—Aquesta idea és una ximpleria —va dir en Blomkvist.
La presentadora de TV4 semblava perplexa. La resposta sortia del guió pactat i es va veure obligada a improvisar. La següent pregunta era exactament la que en Blomkvist s'havia esperat:
—Estem vivint l'ensorrament més greu de la història de la borsa sueca… i vostè creu que és una ximpleria?
—Escolti, cal distingir entre dues coses: l'economia sueca i la borsa sueca. L'economia sueca és la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en aquest país cada dia. Hi ha telèfons d'Ericsson, cotxes de Volvo, pollastres d'Scan i transports de Kiruna a Skòvde. Això és l'economia sueca, i és tan forta o tan feble avui com ara fa una setmana.
Va fer una pausa per causar efecte i va fer un glop d'aigua.
—La borsa és una cosa molt diferent. No hi ha economia ni producció de béns ni serveis. Només hi ha elucubracions que d'una hora per l'altra decideixen si tal empresa o tal altra val no sé quants milers de milions, si fa no fa. No té res a veure amb la realitat ni amb l'economia sueca.
—Així doncs, està dient que no importa que la borsa caigui en picat?
—No, no importa gens ni mica —va respondre en Blomkvist amb una veu cansada i resignada que va sonar com una mena d'auguri. Les seves paraules se citarien moltes vegades al llarg d'aquell any. Aleshores va prosseguir—: Només vol dir que ara un grapat d'especuladors canvien les seves accions d'empreses sueques per altres d'alemanyes. Són les hienes de les finances, si alguns periodistes tinguessin collons, els identificarien i denunciarien com a traïdors. Són els que sistemàticament i potser deliberadament perjudiquen l'economia sueca per satisfer els interessos dels seus clients.
Aleshores la noia de TV4 va cometre l'error de formular exactament la pregunta que en Blomkvist havia estat esperant.
—Per tant, vostè creu que els mitjans de comunicació no hi tenen cap responsabilitat?
—Oi tant, els mitjans sí que hi tenen una enorme responsabilitat. Des de fa vint anys com a mínim, molts periodistes econòmics han renunciat a investigar en Hans-Erik Wennerstròm. Al contrari, en realitat l'han ajudat a guanyar prestigi publicant articles absurds en què l'idolatraven. Si haguessin fet la seva feina com cal, avui no ens trobaríem en aquesta situació.
L'aparició d'en Blomkvist va marcar un punt d'inflexió. En el fons, la Berger estava convençuda que només va ser quan en Blomkvist va sortir a la televisió per defensar tranquillament les seves afirmacions que els mitjans suecs, malgrat el fet que Millennium hagués ocupat els titulars durant una setmana, van reconèixer que aquella història s'aguantava realment. La seva actitud va marcar el curs dels esdeveniments.
Després de l'entrevista, l'afer Wennerstròm va passar imperceptiblement de les pàgines d'economia a la secció de crònica negra. Fins aleshores, els periodistes normals i corrents d'aquesta secció poques vegades o mai havien escrit res sobre delictes financers, llevat que tingués a veure amb la màfia russa o el contraban de tabac iugoslau. No s'esperava que els periodistes de la secció de crònica negra investiguessin complicades transaccions a la borsa. Un dels diaris de l'edició de tarda es va prendre les paraules d'en Blomkvist al peu de la lletra i va omplir dues planes amb retrats d'alguns dels actors més importants de les agències de valors que estaven comprant accions alemanyes. El titular del diari deia: «Venen el seu país.» Tots els agents de borsa estaven convidats a fer els comentaris que trobessin pertinents. Tots i cadascun d'ells van declinar l'oferiment. Però aquell dia el volum de transaccions va minvar significativament, i alguns agents que volien quedar com patriotes progressistes van començar a anar contra corrent. En Blomkvist es petava de riure.
