—Em pensava que a hores d'ara ja series a Estocolm —va dir ell.
—He fet mitja volta a Uppsala.
—Un bon trajecte.
—Em fa mal tot.
—Per què has fet mitja volta?
No va respondre. En Blomkvist va esperar, en silenci, mentre prenien el cafè. Al cap de deu minuts la noia va dir: —M'agrada la teva companyia.
Eren unes paraules que mai abans no havien sortit de la seva boca.
—Ha estat… interessant treballar amb tu en aquest cas. —A mi també m'ha agradat treballar amb tu —va dir ell.
—El fet és que no havia treballat mai amb algú tan bo com tu. Entesos, ja sé que ets una hacker, que et mous en ambients sospitosos i que amb una única trucada pots organitzar una escolta telefònica illegal a Londres en vint-i-quatre hores, però obtens resultats.
La Salander el va mirar per primera vegada des que s'havia assegut a la taula. Coneixia tants secrets d'ella.
—Es així. M'agraden els ordinadors. No he tingut mai cap problema per llegir un text i assimilar tot el que diu.
—La teva memòria fotogràfica —va comentar ell amb tacte.
—Ho admeto. Ni tan sols sé com ho faig. No és només amb els ordinadors i les línies de telèfon, també em passa amb el motor de la moto, els aparells de televisió, les aspiradores, els processos químics o les fórmules d'astrofísica. Sóc un cas estrany, ho reconec, no sóc normal.
En Blomkvist va arrufar les celles. Es va quedar callat una bona estona.
«Síndrome d'Asperger —va pensar—. O alguna cosa per l'estil. Un talent per desxifrar esquemes i comprendre el raonament abstracte on els altres només hi veuen el caos.»
La Salander mirava a terra.
—La majoria de gent donaria el que fos per tenir el teu talent.
—No en vull parlar, d'això.
—Entesos. Estàs contenta d'haver tornat?
—No ho sé. Potser ha estat un error.
—Lisbeth, em podries dir què significa per a tu l'amistat?
—Es quan t'agrada algú.
—Òbviament, però què fa que t'agradi algú?
Ella es va encongir d'espatlles.
—Per a mi, l'amistat es basa en dues coses —va dir ell—. Respecte i confiança. S'han de donar els dos elements. I ha de ser recíproc. Pots respectar algú, però si no hi confies, l'amistat se'n va en orris. Ella seguia en silenci.
—Entenc que no ho vulguis discutir amb mi ara, però algun dia hauràs de decidir si confies en mi o no. Vull que siguem amics, però no ho puc fer tot sol.
—M'agrada anar-me'n al llit amb tu.
—El sexe no té res a veure amb l'amistat. Òbviament els amics poden anar-se'n al llit, però si hagués d'escollir entre el sexe i l'amistat, en el teu cas no hi ha cap dubte del que triaria.
—No ho entenc. Vols anar-te'n al llit amb mi o no?
—No hauries de tenir embolics sexuals amb la gent amb qui treballes —va xiuxiuejar ell—. Sempre porta problemes.
—M'he perdut alguna cosa, o no és cert que tu i l'Erika Berger cardeu sempre que podeu? I és una dona casada!
—L'Erika i jo… tenim una història que va començar molt abans que treballéssim plegats. El fet que sigui casada no és assumpte teu.
—Ah, ja ho entenc, de sobte ets tu el que no vols parlar de tu mateix. I això que m'estaves ensenyant que l'amistat és una qüestió de confiança.
—El que vull dir és que no parlo d'un amic a la seva esquena. Estaria traint la seva confiança. Tampoc parlaria de tu amb l'Erika a la teva esquena.
La Salander va rumiar en allò que li estava dient. S'havia convertit en una conversa profunda, i no li agradaven les converses profundes.
—M'agrada fer-ho amb tu —va dir ella.
—A mi també m'agrada… però podria ser el teu pare.
—No m'importa l'edat que tinguis.
—No, no pots oblidar la diferència d'edat. No és una bona base per a una relació duradora.
