Espero que tu i l'Erika sigueu amigues i per descomptat que no tinc cap inconvenient que siguis a la junta de Millennium. Explicaré a l'Erika el que va passar, si ho trobes encertat. En Henrik em va demanar que no ho expliqués mai a ningú. Ja ho veurem, però ara mateix no tinc temps ni prou energies, i primer em cal veure-ho amb una mica de perspectiva.
Ens mantindrem en contacte. Records. Mikael.
La Salander no sentia un gran interès pel que en Mikael estava escrivint. Va alçar la vista del llibre quan en Mikael li va comentar alguna cosa, però d'entrada no ho va entendre.
—Perdona. Pensava en veu alta. He dit que això és espantós.
—Què és espantós?
—En Wennerstròm va tenir una aventura amb una cambrera de vint-i-dos anys i la va deixar prenyada. Has llegit la correspondència amb el seu advocat?
—Mikael, rei… tens deu anys de correspondència, correus electrònics, acords, informes de viatges i Déu sap què més en aquest disc dur. No trobo en Wennerstròm tan fascinant per gravar-me sis gigues de porqueria al cap. En vaig llegir una mínima part, sobretot per satisfer la meva curiositat, i amb això en vaig tenir prou per saber que és una mala persona.
—Entesos. Però escolta això: la va deixar prenyada el 1997. Quan ella va demanar una compensació, l'advocat va fer que algú la convencés per avortar. M'imagino que la intenció era oferir-li una quantitat de diners, però ella no en va voler saber res. Aleshores la persuasió es va solucionar fent que el pinxo la mantingués sota l'aigua dins d'una banyera fins que la noia va avenir-se a deixar en Wennerstròm en pau. I l'idiota d'en Wennerstròm explica tot això per escrit a l'advocat en un correu electrònic… encriptat, és clar, però així i tot… no diu gaire a favor del quocient intellectual d'aquesta colla.
—Què li va passar a la noia?
—Va avortar, i en Wennerstròm va quedar content.
Durant deu minuts la Salander no va dir res. La mirada se li havia enfosquit tot d'una.
—Un altre home que odia les dones —va remugar finalment.
Va demanar-li els CD i es va passar els següents dies llegint els correus d'en Wennerstròm i altres documents. Mentre en Blomkvist continuava treballant, la Salander es quedava al dormitori de les golfes amb el PowerBook sobre els genolls, rumiant en l'insòlit imperi Wennerstròm.
Aleshores se li va acudir una idea que no podia exterioritzar. Per damunt de tot, es preguntava com és que no hi havia caigut abans.
A la darreria d'octubre en Mikael va apagar l'ordinador quan només eren les onze del matí. Va pujar al dormitori de les golfes i va lliurar a la Salander el que havia escrit. Llavors es va adormir. Ella el va despertar al vespre i li va donar la seva opinió sobre el reportatge.
Just després de les dues de la matinada, en Blomkvist va fer una última correcció del text.
L'endemà va tancar els finestrons i va tancar la cabana amb clau. Les vacances de la Salander s'havien acabat. I van tornar a Estocolm plegats.
Va treure el tema mentre prenien un cafè en gots de paper al ferri de Vaxholm.
—El que hem de decidir tots dos és què li expliquem a l'Erika. Es negarà a publicar-ho si no puc explicar com he aconseguit la informació.
L'Erika Berger. La redactora en cap d'en Blomkvist i amant des de feia molt de temps. La Salander encara no l'havia conegut i tampoc no estava segura de si ho volia. Ella veia la Berger com una nosa indefinible a la seva vida.
—Què en sap, de mi?
—Res. —En Blomkvist va sospirar—. La veritat és que l'he estat defugint des de l'estiu. Se sent molt frustrada perquè no li he explicat pràcticament res del que va passar a Hedestad. Sap que m'he estat a Sandhamn escrivint aquest article, és clar, però no sap de què va. —Hum…
—D'aquí a un parell d'hores tindrà el manuscrit. I aleshores em sotmetrà al tercer grau. La pregunta del milió és què li hauria d'explicar.
