—Però el passaport… algú devia descobrir que hi havia dues Anita Vanger!
—No. Per què ho haurien de descobrir? Una noia sueca que es diu Anita Vanger es casa amb l'Spencer Cochran. Que visqui a Londres o a Austràlia no canvia res. La que viu a Londres podria ser la dona separada de l'Spencer Cochran. La d'Austràlia podria ser la seva dona actual. Els arxius de Londres i de Canberra no es creuen mai. A més, de seguida vaig obtenir un passaport australià amb el meu nom de casada. L'engany va funcionar a la perfecció. L'única cosa que podria haver arruïnat la història hauria estat que l'Anita s'hagués volgut casar. El meu matrimoni està registrat a Suècia.
—Però no ho ha fet.
—Diu que mai no ha trobat la persona adequada. Però jo sé que ho ha fet per mi. Es una gran amiga.
—Què hi feia a la teva habitació?
—Jo no sabia gaire on tenia el cap, aquell dia. Tenia por d'en Martin, però mentre era a Uppsala aconseguia oblidar-me del problema. Però quan el vaig veure a Hedestad em vaig adonar que mai a la vida estaria segura. Vaig estar dubtant entre explicar-ho tot a l'oncle Henrik o sortir corrent. Com que en Henrik no tenia temps per parlar amb mi, vaig voltar pels carrers del poble. L'accident del pont va enlluernar tothom, menys a mi. Jo tenia els meus propis problemes, i gairebé ni m'hi vaig fixar. Tot semblava irreal. Aleshores vaig anar a buscar l'Anita, que s'estava en una casa de convidats amb la Gerda i l'Alexander. Allà va ser quan ho vaig veure clar. Em vaig quedar amb ella i no m'atrevia a sortir. Però hi havia una cosa que necessitava: havia escrit tot el que havia passat en un diari, i també necessitava roba. L'Anita m'ho va anar a buscar.
—M'imagino que no va poder evitar la temptació de mirar l'accident. —En Blomkvist va reflexionar un moment—. El que no entenc és per què no vas anar a parlar amb en Henrik, tal com havies planejat.
—Per què ho dius?
—No ho sé, la veritat. Probablement en Henrik t'hauria ajudat. Hauria destituït en Martin i l'haurien enviat a l'altra punta de món per fer teràpia o per seguir algun tractament.
—Crec que no entens què és el que va passar.
Fins aquest moment, en Blomkvist només havia fet referència als abusos sexuals d'en Gottfried a en Martin i n'havia exclòs la Harriet.
—En Gottfried va abusar d'en Martin —va dir amb cautela—. M'imagino que també es va aprofitar de tu.
La Harriet Vanger no va moure ni un múscul. Aleshores va respirar fondo i es va tapar la cara amb les mans. En menys de cinc segons en Jeff era darrere d'ella, preguntant-li si tot anava bé. La Harriet el va mirar i li va fer un somriure dèbil. Aleshores va sorprendre en Blomkvist aixecant-se i fent un petó a la galta del noi. Tot seguit es va girar cap a en Blomkvist amb el braç rodejant l'espatlla d'en Jeff.
—Jeff, et presento en Mikael, un vell… amic del passat. Ha vingut a donar-me males notícies, i problemes, però no castigarem pas el missatger. Mikael, aquest és en Jeff Cochran, el meu fill gran. Tinc un altre fill i una filla.
En Blomkvist es va posar dret i va donar la mà a en Jeff, dient-li que li sabia greu haver empipat la seva mare amb males notícies. La Harriet va intercanviar unes paraules amb en Jeff i el va fer marxar. Es va asseure; semblava haver pres una decisió.
—Prou de mentides. Tot s'ha acabat. En certa manera, des del 1966 que espero aquest dia. Durant anys he temut que algú se m'apropés i em cridés pel meu nom. Però saps què et dic? Que de sobte ja no m'importa. El meu crim ha prescrit. I no m'importa el que pugui pensar la gent de mi.
—Crim? —va dir en Mikael.
La Harriet el va mirar directament als ulls, però ell no entenia de què estava parlant.
