Es va quedar immòbil uns minuts, rumiant el que havia de dir-li. Finalment va optar per la veritat.
—No tenia cap defensa. La informació de l'article era errònia.
—Quan vaig entrar al teu ordinador i vaig llegir els correus electrònics que et vas intercanviar amb l'Erika Berger, hi havia moltíssimes referències al cas Wennerstròm, però us limitàveu a discutir detalls pràctics sobre el judici i no parlàveu del que va passar en realitat. Què és el que va anar malament?
—Lisbeth, no puc explicar-te la història real. Vaig caure en una trampa. L'Erika i jo tenim molt clar que si expliquem a algú el que va passar realment, perdríem encara més credibilitat.
—Escolta'm, Kalle Blomkvist, ahir a la tarda vas estar predicant sobre l'amistat i la confiança i tot això. No tinc intenció de penjar la història a Internet.
En Blomkvist va protestar. Eren altes hores de la nit. No podia pensar en tota aquella història ara mateix. Però ella no tenia intenció de moure's d'allà fins que no l'hi expliqués. En Blomkvist es va aixecar, es va rentar la cara i va posar aigua a la cafetera. Després va tornar al llit i li va explicar com el seu vell amic d'escola Robert Lindberg li havia despertat la curiositat a Arholma.
—Vols dir que el teu amic mentia?
—No, no, i és clar que no. Em va explicar exactament el que sabia, i jo vaig comprovar tots i cadascun dels detalls als documents de l'auditoria de la comissió de vigilància i control del mercat de valors. Fins i tot vaig anar a Polònia i vaig fotografiar la barraca feta amb quatre llaunes on suposadament hi havia l'enorme fàbrica de Minos. Vaig entrevistar diverses persones que havien treballat a l'empresa. Tothom em va dir exactament el mateix. —No ho entenc.
En Blomkvist va sospirar. Va trigar una mica a tornar a parlar.
—Tenia una història boníssima. Encara no m'havia enfrontat a en Wennerstròm, però la història era sòlida; si l'hagués publicat en aquell moment, li hauria fet una molt mala passada. Potser no l'haurien condemnat per frau, perquè els auditors ja havien arribat a un acord, però hauria fet malbé la seva reputació.
—Què va passar?
—Mentrestant, algú es va assabentar del que jo estava investigant i en Wennerstròm ho va saber. De sobte em van començar a passar una sèrie de coses estranyes. Primer em van amenaçar. Eren trucades anònimes des de telèfons que no es podien rastrejar. També van amenaçar l'Erika. Es tractava de les típiques amenaces de «deixa-ho estar o et penjarem de la porta d'un graner» i coses així. Per descomptat, ella estava molt trasbalsada.
Va agafar una cigarreta a la Salander.
—Després va passar una cosa molt desagradable. Un dia que vaig sortir tard de l'oficina em van atacar dos homes que se'm van tirar al damunt i em van colpejar. Em van obrir el llavi i vaig quedar estès al bell mig del carrer. No els vaig poder identificar, però un d'ells semblava un vell àngel de l'infern, aquells aficionats a les motos.
—I després?
—Tots aquests fets van provocar que l'Erika es posés més nerviosa, i jo més tossut. Vam reforçar la seguretat a Millennium. El problema era que tot plegat era desproporcionat pel contingut de la història. No podíem arribar a entendre per què estava passant tot allò.
—Però l'article que vas publicar era diferent.
—Exacte. De sobte vam fer un nou descobriment. Vam trobar una font, algú molt proper al cercle d'en Wennerstròm. Aquesta font estava, literalment, amenaçada de mort i només ens hi podíem reunir en habitacions d'hotels. Ens va explicar que els diners del cas Minos els havien utilitzat per signar acords armamentístics amb els ústaixes de Croàcia. I no només això: la font ens va donar còpies de documents que ho corroboraven.
—Te la vas creure?
—Era llest. Sempre ens donava únicament la informació que ens duia a la font següent, que confirmava la història. Fins i tot ens va fer arribar una fotografia d'un dels millors amics d'en Wennerstròm encaixant la mà amb el comprador. Era un material molt bo, i tot semblava verificable. I, per tant, ho vam publicar.
