En Blomkvist era una companyia agradable, com sempre, però la Salander va tenir l'enutjosa sensació que ell se la va mirar amb una expressió especialment estranya quan ella li va tornar el préstec amb un xec de 120.000 corones.
Van fer una passejada fins a Trovill i van tornar (cosa que la Salander va considerar una pèrdua de temps), van fer el sopar de Nadal a l'hostal i van tornar a la cabana, on van encendre l'estufa de llenya, van posar un CD d'Elvis i es van lliurar a una sessió de sexe sense pretensions. Quan de tant en tant la Salander tenia un moment de respir, provava d'analitzar els seus sentiments.
No tenia cap problema amb en Blomkvist com a amant. S'ho passaven bé al llit. Sens dubte s'hi sentia atreta físicament. I ell no provava mai de fer-li de tutor.
El problema era que ella no sabia interpretar el que sentia per ell. Després de la pubertat, no havia abaixat mai la guàrdia per evitar que algú arribés a ser tan proper a ella com ho era ell. Per ser sincers, en Mikael tenia la insuportable habilitat de penetrar en els seus mecanismes de defensa i fer que li parlés de temes personals i sentiments privats. Encara que ella tingués prou seny per fer cas omís de la majoria de les preguntes, parlava de si mateixa d'una manera que mai, ni sota amenaça de mort, hauria imaginat fer amb una altra persona. Això l'espantava i feia que se sentís despullada i vulnerable a la seva voluntat.
Tanmateix, quan mirava aquella forma adormida i l'escoltava roncar sentia que mai a la vida havia tingut tanta confiança en un altre ésser humà. A més, sabia amb absoluta certesa que en Mikael mai no faria servir el que sabia sobre ella per ferir-la. No era propi d'ell.
L'única cosa de la qual no havien parlat mai era de la seva relació. Ella no gosava, i en Mikael mai no abordava el tema.
En algun moment del matí del segon dia, es va horroritzar perquè en va ser clarament conscient. No tenia ni idea de com havia passat ni com figurava que ho havia d'afrontar. Estava enamorada per primer cop als seus 25 anys.
Que ell pràcticament li doblés l'edat no l'amoïnava gens ni mica. Tampoc el fet que, ara com ara, fos la persona més de moda a Suècia i que el seu retrat fos portada de Newsweek; tot això només era xerrameca. Però en Blomkvist no era cap fantasia eròtica ni cap somieig. Hauria de posar-hi fi. Allò no podia funcionar. Per què la necessitava ell? Potser només li servia per passar l'estona mentre esperava algú altre que no tingués una vida de merda com ella.
Tot d'una es va adonar que l'amor es manifestava quan senties el cor a punt de trencar-se.
Quan en Blomkvist es va despertar, entrat el matí, ella havia fet cafè i havia sortit a comprar panets per a l'esmorzar. Ell la va acompanyar a la taula i va notar de seguida que la seva actitud havia canviat; es mostrava una mica més reservada. Quan li va preguntar si passava res, ella li va fer una mirada inalterable, com si no entengués a què es referia.
Dies abans de Cap d'Any en Blomkvist va agafar el tren cap a Hedestad. Duia posada la roba més calenta que tenia i sabates d'hivern com cal. En Frode el va anar a trobar a l'estació i el va felicitar discretament per l'èxit periodístic. Era la primera vegada des de l'agost que visitava Hedestad, i pràcticament havia passat un any des que hi havia vingut per primera vegada. La van fer petar educadament, però en Blomkvist no se sentia còmode: quedaven moltes coses pendents.
Tot estava preparat; les gestions amb en Frode només van requerir uns quants minuts. En Frode li va oferir dipositar els diners en un compte bancari de l'estranger, però en Blomkvist va insistir que li paguessin com si fossin uns honoraris normals i corrents.
—No em puc permetre cap altre tipus de cobrament —va replicar secament quan en Frode hi va insistir.
El motiu de la visita no era únicament financer. En Blomkvist havia deixat roba, llibres i altres pertinences personals a la caseta quan ell i la Salander havien abandonat Hedeby precipitadament.
