—Els negatius? En una caixa secreta al Handelsbanken, aquí, a Hedestad… No ho sabies, que tenia una caixa secreta al banc? —Mentia amb facilitat—. N'hi ha diverses còpies. Al meu ordinador i al de la noia, al servidor de Millennium i al servidor de Milton Security, on treballa la noia.
En Martin va esperar, intentant desxifrar si en Blomkvist s'ho estava inventant.
—Fins a on sap la noia?
En Blomkvist va dubtar. Ara mateix la Salander era la seva única esperança de salvació. Què pensaria quan arribés a casa i veiés que no hi era? Havia deixat la fotografia d'en Martin Vanger amb la jaqueta negra damunt de la taula de la cuina. Ho relacionaria? Faria sonar l'alarma? «No és de les que truquen a la policia.» El pitjor de tot era que probablement aniria a casa d'en Martin Vanger, trucaria i preguntaria on era en Blomkvist.
—Contesta'm —va dir en Martin amb una veu gèlida.
—Estic pensant. En sap gairebé tant com jo, o potser més i tot. Sí, reconec que potser sap més que jo. Es única. Ella és qui et va relacionar amb la Lena Andersson.
—La Lena Andersson? —En Martin semblava estranyat.
—La noia que vas torturar i matar a Uppsala el 1966. No em diguis que te n'has oblidat.
—No sé de què parles.
Però per primera vegada semblava trasbalsat. Ningú no havia fet mai aquesta connexió: la Lena Andersson no figurava a la llibreta de la Harriet.
—Martin —va dir en Blomkvist, intentant que la veu li sonés ferma—. S'ha acabat. Si vols em pots matar, però tot s'ha acabat. Hi ha massa gent que ho sap.
En Martin va començar a balancejar-se endavant i endarrere.
«Recorda que és irracional. El gat. Hauria pogut matar el gat aquí, i en canvi se'n va anar fins a la cripta familiar.» En Martin es va aturar.
—Crec que estàs mentint. Tu i la Salander sou els únics que ho sabeu tot. Es evident que no n'heu parlat amb ningú, si no la policia ja seria aquí. Un petit incendi a la caseta dels convidats i la prova desapareixeria.
—I si t'equivoques?
—Si m'equivoco, aleshores sí que s'haurà acabat. Però no ho crec pas. Estic segur que menteixes. I quina alternativa em queda? —Va reflexionar—. La que em molesta és aquella mocosa anorèctica. L'he de trobar.
—Se n'ha anat a Estocolm aquest migdia.
En Martin va riure.
—Vés a enganyar algú altre, Mikael. Ha segut envoltada d'arxius del grup Vanger tota la tarda.
A en Blomkvist li va fer un salt el cor. «Ho sap. Ho ha sabut tota l'estona.»
—Sí, en teoria havia d'anar a consultar els arxius i després marxar a Estocolm —va dir en Blomkvist—. No sabia que s'hi havia quedat tanta estona.
—Deixa-ho estar, Mikael. La responsable dels arxius m'ha trucat per dir-me que l'advocat Frode ha donat permís a la noia perquè es quedés fins a l'hora que volgués. Segurament ja deu estar a punt de tornar a casa. Quan la noia marxi, el guarda de seguretat em trucarà.
QUARTA PART
Opa hostil. De l'1 de juliol al 30 de desembre.
El 92% de les sueques que han estat víctimes d'una agressió sexual no ho han denunciat a la policia.
Capítol 24
Divendres, 11 de juliol — Dissabte, 12 de juliol
En Martin Vanger es va inclinar i va buscar a les butxaques d'en Mikael. Li va agafar la clau. —Has estat llest de canviar el pany —li va dir—. Tranquil, ja m'encarregaré de la teva xicota quan torni a casa.
En Blomkvist va recordar que en Martin era un negociador amb experiència en moltes batalles empresarials. Ja l'havia vist en acció. —Per què? —Com que per què? —Tot això, per què?
En Blomkvist va fer un gest per indicar l'espai que els envoltava.