—Qui ha parlat de relació duradora? —va replicar la Salander—. Acabem de resoldre un cas en què uns homes amb trastorns sexuals hi tenien un paper clau. Si hagués de decidir, exterminaria aquesta mena d'homes, tots i cadascun d'ells.
—Bé, almenys tu parles clar.
—Sí —va dir ella amb el seu somriure tort—. Però resulta que tu no ets com ells. Es va aixecar.
—Vaig a dutxar-me, i després crec que em ficaré al teu llit, nua. Si creus que ets massa vell, hauràs de dormir al sofà.
La Salander podia tenir molts problemes, però la modèstia no n'era un. Ell no sabia com, però havia perdut qualsevol argument per rebatre-la. Al cap d'una estona va rentar les tasses del cafè i se'n va anar a l'habitació.
Es van llevar a les deu, es van dutxar junts i van esmorzar al jardí. A les onze, l'advocat Frode els va trucar per dir-los que el funeral seria a les dues del migdia, i els va preguntar si hi anirien.
—No ho crec —va dir en Mikael.
En Frode li va preguntar si podia anar a la caseta cap a les sis de la tarda per parlar amb ell. En Mikael li va dir que sí.
Va dedicar la resta del dia a ordenar els papers, ficar-los en carpetes i portar-los al gabinet d'en Henrik. Al final, només li va quedar la seva llibreta de notes i dues carpetes amb el cas d'en Hans-Erik Wennerstròm, que feia sis mesos que no obria. Va sospirar i les va ficar a la bossa.
En Frode va telefonar per dir-los que arribaria més tard. cap a les vuit. Quan va arribar, encara anava vestit per a l'enterrament i se'l veia alterat quan va seure al banc de la cuina. Va acceptar, agraït, la tassa de cafè que li va oferir la Salander. La noia va seure a l'altra taula amb l'ordinador, mentre en Blomkvist preguntava com havia encaixat la reaparició de la Harriet la resta de la família.
—Es podria dir que ha aconseguit fer ombra a la mort d'en Martin. Ara la premsa ja sap que és aquí.
—I com esteu explicant la situació?
—La Harriet ha parlat amb un periodista del Kuriren. La història és que es va escapar de casa perquè no s'avenien amb la família, però que sens dubte li ha anat tot molt bé i ara és propietària d'una empresa tan important com el grup Vanger.
En Blomkvist va fer un xiulet.
—Em van explicar que les ovelles, a Austràlia, donaven molts diners, però no sabia que el ranxo els anés tan bé.
—El seu ranxo d'ovelles va de meravella, però no és la seva única font d'ingressos. El grup Cochran també posseeix mines, òpals, empreses manufactureres, de transports, d'electrònica i moltes altres coses.
—Vaja! I què passarà ara?
—Sincerament, no ho sé. La gent ha anat venint durant tot el dia, i la família està reunida per primera vegada en molts anys. Hi són tant per la banda d'en Fredrik com per la d'en Johan Vanger, i també, de les noves generacions, els majors de vint anys. Hi deu haver uns quaranta Vangers a Hedestad aquest vespre! La meitat són a l'hospital amb en Henrik, i l'altra meitat són al Grand Hotel parlant amb la Harriet.
—La Harriet deu ser la gran sensació. Qui sap tota la història d'en Martin?
—Ara mateix només jo, en Henrik i la Harriet. Hem estat parlant una bona estona. En Martin i… el teu descobriment sobre la seva vida innominable està eclipsant tota la resta en aquests moments. Ha comportat una crisi enorme per a l'empresa.
—Ja m'ho imagino.
—No hi ha un hereu clar, però la Harriet es quedarà a Hedestad un temps. La família està intentant esclarir qui és propietari de què, com es divideix l'herència i tot aquest tipus de coses. Fet i fet, a ella n'hi corresponia una part, que hauria estat molt quantiosa si hagués estat aquí tots aquests anys. Es complicat.
En Mikael reia. A en Frode no li feia cap gràcia.
—La Isabella s'ha desmaiat durant l'enterrament. Ara és a l'hospital. En Henrik diu que no pensa anar-la a veure.