Van continuar parlant mentre en Jeff conduïa el tot terreny a uns quinze quilòmetres per hora per un pendent d'uns vint graus que duia a un barranc. En Blomkvist va agrair no haver-hi anat amb el cotxe de lloguer. Va preguntar què hi havia al barranc, i en Jeff li va explicar que a partir d'allà s'estenia un terreny de pastura per a 700 ovelles.
—Tinc entès que Cochran Farm és un dels ranxos més grans.
—Som un dels més grans de tot Austràlia —va respondre en Jeff sense dissimular el seu orgull—. Tenim unes 9.000 ovelles aquí, a Makawaka, però també tenim ranxos a Nova Galles del Sud i a l'Austràlia Occidental. Tenim més de 60.000 ovelles.
Van sortir del barranc per entrar en un terreny abrupte però més suau. De cop, en Blomkvist va sentir trets. Va veure cadàvers d'ovelles, fogueres i una dotzena de ranxers. Molts homes duien rifles. Estaven matant ovelles.
Sense voler-ho, en Blomkvist va pensar en els sacrificis bíblics de xais.
Aleshores va veure una dona rossa amb els cabells curts que duia texans i una camisa de quadres vermells i blancs. En Jeff es va aturar a pocs metres d'ella.
—Hola, mestressa. Tenim un turista —li va dir.
En Blomkvist va baixar del tot terreny i la va mirar. Ella l'observava amb curiositat.
— —Hola, Harriet. Ha passat molt de temps —li va dir en suec.
Cap dels homes que treballaven per a l'Anita Cochran va entendre el que havia dit, però tots van veure la reacció de la seva mestressa. L'Anita va fer un pas enrere, atemorida. Els homes van veure la seva resposta, van deixar-se de bromes i es van posar tensos, preparats per intervenir davant d'aquell estrany foraster. L'amabilitat d'en Jeff va desaparèixer en un instant i va avançar en direcció a en Blomkvist.
En Blomkvist es va adonar de seguida que era molt vulnerable. Només calia que l'Anita Cochran donés una ordre perquè se li llancessin tots al damunt.
Però només va ser un moment. La Harriet Vanger va alçar la mà amb un gest tranquillitzador i els homes es van fer enrere. Es va apropar a en Blomkvist i el va mirar als ulls. Duia la cara bruta, les arrels dels cabells rossos eren fosques i tenia arrugues a la cara, però s'havia convertit en la bonica dona que prometia aquella foto que ell tant havia observat.
—Ens coneixem? —li va preguntar.
—Sí. Sóc en Mikael Blomkvist. Vas ser la meva mainadera durant un estiu. Jo tenia tres anys, i tu en devies tenir dotze o tretze.
Va trigar uns segons a relaxar l'expressió de la cara, i després en Blomkvist va veure que se'n recordava. Semblava sorpresa.
—Què vols?
—Harriet, no sóc el teu enemic. No sóc aquí per molestar-te, però necessito parlar amb tu.
La dona es va girar cap a en Jeff i li va dir que continués el que ella estava fent, i aleshores va demanar a en Blomkvist que la seguís. Van caminar un centenar de metres cap a un grup de tendes blanques que havien installat sota uns arbres. El va acompanyar cap a una cadira plegable i una tauleta, i va abocar aigua en una palangana. Es va rentar la cara, se la va eixugar i va entrar a la tenda per canviar-se la camisa. Va treure dues cerveses d'una nevera. —Bé, tu diràs.
—Per què dispareu a les ovelles?
—Tenim una epidèmia contagiosa. La majoria d'aquestes ovelles estan sanes, però no ens podem arriscar a escampar la malaltia. La setmana vinent haurem de matar-ne més de sis-centes. De manera que no estic de gaire bon humor.
—El teu germà es va estavellar contra un camió fa pocs dies. Segurament va morir a l'instant —va dir en Blomkvist.
—Ja ho sé.
—T'ho va dir l'Anita, quan et va trucar.
Ella se'l va mirar de dalt a baix. Després va assentir amb el cap. Sabia que no tenia cap sentit negar-ho.
—Com m'has trobat?
—Vam punxar el telèfon de l'Anita.
En Blomkvist va pensar que no hi havia cap motiu per mentir.
—Vaig veure el teu germà minuts abans de morir.
La Harriet Vanger va arrufar el front. En Mikael la va mirar als ulls. Aleshores es va treure la ridícula bufanda que duia al voltant del coll i li va ensenyar la marca que li havia deixat la soga. Encara la tenia vermella i inflada, i probablement sempre tindria una cicatriu que li recordaria en Martin Vanger.
