És costum a Pèrsia que qui acaba de ser declarat hereu de la corona, demani una gràcia, i qui l'ha declarat la hi atorga, mentre sigui una cosa possible. Darius demanà Aspàsia, que Cirus havia estimat més que cap altra dona, i aleshores era concubina del Rei. Era nascuda a Focea de Jònia, de pares lliures, i havia rebut una educació honesta. Un vespre fou duta a Cirus que estava sopant, amb altres dones, les quals s'assegueren al costat d'ell, sense fer-se les estranyes, i acceptaren els seus jocs i les seves plasenteries. Però Aspàsia es quedà dreta vora la taula, sense dir un mot; i quan Cirus la cridà, no obeí. Els oficials volgueren dur-la per força.
-Se'n penedirà-digué ella-qui em posi les mans damunt.
Els convidats la tractaren de grollera i esquerpa. Però Cirus, encantat, va riure, i digué al qui li havia dut aquelles dones:
-Ja veus que de totes les que m'has dut, aquesta és l'única lliure i no corrompuda.
Des d'aquell dia Cirus començà a sentir-se atret per ella, l'estimà més que cap altra, i li deia la plena de seny. Va ser presa quan Cirus morí a la batalla i el seu campament fou saquejat.
Darius la demanà, doncs, al seu pare, el qual se n'afligí; perquè la gelosia dels bàrbars pels objectes de llur amor és tan terrible, que no solament qui escometés o toqués una concubina del Rei, sinó qui per un camí s'atansés al carro que la porta, o li passés davant, incorreria en la pena de mort. Tot i que Atossa, que havia esposat per amor i contra la llei, vivia encara, mantenia a més a més tres centes seixanta concubines d'una bellesa perfecta.
No obstant, quan Darius li demanà Aspàsia, va respondre que ella era lliure; que la podia pendre si ella volia, però que no la obligués per la violència. Enviada a cercar, Aspàsia, contra l'esperança del Rei, preferí Darius. Artaxerxes la donà, per la força de la llei, però aviat tornà a pendre-la-hi, i la consagrà sacerdotessa del temple d'Artemis Anitis, a Ecbatana, perquè hi visqués en castedat la resta dels seus dies. Creia amb això pendre del seu fill una revenja no dura, sinó moderada, i fins mesclada de plasenteria; però Darius no ho soportà amb resignació, ja fos que estimés apassionadament Aspàsia, ja fos que es sentís burlat i ultratjat pel seu pare.
Tiribazos, adonant-se del ressentiment de Darius, encara l'exasperà més, reconeixent en la seva ofensa la que ell mateix havia rebut. I fou així. Artaxerxes tenia vàries filles, i havia promès de donar per esposa a Farnabazos, Apama; Rodogune, a Orontas, i a Tiribazos, Amestris. Donà les dues als altres dos, però enganyà Tiribazos i esposà ell mateix Amestris, prometent-li en comptes d'ella la més petita Atossa; de la qual també s'enamorà i l'esposà com hem dit. Tiribazos posà un odi terrible a Artaxerxes: no que fos un home de mena inclinat a la revolta, sinó més aviat desigual i precipitadís. Per això, tan aviat era tractat com els primers, com derrocat del cim dels honors i menyspreat de tothom, sense portar-se com calia ni en l'una ni en l'altra fortuna: perquè honorat, es feia odiós per la seva insolència, i rebaixat, incapaç com era d'humiliar-se ni de cedir, esdevenia més aspre i arrogant que mai.
Tiribazos, doncs, per les seves relacions amb el jove, no va fer més que afegír llenya al foc: sempre li burxava l'orella, que no serveix de res portar la tiara dreta damunt del cap, si no es mira de fer anar dretes les coses que un té entre mans; que era un babau si, mentre el seu germà s'insinuava per medi d'una dona, i el seu pare era tan variable i xaruc, ell es creia asegurada la successió a la corona. ¿Aquell que per una doneta grega havia faltat a la més inviolable llei que existia a Pèrsia, havia de mantenir-se fidel a les seves promeses en coses més importants? No era pas la mateixa cosa, que Ocos no arribés a la reialesa, o que ell ne fos destituït. Perquè a Ocos ningú li impedia de viure feliç com un particular; en canvi ell, que ja havia estat declarat rei, havia per força de ser rei o de morir.
És universalment veritat el que diu Sòfocles:
La persuasió del mal camina amb passa ràpida.
perquè el camí que ens duu on volem és llis i pla; i la majoria volen el mal, per inexperiència o per ignorància del bé. A més a més d'això, la vastitud de l'imperi, i la por que Darius tenia a Ocos, donaren força a les raons de Tiribazos; i la dea nascuda a Cipre hi tingué no poca part de culpa, vull dir el rapte d'Aspàsia.
Darius s'abandonà, doncs, enterament a Tiribazos. Hi havia ja un gran nombre de conjurats, quan un eunuc descobrí al Rei la conspiració, i la manera com havia d'ésser executada; perquè sabia exactament que es proposaven entrar de nit a la cambra d'Artaxerxes, per matar-lo dormint. En sentir-ho, Artaxerxes cregué una imprudència menysprear un tal perill no fent cas d'aquella denúncia, però li semblà encara més imprudent creure-la sense cap prova. Procedí, doncs, d'aquesta manera: demanà a l'eunuc que estigués amb els conjurats i els seguís els passos; després féu obrir una porta a la paret de la seva cambra, darrera mateix del llit, i la cobrí amb un tapís.
Arribada l'hora que havia indicat l'eunuc els esperà al llit, i no s'aixecà fins haver vist la cara i conegut ben clarament cadascú dels que venien. Quan veié que es treien les espases i se li llençaven damunt, aixecà ràpidament el tapís, es retirà a la cambra interior i tancà la porta cridant auxili. Veient-se descoberts pel Rei, i que el cop els havia fallit, els assassins emprengueren la fuga i aconsellaren a Tiribazos de fugir també, perquè havien estat coneguts. Els altres s'escaparen, l'un per ci, l'altre per lla; però Tiribazos, sorprès per les guardes del Rei, n'occí molts i no sucumbí fins que l'encertà una javalina tirada de lluny.
Darius va ésser fet presoner amb els seus fills; i el seu procés fou instruït pels jutges del consell reial. Artaxerxes no assistí a la causa; pero nomenà acusadors del seu fill, i ordenà als escrivents que posessin per escrit la sentència de cadascun dels jutges, i la hi portessin. Totes les sentències foren unànimes, i Darius condemnat a mort. Els agutzils l'aferraren i el dugueren a la cambra veïna, on el botxí fou cridat; vingué portant a la mà el raor de què es servia per tallar el coll als criminals; però a la vista de Darius s'esfereí i reculà cap a la porta, apartant els ulls, sense poder posar les mans sobre una persona reial. Els jutges, que eren fora la cambra, li ordenaren amb amenaces, d'executar la sentència; torna a entrar, doncs, l'aferra amb una mà pels cabells, fent-li ajupir el cap, i li talla el coll amb el seu raor.
Alguns diuen que el juí tingué lloc en presència del Rei i que Darius, veient-se convençut per les proves, es tirà de cara contra terra implorant i suplicant; però Artaxerxes es redreçà ple d'ira i arrencant-se de la cimitarra li en ventà cops fins a deixar-lo al seti. Després, entrant al palau, hi adorà el Sol i digué als seus cortesans: