Unes quantes setmanes més tard, un turista suec va informar que havia vist en Wennerstròm pujant a un cotxe a Bridgetown, la capital de Barbados. Com a prova, el turista aportava una foto, feta a força distància, en la qual es veia un home blanc amb ulleres de sol, camisa blanca oberta i pantalons clars. No se'l podia identificar amb seguretat, però els diaris de l'edició de tarda es van posar en contacte amb diversos corresponsals que van intentar seguir la pista del multimilionari fugit sense èxit.
Al cap de sis mesos la cacera va acabar. Van trobar en Wennerstròm mort en un apartament de Marbella, a Espanya, on havia estat vivint amb el nom de Víctor Fleming. Li havien disparat tres vegades al cap des d'una distància curta. La policia espanyola treballava amb la hipòtesi que havia sorprès un lladre.
La mort d'en Wennerstròm no va sorprendre gens ni mica la Salander. Sospitava, i amb bones raons, que el seu decés tenia a veure amb el fet que ja no tenia accés als diners de cert banc de les illes Caiman, que potser hauria necessitat per pagar determinats deutes a Colòmbia.
Si algú hagués demanat ajuda a la Salander de seguir la pista d'en Wennerstròm, ella els podria haver dit on era pràcticament dia a dia. Via Internet, havia seguit la seva fugida a través d'una dotzena de països i havia observat una desesperació creixent en els seus correus electrònics. Ni tan sols en Blomkvist pensava que l'exmultimilionari fugitiu pogués ser tan babau per emportar-se l'ordinador que li havien piratejat tan a fons.
Al cap de sis mesos, la Salander es va atipar de seguir la pista a en Wennerstròm. La pregunta que continuava sense resposta era fins on s'hi havia d'implicar ella. En Wennerstròm, sens dubte, era un autèntic cràpula, però no era el seu enemic personal i ella no tenia cap interès a intervenir en contra d'ell. Podia avisar en Blomkvist, però ell probablement es limitaria a publicar un article. Podia avisar la policia, però era molt possible que en Wennerstròm fos alertat i que desaparegués novament. A més, per principi, ella no parlava amb la policia.
De tota manera, hi havia altres deutes pendents. Va pensar en la cambrera embarassada a la qual li havien sostingut el cap sota l'aigua a la banyera de casa.
Quatre dies abans que trobessin el cos d'en Wennerstròm, es va decidir. Va encendre el mòbil i va trucar a un advocat de Miami que semblava una de les persones de qui en Wennerstròm procurava amagar-se a tot preu. Va parlar amb una secretària i li va demanar que passés un missatge d'allò més críptic. Un nom (el d'en Wennerstròm) i una adreça de Marbella. No calia res més.
Va apagar les notícies de la tele a mig reportatge sobre la dramàtica mort d'en Wennerstròm. I aleshores es va preparar cafè i una torrada de paté de fetge amb cogombrets.
La Berger i en Malm s'ocupaven dels preparatius de Nadal mentre en Blomkvist seia a la butaca de l'Erika i els mirava tot bevent glògg. Tot el personal i molts dels collaboradors externs habituals rebrien un regal de Nadal; aquest any, una bossa de bandolera amb el nou logotip de l'editorial Millennium. Després d'embolicar els regals, es van asseure per escriure i posar el segell a les prop de dues-centes postals que enviarien a impremtes, fotògrafs i companys dels mitjans.
En Blomkvist va provar de resistir la temptació de totes totes, però finalment no se'n va poder estar. Va agafar l'última postal i va escriure: «Bon Nadal i bon Any Nou. Gràcies per la teva impressionant collaboració al llarg d'aquest darrer any.»
Va signar i va enviar la postal a en Janne Dahlman, a la redacció del Finansmagasinet Monopol.
Quan en Blomkvist va arribar a casa aquell vespre, hi havia una nota que li notificava el lliurament d'un paquet postal. Va anar a buscar-lo l'endemà al matí i el va obrir quan va ser a l'oficina. Al paquet hi havia una barra de repellent contra els mosquits i una ampolla d'aiguardent Reimersholms. La targeta deia: «Si no tens altres plans, estaré amarrat a Arholma per Sant Joan.» El signava el seu antic company de classe Robert Lindberg.
Per tradició, la redacció de Millennium tancava des de la setmana abans del Nadal fins a Cap d'Any. Aquest any no va ser tan fàcil. L'estrès que havia viscut el reduït personal de la casa havia estat enorme i encara trucaven periodistes d'arreu del món cada dia. La vigília de la nit de Nadal, en Blomkvist, gairebé per casualitat, va llegir un article del Financial Times que resumia la situació de la comissió bancària internacional que s'havia constituït a corre-cuita per esclarir l'ensorrament de l'imperi «Wennerstròm. L'article deia que la comissió treballava amb la hipòtesi que probablement a l'últim moment havien avisat en Wennerstròm del seu desemmascarament immediat.
El seu compte del Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman, que contenia 260 milions de dòlars, havia quedat buit el dia abans que Millennium publiqués el reportatge.
Els diners s'havien distribuït per una sèrie de comptes bancaris i únicament en Wennerstròm en persona hi podia fer moviments. No calia que es presentés al banc; n'hi havia prou que indiqués un seguit de codis de liquidació per transferir els diners a qualsevol altre banc del món. Els diners s'havien transferit a Suïssa, on una sòcia seva havia convertit els fons en obligacions nominatives anònimes. Tots els codis de liquidació estaven en ordre.
L'Europol havia emès una ordre de recerca i captura de la dona, que havia fet servir un passaport britànic robat amb el nom de Veronika Sholes i que es deia que havia gastat sense miraments en un dels hotels més cars de Zuric. Una fotografia relativament clara, tenint en compte que era d'una càmera de vigilància, mostrava una jove no gaire alta, amb cabells a l'estil patge, llavis carnosos i pits prominents, empolainada amb roba cara de disseny i joies d'or.
En Blomkvist va estudiar la foto; d'entrada hi va dedicar un ràpid cop d'ull, però tot seguit se la va mirar amb creixents sospites. Al cap de no res regirava la taula buscant una lupa per provar de distingir els detalls de les faccions de la imatge que sortia al diari.
Al final va deixar el diari i es va quedar assegut, sense paraules, uns quants minuts. Llavors va deixar escapar una riallada tan histèrica que en Malm va treure el cap per la porta per esbrinar què passava.
El matí de la vigília de Nadal, en Blomkvist va anar a Arsta per veure la seva ex-dona i la seva filla, la Pernilla, i intercanviar regals. La Pernilla va rebre l'ordinador que volia i que en Blomkvist i la Mònica havien comprat plegats. En Blomkvist va rebre una corbata de part de la Mònica i una novella negra d'Àke Edwardson de part de la filla. A diferència dels Nadals anteriors, estaven tots animats a causa de l'atenció mediàtica que havia despertat el reportatge de Millennium.
Van dinar plegats. En Blomkvist es va mirar la Pernilla de reüll. No havia vist la seva filla des que ella li havia fet una visita a Hedestad. De sobte es va adonar que no havia parlat amb la Mònica sobre la inclinació de la Pernilla per aquella secta d'Skellefteà. No els podia explicar que, evidentment, havia estat el profund coneixement de la Bíblia de la seva filla el que l'havia posat sobre la pista de la desaparició de la Harriet Vanger. Des d'aleshores que no havia xerrat amb ella.
No era un bon pare.
Va acomiadar-se de la seva filla amb un petó després del dinar i va trobar-se amb la Salander a Slussen. Van marxar a Sandhamn. No s'havien vist gaire des de l'esclat de la bomba de Millennium. Hi van arribar la nit de Nadal, tard, i hi van passar les vacances.