En Vanger encara estava dèbil a causa de la seva malaltia, però era a casa. En tenia cura una infermera privada que es negava a deixar-li fer llargues passejades, pujar escales o discutir sobre qualsevol cosa que el pogués trasbalsar. Durant les vacances també havia enxampat un petit refredat i li havien ordenat fer llit.
—I a més és cara —se'n queixava en Vanger.
En Blomkvist sabia que el vell podia permetre's aquesta despesa, tenint en compte els diners que havia defraudat a Hisenda tota la vida. En Vanger li va adreçar una mirada malcarada i aleshores es va posar a riure.
—Què carai, tu sí que vals fins a l'última corona! Jo ja ho sabia.
—Si vols que et digui la veritat, no vaig pensar mai que fos capaç de resoldre el misteri.
—No tinc cap intenció d'agrair-t'ho —va replicar en Vanger.
—Ni jo esperava que ho fessis. Només he vingut per dir-te que considero que he acabat la feina. En Vanger va dibuixar un somriure. —No l'has acabat pas —va dir. —Ja ho sé.
—No has escrit la crònica de la família Vanger, que era el que s'havia acordat.
—Ja ho sé. Ni penso escriure-la. De fet, no la puc escriure. No puc escriure sobre la família Vanger i obviar el succés més important de les últimes dècades. Com podria escriure un capítol sobre el període d'en Martin com a conseller general i fer veure que no sé què hi havia en aquell soterrani? Tampoc puc escriure la saga sense destruir la vida de la Harriet novament.
—Comprenc el teu dilema, i t'estic agraït per la decisió que has pres.
—Felicitats. Has aconseguit corrompre'm. Penso destruir totes les meves notes i cintes dels enregistraments de les nostres converses.
—No crec que jo t'hagi corromput —va replicar en Vanger.
—Es la impressió que em fa a mi. I probablement aquest és el cas.
—Havies de triar entre el teu paper com a periodista i el teu paper com a ésser humà. Estic segur que jo no hauria pogut comprar mai el teu silenci. A més, sé que ens hauries denunciat si hagués resultat que la Harriet hi estava implicada d'alguna manera o si m'haguessis considerat un pocavergonya.
En Blomkvist no va contestar.
—Hem explicat tota la història a la Cecilia. En Frode i jo aviat ja no hi serem, i la Harriet necessitarà el suport d'algú de la família. La Cecilia tindrà un paper actiu al consell d'administració. Ella i la Harriet es faran càrrec del grup a partir d'ara.
—Com s'ho va prendre?
—Va quedar molt afectada. Va marxar un temps a l'estranger. Jo tenia por que no tornés. —Però ho va fer.
—En Martin era una de les poques persones de la família amb la qual la Cecilia sempre s'havia fet fins a un cert punt. Li va resultar molt dur saber la veritat sobre ell. Ara també sap el que tu vas fer per la família.
En Blomkvist es va arronsar d'espatlles.
—Per tant, gràcies, Mikael —va dir en Vanger.
—A més, no podria escriure la crònica perquè ja n'estic tip, de la família Vanger. Però, digue'm, com et prova tornar a ser conseller delegat?
—Només és temporal, però… tant de bo fos més jove. Només treballo tres hores al dia. Totes les reunions es fan en aquesta habitació, i en Dirch ha reprès el seu paper com a home de confiança meu per si algú fa ximpleries.
—Que tremolin els executius més joves. A mi em va costar adonar-me que en Dirch no era simplement un vell assessor jurídic força agradable, sinó també algú que soluciona els problemes.
—Just a la fusta. Però totes les decisions es prenen conjuntament amb la Harriet, i és ella qui es deixa la pell al despatx.
—Com li van les coses?
—Ha heretat tant les accions del seu germà com les de la seva mare. Controla vora el 33 per cent de la corporació. —N'hi ha prou?
—No ho sé. En Birger està intentant fer-li la traveta. L'Alexander ha vist que té una possibilitat de guanyar importància i s'ha aliat amb en Birger. El meu germà Harald té càncer i no viurà gaire temps més. Era l'única persona que quedava amb una gran participació del 7 per cent, que heretaran els seus fills. La Cecília i l'Anita es posaran del costat de la Harriet.