—Llavors, junts, controlareu… quant? El 45 per cent?
—Aquesta mena de càrtels de vots no s'havien donat mai dins la família. Un munt de petits accionistes amb un 1 o un 2 per cent votaran amb nosaltres. La Harriet em succeirà com a consellera delegada al febrer.
—No li agradarà gaire.
—No, però és necessari. Hem de buscar nous socis i sang nova. També se'ns presenta la possibilitat de collaborar amb la seva companyia d'Austràlia. De mitjans, n'hi ha.
—On és la Harriet ara?
—No estàs de sort. Es a Londres. Però li agradaria molt veure't.
—La veuré a la reunió de la junta del gener, si pensa ocupar el teu lloc. —Ho sé.
—Digue-li que ja sap que mai no parlaré amb ningú del que va passar als anys seixanta llevat de l'Erika Berger, i que tampoc no veig per què l'Erika ho hauria de saber.
—Ja ho sap. Ets una persona de principis, Mikael.
—Però digue-li també que tot el que faci a partir d'ara podria acabar sortint a la revista. El grup Vanger no estarà exempt de la nostra vigilància.
—Ja l'avisaré.
En Mikael va deixar en Henrik Vanger quan l'home va començar a fer capcinades. Va guardar les seves pertinences en dues maletes. En tancar la porta de la caseta per última vegada va dubtar, i aleshores es va acostar a la casa de la Cecilia i va trucar. No era a casa. Es va treure l'agenda de la butxaca, va arrencar un full i va escriure: «Et desitjo tot el millor. Perdona'm, Mikael.» Li va ficar la nota a la bústia. La casa d'en Martin Vanger era buida. Hi havia una espelma elèctrica de Nadal encesa a la finestra de la cuina.
Va agafar l'últim tren cap a Estocolm.
Durant les vacances la Lisbeth Salander va desconnectar de la resta del món. No va contestar el telèfon i no va engegar l'ordinador. Es va passar dos dies fent bugada, fregant i netejant el pis. Capses de pizza i diaris vells d'un any sencer van ser lligats i llençats. Va treure un total de sis bosses negres d'escombraries i vint bosses de paper plenes de diaris. Se sentia com si hagués decidit començar una vida nova. Pensava comprar un nou pis (quan trobés alguna cosa adient), però de moment la seva antiga llar estaria més neta i enlluernadora que mai.
En acabat, es va quedar com paralitzada, rumiant. Mai no havia sentit un neguit així. Volia que en Mikael Blomkvist truqués al timbre de la porta i… aleshores què? Que l'aixequés de terra entre els seus braços? Que se l'endugués apassionadament al dormitori i li arranqués la roba? No, simplement volia la seva companyia. Volia sentir-li dir que ella li agradava tal com era. Que era algú especial en el seu món i en la seva vida. Volia una demostració d'amor per part d'ell, no de simple amistat o de companyonia. «M'estic trastocant», va pensar.
No tenia fe en si mateixa. En Mikael vivia en un món poblat per gent amb feines respectables, gent amb una vida ordenada i una pila d'atributs d'adult. Els seus amics feien coses, apareixien a la tele i ocupaven els titulars. «Per què em necessites a mi?» La por més gran de la Lisbeth, que era tan gran i tan negra que prenia proporcions de fòbia, era que la gent es rigués dels seus sentiments. I aleshores, tot d'una, el seu amor propi, laboriosament construït, va semblar esmicolar-se.
Llavors va ser quan va prendre una decisió. Va trigar unes quantes hores a reunir el valor necessari, però havia de veure'l i dir-li com se sentia.
Qualsevol altra cosa seria insuportable.
Li calia alguna excusa per trucar a la seva porta. No li havia fet cap regal de Nadal, però sabia el que compraria. En una botiga de trastos vells havia vist una sèrie de plafons publicitaris de llautó dels anys cinquanta amb personatges en relleu. En un dels rètols sortia Elvis Presley amb una guitarra als malucs i una bafarada que deia: «Heartbreak Hotel.» No tenia gust per a la decoració d'interiors, però fins i tot ella podia veure que el rètol quedaria perfecte per a la cabana de Sandhamn. Costava 780 corones i, per principis, ella va regatejar i li van rebaixar el preu fins a 700 corones. L'havia embolicat, se l'havia posat sota el braç i havia enfilat cap a l'apartament d'en Mikael a Bellmansgatan.
A Hornsgatan va resultar que va mirar cap al Kaffebar i va veure sortir en Mikael amb l'Erika al darrere. Ell va comentar alguna cosa, i l'Erika se'n va riure, li va envoltar la cintura amb un braç i li va fer un petó a la galta. Van tombar per Brànnkyrkagatan en direcció a Bellmansgatan. El seu llenguatge corporal no deixava lloc a falses interpretacions; era obvi el que tenien al cap.
El dolor va ser tan immediat i tan fort que la Lisbeth es va aturar a mitja passa, incapaç de moure's. Una part d'ella volia córrer darrere seu. Volia agafar el rètol metàllic i fer-ne servir la vora esmolada per obrir-li el cap a l'Erika.
Mentre els pensaments se li arremolinaven dins del cap, no va fer res. «Anàlisi de les conseqüències.» Per fi es va calmar.
—Que n'ets de patètica, Salander! —va deixar anar en veu alta.
Va fer mitja volta i va tornar al seu pis, ara net com una patena. Mentre passava per Zinkensdamm, va començar a nevar. Va llençar l'Elvis en un contenidor d'escombraries.