La pressió va acabar sent tan gran, que homes d'aparença greu, vestits de colors foscos, van mostrar cara de preocupació i van trencar la regla més important que regia els cercles més íntims de l'exclusiu club de les finances sueques: van pronunciar-se sobre els tripijocs d'un company. De cop i volta, magnats industrials retirats i presidents de bancs apareixien a la televisió i responien preguntes amb la intenció de posar fre als estralls. Tothom s'adonava de la gravetat de la situació, i era qüestió de marcar distàncies amb el grup Wennerstròm tan ràpidament com fos possible i desempallegar-se de totes les accions seves que poguessin tenir. En Wennerstròm (van concloure gairebé amb una sola veu) no era, al cap i a la fi, un autèntic industrial, i mai no l'havien acceptat de debò dins del «club». Alguns remarcaven que era un simple noi de classe treballadora provinent de Norrland a qui potser li havia pujat l'èxit al cap. D'altres descrivien els seus actes com «una tragèdia personal». I n'hi havia que confessaven que feia anys que dubtaven d'en Wennerstròm; era massa fatxenda i gastava molts fums.
Al llarg de les setmanes següents, a mesura que la documentació de Millennium s'anava examinant, classificant i tornant a ajuntar per reconstruir el trencaclosques, l'imperi Wennerstròm d'obscures companyies es va relacionar amb el nucli de la màfia internacional, des del tràfic illegal d'armes i el blanqueig de diners dels càrtels de la droga sud-americans fins a la prostitució de Nova York i fins i tot, indirectament, amb el comerç sexual infantil de Mèxic. Una societat d'en Wennerstròm registrada a Xipre va provocar un gran enrenou quan es va descobrir que havia intentat comprar urani enriquit al mercat negre d'Ucraïna. La font aparentment inesgotable de societats tapadora amb seu a l'estranger semblava que s'estenia pertot arreu, i que es relacionava amb tota mena d'empreses d'allò més tèrboles.
La Berger opinava que el llibre era el millor que en Blomkvist havia escrit mai. Des del punt de vista de l'estil era irregular, i contenia fragments que estaven força mal redactats (no hi havia hagut temps per polir-lo), però el llibre estava animat per una ràbia que a cap lector no li podia passar per alt.
En Blomkvist va topar per casualitat amb el seu vell adversari, l'antic periodista econòmic William Borg, al davant de Kvarnen, quan en Blomkvist, la Berger i en Malm es prenien el vespre lliure per celebrar la festa de Santa Llúcia en companyia dels altres empleats de la revista, amb barra lliure a compte de l'empresa. La companya d'en Borg era una noia de l'edat de la Salander que anava molt borratxa.
L'aversió d'en Blomkvist cap a en Borg es va fer palpable. La Berger va interrompre els seus jocs de mascles ofesos agafant en Blomkvist pel braç i arrossegant-lo cap a dins del bar.
En Blomkvist va decidir que, quan se'n presentés l'oportunitat, demanaria a la Salander que fes una de les seves investigacions personals sobre en Borg. Simplement per incordiar.
Durant tota la tempesta mediàtica, el principal personatge del drama, el financer Wennerstròm, va ser pràcticament invisible. El dia que Millennium va publicar el reportatge, el financer es va veure obligat a rebatre el text en una conferència de premsa que havia convocat per un assumpte completament diferent. Va declarar que tot allò no tenia cap fonament i va dir que tota la documentació era inventada. A més, va recordar a tothom que el mateix periodista havia estat condemnat per difamació encara no feia un any.
Després d'això, només els advocats d'en Wennerstròm van respondre les preguntes dels mitjans. Dos dies després que sortís a la venda el llibre d'en Blomkvist, va començar a circular el rumor insistent que en Wennerstròm havia marxat de Suècia. Els diaris de la tarda empraven la paraula «fugit». Durant la segona setmana, quan la policia de delictes fiscals va provar de posar-se en contacte amb en Wennerstròm, no se'l trobava enlloc. A mitjan desembre la policia va confirmar que en Wennerstròm estava declarat formalment en cerca i captura, i la vigília de la nit de Nadal es va emetre una ordre formal als cossos de policia internacionals. Aquell mateix dia un dels assessors d'en Wennerstròm va ser detingut a Arlanda quan embarcava en un vol cap a Londres.