—El teu germà em va penjar amb una soga, però gràcies a Déu la meva companya va arribar a temps per evitar que em matés.
Els ulls de la Harriet es van encendre.
—Crec que serà millor que m'expliquis la història des del principi.
Va trigar més d'una hora. Li va explicar qui era, on treballava i com en Henrik Vanger li havia encomanat aquell encàrrec. La investigació policial havia arribat a un punt mort i en Henrik Vanger va fer una exhaustiva investigació, convençut que algú de la família havia mort la Harriet. Aleshores va engegar l'ordinador i li va explicar com havia trobat les fotos de Hedestad i com ell i la Salander havien començat a buscar un assassí en sèrie que s'amagava darrere de dues persones.
Mentre parlaven va començar a fer-se fosc. Els homes acabaven la jornada, encenien fogueres i posaven aigua a bullir. En Blomkvist es va adonar que en Jeff es mantenia a prop de la seva mestressa i no li treia els ulls de sobre. El cuiner els va servir el sopar. Tots dos es van prendre una altra cervesa. Quan van acabar, la Harriet es va asseure en silenci.
—Déu meu, va dir.
—Vas passar per alt l'assassinat d'Uppsala.
—Ni tan sols el vaig descobrir. Me'n vaig alegrar molt de la mort del meu pare i que la violència s'hagués acabat. Mai vaig pensar que en Martin… M'alegro que sigui mort.
—Ho entenc.
—La teva història no explica com has sabut que era viva.
—Un cop vam saber què havia passat, no va ser difícil imaginar-nos la resta. Per desaparèixer necessitaves ajuda. L'Anita era la teva confident i l'única persona en qui confiaries. Éreu amigues i havíeu passat l'estiu juntes. Us vau estar a la cabana del teu pare. Si hi havia algú en qui confiessis, havia de ser ella. A més, s'acabava de treure el permís de conduir.
La Harriet el va mirar amb expressió neutra.
—I ara que ja saps que sóc viva, què faràs?
—L'hi he de dir a en Henrik. S'ho mereix.
—I després? Ets periodista.
—No tinc cap intenció de revelar el teu secret. He desobeït tantes normes de conducta professional amb tot aquest cas, que el collegi de periodistes m'expulsaria immediatament si ho sabés. —Va intentar fer-hi broma—: Saltar-me'n una altra no canviaria res, però no vull fer mal a la meva mainadera.
Però a la Harriet no li va fer gràcia.
—Quanta gent sap la veritat?
—Que ets viva? Ara mateix, tu i jo, l'Anita i la meva companya. L'advocat d'en Henrik sap dues terceres parts de la història, però està convençut que vas morir als anys seixanta.
La Harriet Vanger semblava reflexionar sobre alguna cosa. Tenia la mirada perduda en la foscor. En Mikael va tornar a tenir la sensació de trobar-se en una situació vulnerable, i va recordar que el fusell de la Harriet era en un dels llits que hi havia tres passes més enllà. Aleshores va deixar d'imaginar-se coses i va canviar de tema de conversa.
—Com vas anar a parar a una granja d'ovelles a Austràlia? M'imagino que l'Anita Vanger et va treure de l'illa de Hedeby quan van obrir el pont l'endemà de l'accident; potser et vas amagar al maleter del cotxe.
—De fet, em vaig amagar al seient de darrere del cotxe de l'Anita, tapada amb una manta, però no se'n va adonar ningú. Vaig anar a veure l'Anita quan va arribar a l'illa i li vaig dir que m'havia d'escapar. L'has encertat, vaig confiar en ella, em va ajudar i ha estat una amiga lleial durant tots aquests anys.
—Per què Austràlia?
—Durant unes quantes setmanes em vaig amagar a l'habitació de la residència d'estudiants de l'Anita, a Estocolm. Ella tenia diners propis, que em va prestar generosament, i també em va deixar el passaport. Ens assemblàvem molt i només m'havia de tenyir els cabells de ros. Vaig viure quatre anys en un convent a Itàlia. No és que em fes monja, sinó que hi ha convents que lloguen habitacions barates perquè hi puguis meditar i viure en pau. Aleshores vaig conèixer l'Spencer Cochran. Era uns quants anys més gran que jo, s'acabava de graduar a Anglaterra i estava recorrent Europa fent autoestop. Ens vam enamorar, i això és tot. L'«Anita» Vanger es va casar amb ell el 1971. No me n'he penedit mai. Era un home meravellós. Desgraciadament, va morir fa vuit anys i jo em vaig convertir en la propietària del ranxo.