—I tu què li vols explicar?
—M'agradaria dir-li la veritat.
La Salander va arrugar el front.
—Lisbeth, l'Erika i jo ens passem el dia discutint. Pel que sembla, en part és així com ens comuniquem. Però és absolutament digna de confiança. Tu ets una font. Ella s'estimaria més morir que revelar qui ets.
—A quantes persones més els ho hauràs de dir?
—Absolutament a ningú més. L'Erika i jo ens emportarem el secret a la tomba. Però no fi explicaré el teu secret si no vols que ho faci. Tot i això, no tinc cap intenció de mentir a l'Erika, ni d'inventar-me una font que no existeix.
La Salander hi va rumiar fins que van atracar a la vora del Grand Hotel. «Anàlisi de les conseqüències.» A contracor, finalment va donar permís a en Blomkvist perquè la presentés a l'Erika. Ell va encendre el mòbil i va fer la trucada.
La Berger estava dinant amb la Malin Eriksson, a qui estava pensant contractar com a secretària de redacció. L'Eriksson tenia 29 anys i en feia cinc que treballava en feines temporals. No havia estat mai fixa enlloc i començava a dubtar que ho estigués mai. La Berger li va trucar, precisament el mateix dia en què la Malin acabava el seu darrer contracte temporal, per preguntar-li si li interessava presentar-se a la feina de Millennium.
—Es tracta d'una feina temporal durant tres mesos —va explicar la Berger—. Però si la cosa funciona, podria ser fixa.
—He sentit rumors que diuen que Millennium cessarà aviat les seves activitats.
La Berger va somriure.
—No hauries de fer cas dels rumors.
—Aquest tal Dahlman que substituiré… —L'Eriksson vacillava—. Treballarà per a una revista propietat d'en Hans-Erik Wennerstròm…
La Berger va assentir amb el cap.
—No és cap secret que estem enfrontats amb en Wennerstròm. I a ell no li agrada la gent que treballa per a Millennium.
—Així doncs, si accepto la feina de Millennium, també entraré dins d'aquesta categoria? —És molt probable. Sí.
—Però en Dahlman ha aconseguit una feina al Finans-magasinet Monopol, oi?
—Es podria dir que és una compensació d'en Wennerstròm per pagar-li els serveis prestats. Encara hi estàs interessada?
L'Eriksson va assentir amb el cap.
—Quan vols que comenci?
Aleshores va ser quan va trucar en Blomkvist.
Va fer servir la seva pròpia clau per obrir la porta de l'apartament d'en Blomkvist. Era la primera vegada des de la breu visita a la redacció per Sant Joan que ella el veia cara a cara. Va passar a la sala d'estar i es va trobar una escanyolida noia anorèctica asseguda al sofà, enfundada en una gastada caçadora de cuir i amb els peus al damunt de la tauleta. Primer va pensar que la noia tenia uns quinze anys, però això va ser abans de mirar-la als ulls. Encara estava estudiant aquesta aparició quan en Blomkvist va entrar amb una cafetera i un pastís.
—Perdona'm per haver passat de tu —va dir.
La Berger va decantar el cap. Li veia un aire diferent. En Blomkvist semblava desmillorat, més prim del que recordava. Els seus ulls semblaven avergonyits i, per un moment, va evitar mirar-la als ulls. Ella es va fixar en el coll. Hi va veure una marca vermella, pàllida, però clarament distingible.
—T'he estat defugint. Es molt llarg d'explicar i no me'n sento orgullós. Però ja en parlarem més tard… Ara et vull presentar aquesta jove. Erika, aquesta és la Lisbeth Salander. Lisbeth, l'Erika Berger, la redactora en cap de Millennium i la meva millor amiga.
La Salander es va fixar en la roba elegant de la Berger i en el seu posat de seguretat en si mateixa, i va decidir, en menys de deu segons, que molt probablement no seria la seva millor amiga.