La cara d'en Frode reflectia el pànic que sentia.
—Déu meu. Això és la fi del grup Vanger. Pensa quantes famílies perdran la feina si es descobreix que en Martin…
En Frode es balancejava endavant i endarrere, sumit en un dilema moral.
—Això d'una banda. De l'altra, creu que seria apropiat que la Isabella Vanger sigui la primera a descobrir el passatemps del seu fill?
—He d'anar a veure…
—No crec que aquella habitació sigui la seva prioritat ara mateix —va dir la Salander taxativament—. Té moltes coses a fer avui. Ha d'anar a dir-l'hi a en Henrik, i ha de convocar una reunió extraordinària del consell i fer totes aquelles coses que cal fer quan un vicepresident es mor.
En Frode va considerar el que li estava dient la noia. El cor li bategava amb força. Ell era l'advocat experimentat que havia de resoldre els problemes i prendre la iniciativa per fer front a qualsevol contratemps, encara que no se sentís capaç de fer-ho. De sobte es va adonar que estava seguint les ordres que li donava una noia. Ella havia agafat el control de la situació i li estava dient el que havia de fer. —I la Harriet…?
—En Mikael i jo encara no hem acabat. Però pot dir al senyor Vanger que creiem que estem a punt de resoldre-ho.
L'inesperat decés d'en Martin Vanger va ser el tema principal de les notícies de les nou, quan en Blomkvist es va despertar. No es va dir res dels incidents de la nit anterior i només es va explicar que el magnat de la indústria s'havia desviat de carril, a gran velocitat, quan conduïa per l'E4 en direcció sud. Anava sol al cotxe.
La ràdio local va parlar a bastament sobre la preocupació que es respirava per saber quin seria el futur del grup Vanger i les conseqüències que aquesta mort tindria per a l'empresa.
Al migdia, un despatx de l'agència de notícies TT redactat a corre-cuita anunciava el gran titular: «Un poble en estat de xoc», i resumia els problemes del grup Vanger. A ningú se li escapava el fet que, simplement a Hedestad, més de tres mil dels vint-i-un mil habitants de la localitat treballaven al grup Vanger. El vicepresident de l'empresa acabava de morir i l'anterior vicepresident havia tingut un atac de cor i encara era a l'hospital. No hi havia un successor clar i eren els temps més difícils de la història de l'empresa.
En Blomkvist havia tingut la seva oportunitat d'anar a la policia de Hedestad i explicar-los el que havia passat aquella nit, però la Salander ja havia disparat un altre mecanisme. Com que no havia trucat a la policia de seguida, cada hora que passava es feia més difícil fer-ho. Es va estar tot el matí callat, assegut al banc de la cuina, mirant com plovia. Cap a les deu del matí hi va haver un altre ruixat, però a l'hora de dinar havia parat de ploure i el vent havia afluixat una mica. Va sortir al jardí, va endreçar una nuca el mobiliari i es va asseure al banc amb una tassa de cafè. Duia una camisa amb el coll aixecat.
La mort d'en Martin va alterar la vida quotidiana de Hedeby. La casa de la Isabella Vanger estava rodejada de cotxes dels familiars, que s'hi havien congregat per expressar-li el condol. La Salander observava la processó sense cap tipus d'emoció.
—Com et sents? —li va preguntar al final.
—Crec que encara em trobo en estat de xoc —va respondre ell—. Estava indefens. Tenia la certesa que em moriria. Sentia la por davant la mort, i no hi podia fer res.
Va estirar la mà i la va posar damunt del seu genoll.
—Gràcies —li va dir—. Si no hagués estat per tu, seria mort.
La Salander va dibuixar un somriure.
—De tota manera… no entenc com vas ser tan ximpleta d'enfrontar-t'hi tota sola. Jo era allà a terra, encadenat, resant perquè veiessis la foto, unissis les peces del trencaclosques i truquessis a la policia.
—Si hagués esperat la policia, no hauries sobreviscut. No estava disposada a permetre que aquell cabronàs et matés.
—Per què no vols parlar amb la policia?
