La reunió va durar cinc hores. La Berger va trucar dues vegades per anullar altres reunions. Es va passar una hora llegint fragments del manuscrit que en Blomkvist li havia posat a les mans. Tenia un miler de preguntes, però era conscient que haurien calgut setmanes per respondre-les. El que importava era el manuscrit, que finalment va deixar sobre la taula. Si una mínima part d'aquestes afirmacions eren exactes, afrontaven una situació completament nova.
La Berger va mirar en Blomkvist. Mai no havia dubtat que fos una persona honrada, però ara se sentia confusa i es preguntava si l'afer Wennerstròm l'havia trastornat… si tot allò en què havia estat treballant no eren invencions producte de la seva imaginació. En aquell moment en Blomkvist desempaquetava dues capses de dades impreses. La Berger va perdre el color de la cara. Es clar que volia saber com havia obtingut tot aquest material!
Va costar una mica convèncer-la que aquesta noia tan estranya, que no havia dit ni piu durant la reunió, tingués accés illimitat a l'ordinador d'en Wennerstròm. I no només al seu… també havia piratejat els ordinadors de diversos advocats i socis del magnat.
La reacció immediata de la Berger va ser que no podien fer servir aquell material perquè l'havien obtingut per mitjans illegals.
Però, i tant que el podien fer servir. En Blomkvist recordava que ells no tenien cap obligació d'explicar com havien obtingut la informació. Bé podien tenir una font, amb accés a l'ordinador d'en Wennerstròm, que havia descarregat tot el seu disc dur en un CD.
Finalment la Berger es va adonar de l'arma que tenia a les mans. Se sentia esgotada i encara tenia moltes preguntes pendents, però no sabia per on començar. Finalment es va reclinar contra el respatller del sofà i va aixecar les mans.
—Mikael, què va passar a Hedestad?
La Salander va aixecar immediatament el cap. En Blomkvist va respondre amb una pregunta.
—Com et va amb la Harriet Vanger?
—Bé. Crec. Ens hem vist dues vegades. En Christer i jo vam pujar amb cotxe a Hedestad per a una reunió de la junta la setmana passada. Vam beure massa vi.
—I la reunió de la junta?
—La Harriet ha mantingut la seva paraula.
—Ricky, sé que et sents frustrada perquè t'he estat esquivant i donant-te excuses per no explicar-te el que va passar. Tu i jo no hem tingut mai secrets entre nosaltres i, de cop i volta, hi ha sis mesos de la meva vida que no em veig… amb ànims de parlar-te'n.
La Berger va mirar en Blomkvist als ulls. El coneixia del dret i del revés, però el que li va veure en la mirada era una cosa que no havia vist mai fins ara. Li estava demanant… li suplicava… que no fes preguntes. Ella va obrir la boca i el va escrutar, totalment desemparada. La Salander va observar el seu diàleg mut. Ella n'havia quedat exclosa.
—Va ser tan horrible?
—Va ser pitjor. He estat tement aquesta conversa. Et prometo que te'n parlaré, però m'he passat uns quants mesos reprimint els meus sentiments mentre en Wennerstròm absorbia tota la meva atenció… Encara no estic preparat. M'estimaria més que fos la Harriet qui t'ho expliqués.
—Què és aquesta marca que tens al coll?
—La Lisbeth em va salvar la vida allà. Si no hagués estat per ella, seria mort.
Els ulls de la Berger es van esbatanar. Va mirar la noia de la caçadora de cuir.
—I ara mateix hi has d'arribar a un acord. Ella és la nostra font.
La Berger es va quedar immòbil, rumiant. Aleshores va fer una cosa que va deixar parat en Blomkvist i va sobresaltar la Salander; fins i tot ella mateixa es va sorprendre. Tota l'estona que havia estat asseguda a la taula de la sala d'estar d'en Mikael, havia sentit els ulls de la Salander al damunt. Una noia taciturna amb vibracions hostils.