—I era fals.
—Tot era fals, des del començament fins al final. Els documents eren falsificacions molt ben fetes. L'advocat d'en Wennerstròm va demostrar que la fotografia de l'amic d'en Wennerstròm amb el líder dels ústaixes era un muntatge de dues imatges diferents.
—Fascinant! —va dir la Salander.
—Ara que se sap el que va passar és molt fàcil veure com ens van manipular. La història original hauria fet mal a en Wennerstròm. Però aquella història s'havia convertit en una falsificació molt estudiada. Vam publicar un article que en Wennerstròm podia desmuntar punt per punt i demostrar la seva innocència.
—No podies tornar enrere i explicar la veritat? No tenies absolutament cap prova que era en Wennerstròm qui havia falsificat la foto?
—Si haguéssim mirat d'explicar la veritat i acusar en Wennerstròm de ser al darrere de tota aquella història, ningú no ens hauria cregut. Hauria semblat un intent desesperat de culpar un empresari innocent de la nostra estupidesa.
—Ja ho entenc.
—En Wennerstròm tenia dues barreres de protecció. Si s'hagués descobert la falsificació, hauria pogut dir que es tractava d'algun dels seus enemics que volia calumniar-lo. També aquí, nosaltres i Millennium, hauríem perdut tota credibilitat en publicar una informació falsa.
—De manera que vas preferir no defensar-te i acceptar la condemna.
—M'ho mereixia —va dir en Blomkvist—. L'havia difamat. Ara ja ho saps. Me'n puc tornar a dormir?
Va apagar el llum i va tancar els ulls. La Salander es va estirar al seu costat.
—En Wennerstròm és un gàngster. —Ja ho sé.
—No. Vull dir que sé del cert que és un gàngster. Treballa amb tothom, des de la màfia russa als càrtels de la droga colombians.
—Què vols dir?
—Quan vaig acabar l'informe per a en Frode, em va donar un altre encàrrec. Em va demanar que intentés esbrinar què havia passat realment al judici. Tot just acabava de començar a treballar-hi quan va trucar a l'Armansky i va cancellar la feina.
—M'imagino el perquè.
—Suposo que van abandonar la investigació quan vas acceptar l'encàrrec d'en Henrik Vanger. De seguida deixaria d'interessar.
—I?
—Bé, no m'agrada deixar les coses a la meitat. Vaig estar algunes setmanes… sense feina la darrera primavera. L'Armansky no tenia encàrrecs per a mi i vaig indagar una mica en el cas Wennerstròm, per distreure'm.
En Blomkvist es va asseure i va encendre el llum. Va mirar la Salander. Als ulls. La noia semblava que se sentís culpable.
—Vas descobrir alguna cosa?
—Tinc tot el seu disc dur al meu ordinador. Pots tenir totes les proves que vulguis que és un gàngster.
Capítol 28
Dimarts, 29 de juliol — Divendres, 24 d'octubre
En Blomkvist es va immergir en els documents de l'ordinador de la Salander durant tres dies, dossiers i més dossiers plens d'informació. El problema era que els temes canviaven contínuament. Una transacció d'opcions a Londres. Una permuta de divises a París a través d'un representant. Una empresa amb apartat de correus a Gibraltar. El saldo d'un compte del Chase Manhattan Bank de Nova York que de sobte es duplicava.
A més de tots aquells desconcertants interrogants, una societat mercantil amb 200.000 corones en un compte corrent sense moviments, registrada cinc anys abans a Santiago, Xile (una de les gairebé trenta societats similars en dotze països diferents i ni una sola pista del tipus d'activitat a la qual es dedicaven). Una societat mercantil inactiva amb domicili social a l'estranger? «Esperant què?» Una tapadora d'alguna altra activitat? L'ordinador no oferia cap pista de quina en duia de cap en Wennerstròm ni d'allò que per a ell era perfectament obvi i que, per tant, tampoc necessitava escriure en un document electrònic.