—El codi del país és d'Austràlia —va apuntar en Trinity mentre deixava els auriculars damunt la petita taula de la furgoneta—. He de comprovar el codi de la zona.
Va engegar el portàtil.
—Vejam, ha marcat aquest número, que és d'un telèfon situat en un poble que es diu Tennant Creek, al nord d'Alice Springs, al Territori del Nord. Voleu escoltar la conversa?
En Blomkvist va assentir amb el cap.
—Quina hora és ara a Austràlia?
—Les cinc del matí aproximadament.
En Trinity va engegar el reproductor digital i hi va connectar un altaveu. En Mikael va comptar vuit tons fins que van despenjar el telèfon. La conversa era en anglès.
—Hola. Sóc jo.
—Hmm, és cert que m'agrada matinar, però…
—Volia trucar-te ahir, però… en Martin és mort. Sembla que va estavellar el cotxe contra un camió abans-d'ahir.
Silenci. Després es va sentir un so, com si algú s'aclarís la veu, però que devia ser un: «D'acord.»
—De tota manera, tenim un problema. Un conegut periodista que en Henrik ha contractat no sé com acaba de venir a casa meva, aquí, a Saint Albans. M'ha preguntat què va passar el 1966. En sap alguna cosa.
Un altre silenci. Després, la seva veu es va convertir en una ordre.
—Anita. Penja el telèfon ara mateix. No podrem mantenir cap contacte durant un temps. —Però…
—Escriu-me una carta. Digue'm què passa.
La conversa s'havia acabat.
—Una noia llesta —va comentar la Salander amb admiració.
Van tornar a l'hotel just abans de les onze. A la recepció els van ajudar a reservar dos seients per al primer vol cap a Austràlia. De seguida van tenir dues reserves per marxar l'endemà a les set del vespre cap a Canberra, a Nova Galles del Sud, amb escala a Singapur.
Era la primera vegada que la Salander visitava Londres. Van passar el matí passejant des de Covent Garden al Soho. Es van aturar per prendre un cafè a Old Compton Street. Cap a les tres van tornar a l'hotel per recollir les maletes. Mentre en Blomkvist pagava la factura, la Salander va encendre el mòbil. Tenia un missatge de text.
—L'Armansky diu que li truqui de seguida.
Va fer servir un dels telèfons de la recepció. En Blomkvist, que era dret a poca distància, va veure com la Salander es girava amb una expressió gèlida. De seguida va ser al seu costat.
—Què passa?
—La meva mare s'acaba de morir. Me n'he de tornar a casa.
La Salander estava tan trista que en Blomkvist la va abraçar, però ella el va apartar.
Es van asseure al bar de l'hotel. Quan en Blomkvist va dir que podia cancellar les reserves d'Austràlia i tornar a Estocolm amb ella, la noia va fer que no amb el cap.
—No —va dir—. No podem abandonar la feina ara. Hi hauràs d'anar sense mi.
Es van separar davant de l'hotel i cadascú es va dirigir al seu aeroport.
Capítol 26
Dimarts, 15 de juliol — Dijous, 17 de juliol
En Blomkvist va volar des de Canberra fins a Alice Springs. Un cop allà havia de decidir si agafava un vol intern o si llogava un cotxe per fer els quatre-cents quilòmetres que havia de recórrer en direcció nord. Es va decidir pel cotxe.
Un desconegut que responia al nom bíblic de Joshua i que formava part de la misteriosa xarxa internacional del Pesta, o d'en Trinity, havia deixat un sobre a la seva atenció al taulell central d'informació de l'aeroport.
El número de telèfon que havia marcat l'Anita corresponia a un lloc que es deia Cochran Farm. Es tractava d'una granja d'ovelles. Una petita nota contenia les instruccions per arribar-hi.
Un article extret d'Internet resumia la importància de les granges d'ovelles a Austràlia.
