Tot i això, s'havia sorprès tenint fantasies fora de lloc sobre la Lisbeth Salander, i reconeixia que no li resultava del tot indiferent. Però l'atracció, es deia l'Armansky, era que la Salander representava una criatura estranya per a ell. Es podria haver enamorat igualment del quadre d'una nimfa o d'una àmfora grega. La Salander representava una vida que per a ell no era real, que el fascinava encara que no la podia compartir; i, en tot cas, ella li vedava compartir-la.
En una ocasió, l'Armansky seia en un cafè d'Stortorget, a Gamla Stan, quan la Salander va entrar i va seure en una taula no gaire lluny de la seva. Anava amb tres noies i un noi, tots vestits més o menys de la mateixa manera. L'Armansky la va observar amb interès. Semblava tan reservada com a la feina, però el cas és que va somriure amb una anècdota que va explicar una de les seves companyes, una noia amb els cabells de color porpra.
L'Armansky es va preguntar com reaccionaria la noia si un dia ell es presentava a la feina amb els cabells de color verd, uns texans desgastats i una jupa de cuir plena de tatxes i coses escrites. L'acceptaria com un igual? Potser sí; li feia l'efecte que ho acceptava tot amb una actitud de «no és el meu problema». Però probablement, se'n fotria.
S'havia assegut donant-li l'esquena i no s'havia girat ni una sola vegada, òbviament ignorant que ell també hi era. L'Armansky se sentia estranyament incòmode per la seva presència. Quan per fi es va aixecar per esmunyir-se cap a la sortida sense ser vist, de sobte ella es va girar i el va mirar fixament, com si hagués estat conscient tota l'estona que ell era allà assegut i hagués tingut el radar posat. La seva mirada va ser tan inesperada que gairebé va semblar un atac, i ell va fingir que no l'havia vist i es va afanyar a abandonar el local. Ella ni tan sols li havia dit hola, però el va seguir amb la mirada, n'estava segur, i no va ser fins que va tombar la cantonada que a ell van deixar d'encendre-se-li les galtes.
Reia molt rares vegades. Però, amb el temps, l'Armansky va tenir la impressió que la seva actitud es tornava més suau. Tenia un sentit de l'humor sec, per dir-ho de manera agradable, que podia acompanyar amb un somrís torçat i irònic.
A l'Armansky l'exasperava tant la seva manca de resposta emocional que de vegades li venien ganes d'engrapar-la i sacsejar-la ben fort per, així, penetrar la seva closca i guanyar-se la seva amistat, o, com a mínim, el seu respecte.
Només una vegada, feia nou mesos que treballava per a ell, havia provat de parlar-li dels sentiments que li despertava. Va ser a la festa de Nadal de Milton Security, un vespre de desembre, i per una vegada no anava sobri. No havia passat res inconvenient: ell tan sols havia provat d'explicar-li que li queia bé. Sobretot li volia fer saber que ella li inspirava instint de protecció, i que si mai necessitava res no dubtés a acudir a ell. Fins i tot havia intentat fer-li una abraçada. Entre amics, és clar.
Ella havia defugit l'abraçada matussera i havia abandonat la festa. Després d'aquest incident, no havia aparegut per l'oficina ni havia contestat al mòbil. La seva absència havia estat com una tortura, gairebé una forma de càstig personal. Ell no tenia amb qui parlar dels seus sentiments i, per primer cop, s'adonava amb una claredat espantosa del poder que tenia la noia sobre ell.
Tres setmanes després, quan un vespre l'Armansky es va quedar treballant fins tard repassant el tancament de l'any fiscal, la Salander va reaparèixer. Va entrar al seu despatx tan silenciosa com un fantasma, i ell es va adonar que hi havia algú entre les ombres, a prop de la porta, observant-lo. No tenia ni idea de quant de temps feia que hi era.
—Et vindria de gust un cafè? —va preguntar ella, tutejant-lo. Li va oferir una tassa de la màquina d'expressos de la cantina. Sense badar boca, ell la va acceptar, i es va sentir alhora alleujat i atemorit quan ella va tancar la porta amb el peu. Es va asseure a l'altra banda de la taula i el va mirar directament als ulls. Aleshores li va fer la pregunta tabú d'una manera que no se la podia prendre de broma ni defugir-la.
—Dragan, et sents atret per mi?
L'Armansky es va quedar com paralitzat mentre es debatia desesperadament buscant la manera de respondre. El seu primer impuls va ser fer-se l'ofès. Aleshores es va fixar en la seva expressió i va comprendre que era la primera vegada que ella feia una pregunta tan personal. Ho deia de debò, i si ell provava de riure-se'n s'ho prendria com un insult. Volia parlar amb ell, i ara l'Armansky es preguntava quant de temps li havia calgut per decidir-se a formular aquesta pregunta. A poc a poc va deixar el bolígraf a la taula i es va reclinar a la butaca. Finalment es va assossegar. —Què t'ho fa pensar? —va dir.
—La manera com em mires i la manera com no em mires. I les vegades que estàs a punt d'atansar la mà i tocar-me, però et contens.
Ell li va somriure.
—Tinc la sensació que si et posés un dit a sobre em mossegaries la mà.
Ella no va somriure. Esperava.
—Lisbeth, sóc el teu cap, i encara que m'atraguessis, mai no faria ni un gest. Va continuar esperant.
—Entre nosaltres… sí, en algun moment m'he sentit atret per tu. No ho sé explicar, però és així. Per alguna raó que no acabo d'entendre, m'agrades molt. Però no és res físic.
—Molt millor. Perquè no passarà mai.
L'Armansky va riure. Era la primera vegada que ella havia parlat en confiança, i li havia donat les pitjors notícies que un home podia imaginar rebre. Va esforçar-se per trobar les paraules adients.
—Lisbeth, entenc que no et digui res un vell de cinquanta i escaig.
—No em diu res un vell de cinquanta i escaig que, a més, és el meu cap. —Va enlairar una mà—. Un moment, deixa'm parlar. De vegades et comportes com un buròcrata obtús i cregut, però en realitat ets un home atractiu i… jo també em puc sentir… Però ets el meu cap i he conegut la teva dona i vull conservar la meva feina amb tu, i la bestiesa més gran que podria fer és que ens emboliquéssim.
L'Armansky no va dir res, amb prou feines gosava respirar.
—Sóc conscient del que has fet per mi, i no sóc una desagraïda. Aprecio sincerament que hagis superat els teus prejudicis i que m'hagis donat una oportunitat. Però no et vull com a amant, i no ets el meu pare.
Al cap d'un moment l'Armansky va sospirar, vençut.
—Què vols exactament de mi?
—Vull continuar treballant per a tu. Si no hi tens inconvenient.
Ell va assentir a les seves paraules i aleshores va respondre-li tan sincerament com va poder.
—Es clar que vull que treballis per a mi. Però també vull que sentis alguna forma d'amistat i confiança per mi.
Ella va assentir amb el cap.
—No ets una persona que inciti a l'amistat —va afegir l'Armansky. Ella va semblar retreure's una mica, però ell va prosseguir—: Comprenc que no vulguis que ningú es fiqui en la teva vida i procuraré no fer-ho. Però et fa res si em continues caient bé?
La Salander hi va rumiar molta estona. Aleshores va contestar aixecant-se, rodejant la taula i fent-li una abraçada. Ell es va quedar completament parat. Només quan ella el va deixar anar, ell li va agafar la mà.
—Podem ser amics?
Ella va assentir un cop amb el cap.
Va ser l'única vegada que ella li va mostrar tendresa, i l'única que el va tocar. Va ser un moment que l'Armansky recordava amb devoció.