—Això és assumpte meu. Però en el teu cas no crec que fos gaire beneficiós per a la teva carrera professional aparèixer com el periodista que en Martin Vanger, el famós assassí en sèrie, va acabar despullant a casa seva. Si no t'agrada que et diguin «Kalle Blomkvist», ja et pots imaginar quin seria el teu nou sobrenom.
En Blomkvist la va mirar de fit a fit, i tot seguit ho va deixar córrer.
—Continuem tenint un problema —va dir ella.
En Blomkvist va assentir amb el cap.
—Sí. Continuem sense saber què li va passar a la Harriet.
La Salander va deixar damunt la taula les dues Polaroid que havia trobat i li va explicar d'on les havia tret. En Mikael va estudiar-les atentament abans d'aixecar el cap.
—Podria ser ella —va comentar per fi—. No ho podria assegurar del tot, però la forma del cos i els cabells em recorden les fotos que n'he vist.
Es va estar al jardí durant una hora, encaixant totes les peces. Tots dos havien descobert per separat que en Martin Vanger era el nexe d'unió que els faltava.
La Salander no havia arribat a veure la fotografia que en Blomkvist havia deixat damunt la taula de la cuina. La noia havia arribat a la conclusió gràcies a les imatges de les càmeres de vigilància que ell havia fet alguna estupidesa. Es va dirigir a casa d'en Martin Vanger per la vora del riu, va mirar per totes les finestres i va veure que no hi havia ningú. Va provar d'obrir totes les portes i finestres del primer pis. I al final va accedir a la casa per un balcó del pis de dalt que estava obert. Va perdre molt de temps i es va moure amb molta cautela per la casa, habitació rere habitació. Sortosament va trobar les escales que portaven al soterrani. En Martin no havia estat prou alerta; s'havia deixat mig oberta la porta que duia a la cambra dels horrors, i ella de seguida es va fer una idea de la situació.
En Blomkvist li va preguntar què havia sentit d'allò que li havia explicat en Martin.
—Poca cosa. Vaig arribar quan t'estava preguntant què li havia passat a la Harriet, just abans de penjar-te de la soga. I aleshores vaig marxar un moment per anar a buscar alguna arma.
—En Martin no tenia ni idea de què li havia passat a la Harriet —va dir en Blomkvist. —I tu te'l creus?
—Sí —va respondre en Blomkvist sense dubtar—. En Martin estava més boig que una fura amb sífilis… em pregunto d'on trec aquestes metàfores… però va confessar tots els crims que havia comès. Crec que volia impressionar-me. Així i tot, quan vam arribar al tema de la Harriet, estava tan desesperat com en Henrik Vanger per descobrir què li havia passat.
—I això… a on ens porta?
—Sabem que en Gottfried és el responsable de la primera sèrie d'assassinats, entre el 1949 i el 1965.
—D'acord. També sabem que hi va introduir el jove Martin.
—Parlem d'una família totalment desestructurada —va observar en Blomkvist—. Realment, en Martin no va tenir elecció.
La Salander li va fer una mirada estranya.
—El que em va explicar en Martin, tot i que es va tractar d'un relat confús, va ser que el seu pare va iniciar-lo quan va arribar a la pubertat. En Martin va ser present a l'assassinat de la Lea a Uddevalla el 1962. Tenia 14 anys, per l'amor de Déu! També va ser el 1964 a la mort de la Sara, i hi va tenir un paper actiu. Tenia 16 anys.
—I?
—Va dir que no havia tocat mai un home, llevat del seu pare. Això em va fer pensar que… bé, l'única conclusió possible és que el seu pare abusava d'ell. En Martin va dir que era «el seu deure». L'assetjament sexual devia durar temps. Va créixer amb el seu pare.
—Ximpleries —va dir la Salander, amb la veu gèlida.
En Blomkvist la va mirar, sorprès. La seva mirada era d'intransigència. No despertava la més petita simpatia.
—En Martin va tenir exactament les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona de no fer-ho. Matava i violava perquè gaudia fent-ho.