La Berger es va posar dreta, va rodejar la taula i va envoltar la noia amb els braços. La Salander es va retorçar com un cuc a punt de ser enfilat a l'ham.
Capítol 29
Dissabte, 1 de novembre — Dimarts, 25 de novembre
La Salander estava navegant pel ciber-imperi d'en Wennerstròm. Feia gairebé onze hores que no apartava la vista de la pantalla de l'ordinador. La idea que l'havia assaltada des d'un racó inexplorat del cervell durant la setmana passat a Sandhamn havia crescut fins a convertir-se en una ocupació maníaca. Durant quatre setmanes s'havia tancat al pis i havia fet cas omís de qualsevol intent de l'Armansky per comunicar-s'hi. S'havia passat dotze hores al dia davant de l'ordinador, i la resta d'hores havia estat rumiant en el mateix problema.
Al llarg de l'últim mes s'havia mantingut intermitentment en contacte amb en Blomkvist. Ell també estava preocupat i enfeinat a la redacció de Millennium. Havien parlat per telèfon un parell de vegades cada setmana i ella l'havia mantingut al corrent de la correspondència i d'altres activitats d'en Wennerstròm.
Per enèsima vegada va repassar fins a l'últim detall. No li feia por haver-se descuidat de res, però no estava segura d'haver entès la relació entre totes aquelles intricades connexions.
El cèlebre imperi d'en Wennerstròm era com un organisme viu i informe, tenia un cor que bategava i que el feia canviar de forma constantment. Estava format per opcions, obligacions, accions, societats comanditàries, interessos de préstecs, dipòsits, comptes bancaris, transferències i milers d'altres conceptes. Una proporció increïblement gran dels actius estava dipositada en societats tapadora de l'estranger que eren propietat d'algú altre.
Les anàlisis més optimistes del grup Wennerstròm, fetes per economistes de segona fila, calculaven el seu valor en més de 900.000 milions de corones. Es tractava d'una mentida o, si més no, d'una xifra del tot exagerada. Evidentment, en Wennerstròm no era cap pelacanyes. Ara bé, es calculava que els actius reals es valoraven entre uns 90 i uns 100.000 milions de corones, que no era cap broma. Per a una auditoria exhaustiva de la corporació sencera caldrien anys. Fet i fet, la Salander havia identificat prop de tres mil comptes independents i títols bancaris arreu del món. En Wennerstròm es dedicava a l'estafa a una escala tan gran que ja no es considerava delicte… sinó simplement negocis.
En alguna banda d'aquell deforme organisme, però, hi havia substància. Tres partides es repetien contínuament dins la jerarquia. Els actius fixos suecs eren irreprotxables i autèntics, exposats a la vista de tothom, a balanços d'exercici i a auditories. La firma nord-americana era sòlida, i un banc de Nova York servia de base per als diners líquids. El suc de la història es trobava en els negocis amb societats tapadora d'indrets com ara Gibraltar, Xipre o Macau. En Wennerstròm era com un supermercat que es dedicava al comerç illegal d'armes, el blanqueig de diners d'empreses sospitoses de Colòmbia i negocis d'allò més poc ortodoxos a Rússia.
Un compte bancari anònim de les illes Caiman tenia una particularitat: estava controlat personalment per en Wennerstròm però no estava relacionat amb cap companyia. Una part del tant per cent de cada negoci que feia en Wennerstròm es transferia directament a les illes Caiman via les societats tapadora a l'estranger.
La Salander treballava en una mena d'estat hipnòtic. Comptes bancaris… clic… correus electrònics… clic… balanços d'exercici… clic. Anotava les darreres transferències. Seguia la pista d'una petita transacció del Japó a Singapur i, tot seguit, d'allà, via Luxemburg, a les illes Caiman. En comprenia el funcionament. Era com si formés part dels impulsos del ciberespai. Petits canvis. L'últim correu. Un missatge breu d'un tema secundari enviat a les deu de la nit. El programa d'encriptació PGP… crrc, crrc… era una broma per a algú que ja era a dins del seu ordinador i podia llegir el missatge sense problemes: