-Torneu a casa i alegreu-vos, oh perses, i digueu a tothom que el gran Oromazes ha fet justicia d'aquells que havien maquinat contra mi la més impia i criminal de les traïcions.
Tal va ser la fi d'aquesta conjura.
Ocos, sostingut per Atossa, pujà aleshores al cim de les seves esperances; amb tot, temia encara Ariaspes, l'únic vivent del seus germans legítims, i dels bastards Arsamas. No perquè Ariaspes fos més gran que elclass="underline" sinó perquè essent dolç, senzill i humà els perses el desitjaven per Rei; Arsamas, per altra banda, era home de seny i Ocos no ignorava que el seu pare l'estimava tendrament. Armà, doncs, paranys a l'un i a l'altre; i com era de mena arterós i sanguinari, es valgué de la crueltat contra Arsamas i de la malícia i de l'astúcia contra Ariaspes. Enviava per sota mà a Ariaspes eunucs i amics del Rei, que li reportaven sempre amenaces, i frases espantoses, dient-li que el seu pare havia decidit fer-lo morir d'una mort ignominiosa i cruel. Aquestes coses, que cada dia li eren reportades com si es tractés d'un gran secret, anunciant-li que el Rei anava a fer això, que més tard faria això altre, li ficaren una tal por al cos, una tal torbació i un tal desesper, que el pobre home es preparà ell mateix una metzina i bevent-se-la s'alliberà de la vida.
En saber el Rei la manera com havia mort Ariaspes, el plorà molt, i en sospità la causa; però la seva extrema vellesa li impossibilità d'investigar-la i de coneixer-ne els autors; però es posà a estimar encara més Arsamas, i era evident que li tenia més confiança que a ningú, i que li comunicava tots els seus secrets. Llavors Ocos no diferí més la seva empresa: i havent-se fet seu Arpates, fill de Tiribazos, li féu occir Arsamas.
Artaxerxes era aleshores ja tan vell, que la més petita emoció podia endur-se'l; i en efecte, no resistí gaire temps el dolor que li causà la mort d'Arsamas: morí de pena i d'abatiment, a l'edat de noranta quatre anys, després d'haver-ne regnat seixanta dos.
Deixà la reputació d'un príncep dolç i que estimava els seus vassalls; contribuint-hi no pas poc la comparació amb el seu fill Ocos, que, en crueltat i en instints sanguinaris sobrepujà tots els homes del món.
(1) Plutarc escriu sempre Artoxerxes.
(2) Qué té bona memòria.
(3) D'altres llegeixen aquí vint-i-cincs anys, cosa més verosímil i més d'acord amb el context.