Austràlia: 18 milions d'habitants; granges d'ovelles, 53.000; aproximadament 120 milions d'ovelles. Les exportacions de llana s'aproximen als 3.500 milions de dòlars anuals. Austràlia exporta 700 milions de tones de carn de xai, més la pell per a la confecció. La producció de carn i llana és una de les principals indústries del país…
Cochran Farm va ser fundada el 1891 per Jeremy Cochran i es va convertir en la cinquena empresa agrícola més important d'Austràlia amb aproximadament 60.000 ovelles que produïen llana de la millor qualitat, la llana de la raça merina. La granja també criava altre bestiar: porcs i gallines. Cochran Farm exportava moltíssim als EUA, el Japó, la Xina i Europa.
Les biografies personals eren fascinants.
El 1972 l'Spencer Cochran va heretar Cochran Farm de mans d'en Raymond Cochran. L'Spencer Cochran, educat a Oxford, Anglaterra, va morir el 1994, i la seva vídua es va fer càrrec de la granja. En Blomkvist va trobar una foto de la vídua a la pàgina web de Cochran Farm. La foto mostrava una senyora de cabells curts i rossos, amb la cara mig amagada, que esquilava una ovella.
Segons la nota d'en Joshua, la parella s'havia casat a Itàlia el 1971.
La vídua es deia Anita Cochran.
En Blomkvist va fer nit en un poble perdut, en un antre que es deia Wannado. Va anar al pub del poble, on va menjar xai rostit i es va beure tres cerveses. La gent que hi havia era de la contrada i tenia un accent que se li feia estrany.
Abans d'anar-se'n a dormir va trucar a l'Erika Berger a Nova York.
—Perdona, però he estat tan ocupat que no he tingut temps de trucar.
—Què carai està passant? —va esclatar l'Erika—. En Christer em va telefonar i em va dir que en Martin Vanger havia mort en un accident de cotxe.
—Es molt llarg d'explicar.
—I per què no agafes el telèfon? Fa dies que et truco com una desesperada!
—No em funciona, aquí.
—On és «aquí»?
—Ara mateix sóc a dos-cents quilòmetres al nord d'Ali-ce Springs. A Austràlia, per ser exactes.
Poques vegades en Mikael aconseguia sorprendre la Berger. Aquest cop, l'Erika es va quedar callada uns deu minuts.
—I què hi fas, a Austràlia? Si es pot saber…
—Estic acabant la feina. Tornaré aviat. Només volia dir-te que la meva feina per a en Henrik Vanger està a punt d'acabar.
—Vols dir que ja saps què li va passar a la Harriet? —Gairebé.
L'endemà al migdia va arribar a Cochran Farm i li van dir que l'Anita Cochran era en una altra granja d'ovelles a prop de Makawaka, cent vint quilòmetres a l'oest.
Eren les quatre de la tarda quan en Mikael va trobar el poble després d'haver recorregut uns quants camins plens de pols. Es va aturar a la porta d'una granja on una colla de ranxers prenien cafè sobre la capota d'un tot terreny. En Blomkvist va sortir del cotxe i els va explicar que buscava l'Anita Cochran. Tots es van girar cap a un jove musculós, que semblava el que prenia les decisions. Mostrava un pit nu molt bronzejat menys allà on la samarreta l'havia protegit del sol. Duia un barret de vaquer.
—La mestressa és a uns trenta quilòmetres en aquella direcció —va respondre, assenyalant amb el dit.
Va adreçar una mirada escèptica al cotxe d'en Blomkvist i li va dir que no era una bona idea anar-hi amb aquell cotxe japonès de joguina. Finalment, el bronzejat atleta li va dir que ell també havia d'anar en aquella direcció i que l'acompanyaria amb el tot terreny. En Blomkvist li va donar les gràcies i va agafar la bossa amb el portàtil.
L'home es va presentar com a Jeff i li va dir que era el «gestor de sementals» del ranxo. En Blomkvist li va demanar que li expliqués què volia dir allò. En Jeff se'l va mirar de reüll i va arribar a la conclusió que en Blomkvist no era de la zona. Li va explicar que un gestor de sementals era l'equivalent a un gestor financer d'un banc que administrava ovelles.