—Tenia 16 anys. Estava atemorida. Avergonyida. Desesperada. I estava sola. Els únics que sabien la veritat eren l'Anita i en Martin. Jo havia parlat a l'Anita dels abusos sexuals, però no em vaig atrevir a dir-li que el meu pare també era un assassí de dones. L'Anita no ho sap, això. Però sí que li vaig parlar del crim que vaig cometre. Era tan horrorós, que quan en vaig tenir ocasió vaig ser incapaç d'explicar-ho a en Henrik. Vaig resar a Déu perquè em perdonés. I em vaig amagar en un convent durant anys.
—Harriet, el teu pare era un violador i un assassí. No va ser culpa teva.
—Ja ho sé. El meu pare va abusar de mi durant un any. Vaig fer de tot per evitar-ho… però era el meu pare, i jo no podia negar-me a tenir res a veure amb ell sense donar alguna explicació. De manera que mentia i feia el paperot per fer veure que tot anava bé. També m'assegurava que sempre hi hagués algú al meu voltant quan el veia. Per descomptat, la meva mare sabia el que ell feia, però no movia ni un dit.
—La Isabella ho sabia?
La veu de la Harriet es va endurir.
—I és clar, que ho sabia. A la nostra família no passava mai res sense que ella no ho sabés. Però feia cas omís de qualsevol cosa que fos desagradable o que la deixés en evidència. El meu pare ja em podria haver violat al bell mig del menjador i davant dels seus ulls, que ella ni se n'hauria adonat. Era incapaç d'admetre que alguna cosa no anava bé a la seva vida o a la meva.
—La conec, i no és de les meves preferides de la família.
—Ha estat així tota la vida. He pensat molt en la relació dels meus pares. Poques vegades havien fet l'amor després que jo naixés. El meu pare tenia altres dones, però per algun motiu estrany li tenia por, a la Isabella. Es va allunyar d'ella, però no se'n podia divorciar.
—No pot ningú, a la família Vanger.
La Harriet va riure per primera vegada.
—No, ningú no pot. Però el cas és que jo no podia dir res. El món sencer se n'hauria assabentat. Els meus companys de l'escola, tota la meva família…
—Harriet, em sap molt de greu.
—Tenia 14 anys quan em va violar per primera vegada, i durant l'any següent em va dur a la seva cabana. De vegades venia en Martin. Ens obligava a en Martin i a mi a fer-li coses. I m'agafava de les mans mentre en Martin… feia amb mi el que volia. Quan va morir el meu pare, en Martin estava preparat per continuar el que havia començat ell. Esperava que em convertís en la seva amant i va pensar que era normal que jo m'hi sotmetés. En aquells moments, jo no tenia elecció. Em veia obligada a fer el que digués en Martin. Vaig sortir del foc d'un turment per caure a les brases d'un altre, i l'única cosa que podia fer era intentar no quedar-me mai sola amb ell…
—En Henrik hauria…
—Continues sense entendre-ho.
Havia aixecat la veu. En Blomkvist va veure que molts dels homes que hi havia a prop de la tenda el miraven. Ella va tornar a abaixar la veu i es va inclinar cap a ell.
—Totes les cartes són damunt la taula. Hauràs de destapar la resta.
Es va aixecar i va agafar dues cerveses més. Quan va tornar, en Mikael només va pronunciar dues paraules. —En Gottfried. Ella va assentir amb el cap.
—El 7 d'agost del 1965 el meu pare em va obligar a anar a la cabana. En Henrik era de viatge. El meu pare havia estat bevent i va intentar satisfer-se amb mi. Però no se li va aixecar i va tenir un atac de ràbia propi de quan estava borratxo. Sempre era… brusc i violent amb mi quan estàvem sols, però aquell dia es va passar de la ratlla. Aquell dia va orinar damunt meu. Aleshores em va començar a dir tot el que pensava fer-me. Aquella nit em va parlar de les dones que havia mort. Ho deia amb orgull. Va citar la Bíblia durant més d'una hora. No vaig entendre ni la meitat de les coses que deia, però em vaig adonar que estava completament malalt.