En Martin es va inclinar i va agafar en Blomkvist de la barbeta perquè el pogués mirar als ulls.
—Perquè és molt fàcil —va dir—. Desapareixen dones constantment. Ningú no les troba a faltar. Immigrants. Prostitutes russes. Milers de persones entren i surten de Suècia cada any.
Va deixar anar en Blomkvist i es va aixecar. Les paraules d'en Martin van ser com un cop de puny a la cara d'en Blomkvist.
«Déu meu. Això no és cap misteri del passat. En Martin Vanger continua matant dones. I jo l'he descobert…»
—Resulta que en aquests moments no tinc cap convidada. Però potser t'agradaria saber que, mentre tu i en Henrik us trencàveu les banyes amb les vostres cabòries, aquí hi havia una noia. La Irina, de Bielorússia. Mentre seies a la meva cuina i sopaves amb mi, ella estava tancada aquí sota. Ho recordo com una vetllada molt agradable, tu no?
En Martin es va asseure damunt la taula, amb les cames penjant. En Blomkvist va tancar els ulls. El dolor li pujava pel coll i va començar a notar com se li inflaven els budells i les costelles.
—Què en fas, dels cossos?
—Tinc el iot amarrat al moll d'aquí darrere. Me'ls en-duc mar endins. A diferència del meu pare, jo no deixo ni rastre. Però ell també era llest. Ell escampava les víctimes per tot Suècia.
Les peces del trencaclosques començaven a encaixar.
«En Gottfried Vanger, des del 1949 fins al 1965. En Martin Vanger va començar a Uppsala el 1966.»
—Admires el teu pare.
—Ell me'n va ensenyar. Jo tenia 14 anys quan em vaig estrenar.
—Uddevalla. La Lea Persson.
—Exactament. Jo hi era. Només mirava, però hi era.
—El 1964. La Sara Witt a Ronneby.
—Jo tenia 16 anys. Era la primera vegada que tenia una dona. El meu pare me'n va ensenyar. Jo la vaig escanyar.
«Està fanfarronejant. Déu meu, quina família de psicòpates.»
—No ets conscient de fins a quin punt és demencial tot això.
—Ets un merda seca, Mikael. Series incapaç d'entendre que poderós et sents quan tens el control absolut de la vida i la mort d'algú.
—Gaudeixes torturant i matant dones, Martin.
—Jo no ho diria així. Si faig una anàlisi intellectual de la meva condició, em considero més aviat un violador en sèrie que no pas un assassí en sèrie. De fet, en realitat sóc un segrestador en sèrie. Matar és una conseqüència natural, per dir-ho d'alguna manera, perquè he d'amagar el crim. Ho entens?
En Blomkvist no va saber què respondre i va preferir limitar-se a arronsar les espatlles.
—Per descomptat, els meus actes no són socialment acceptables, però el meu crim és en tot moment un crim contra les convencions de la societat. La mort no apareix fins al final de la visita de les meves convidades aquí, quan ja me n'he avorrit. Es tan fascinant veure com es desillusionen…
—Es desillusionen?
—Exactament. No t'ho creus? Totes es pensen que si fan el que jo vull seguiran vives. S'adapten a les meves normes. Comencen a confiar en mi i desenvolupen una mena d'amistat amb mi, sempre amb l'esperança que això els serveixi d'alguna cosa. Es desillusionen quan finalment s'adonen que les he enganyat.
En Martin va anar fins a l'altre costat de la taula i es va recolzar a la gàbia d'acer.
—Es impossible que tu, amb les teves convencions burgeses, ho arribis a entendre mai, però planejar un segrest és excitant. No se segueix cap impuls, per això és molt difícil atrapar un segrestador. Es una ciència amb milers de detalls que cal estudiar. Primer he d'identificar la presa, conèixer-la, qui és, d'on ve, com puc establir-hi contacte, com ho he de fer per quedar-me tot sol amb ella sense dir el meu nom o que mai arribi a sortir en una investigació policial.
«Déu meu, calla d'una vegada», va pensar en Blomkvist.
—De debò t'interessa tot això, Mikael?