les crestes amb què es guarneixen els cascos.
La narració de Ctèsias, per reportar-la en poques paraules, és aquesta. Després d'haver mort Artagerses, Cirus llançà el cavall de dret contra el Rei, i el Rei contra ell, tots dos en silenci. Arieu, l'amic de Cirus, tira el primer al Rei, i no el fereix. El Rei engega la pica, i no encerta Cirus; però toca Satifernes, home fidel a Cirus, i d'un gran valor, i el mata. Cirus llavors tira contra ell, li travessa la cuirassa i el fereix al pit, enfonsant-li la punta dos dits dins la carn. El Rei, d'aquest cop, cau de cavall; les tropes que el volten s'esveren i fugen; però ell s'aixeca, i amb uns quants, entre els quals també era Ctèsias, es retira en un turonet prop d'allí, i reposa. Mentrestant el cavall de Cirus, que era molt fogós, se l'emporta entre un embull d'enemics; ja era fosc i ningú el va conèixer; els seus amics el cercaven. Exaltat per la victòria, i ple d'embranzida i d'ardidesa travessava la munió cridant: