—Ha trucat. T'envia records.
—Haurà d'ocupar el meu lloc d'editor.
—Au, va, Micke. Com a editor, has de comptar que de tant en tant en sortiràs escaldat. Es part de la feina.
—Tens raó. Però vaig ser jo qui va escriure l'article que es va publicar en una revista de la qual resulta que també sóc l'editor. I això fa que, tot d'una, tot es vegi d'una altra manera. Se'n diu falta de criteri professional.
La Berger va notar que l'angoixa que havia estat reprimint tot el dia estava a punt d'explotar. Les darreres setmanes, abans del procés, en Blomkvist havia estat de mal humor. Però no l'havia vist mai tan moix i deprimit com semblava trobar-se ara, en l'hora de la derrota. Va rodejar la taula i se li va asseure a la falda, cama aquí cama allà, envoltant-li el coll amb els braços.
—Mikael, escolta'm. Tots dos sabem molt bé com ha anat. En tinc tanta culpa com tu. Simplement hem d'aguantar la tempesta.
—No hem d'aguantar cap tempesta. Davant els mitjans, la sentència significa que m'han clavat un tret al clatell. No puc continuar com a editor de Millennium. Es vital que conservem la credibilitat de la revista, que aturem aquesta sagnia. Ho saps tan bé com jo.
—Si et penses que deixaré que paguis els plats trencats tu sol, aleshores no has après res de mi en tots els anys que fa que treballem plegats.
—Sé com ets, Ricky. Ets completament lleial amb els teus companys. Si haguessis de triar, continuaries lluitant contra els advocats d'en Wennerstròm fins a perdre també la teva credibilitat. Hem de ser més llestos.
—I tu creus que és de llestos, abandonar el vaixell i que sembli que t'he fet fora?
—Que Millennium se'n surti depèn de tu, ara. En Christer és genial, però només és un bon tio que en sap molt, sobre imatge i composició, però que no en té ni idea, sobre baralles amb multimilionaris. No li va i prou. Hauré de desaparèixer algun temps, com a editor, periodista i membre de la junta. En Wennerstròm sap que sé perfectament el que va fer, i estic refotudament segur que, mentre jo sigui a prop de Millennium, ell no pararà fins a arruïnar-nos.
—Llavors, per què no publiquem tot el que sabem? O caixa o faixa.
—Perquè no podem demostrar ni una merda, i ara mateix no tinc cap mena de credibilitat. Hem d'acceptar que en Wennerstròm ha guanyat aquest assalt.
—D'acord, et despatxaré. Què penses fer?
—Si t'he de ser sincer, necessito un descans. Ara com ara estic cremat. Vull tenir temps per a mi mateix durant una temporada, i una part serà a la garjola. Després, ja ho veurem.
L'Erika el va envoltar amb els braços i li va atreure el cap contra els seus pits. El va abraçar amb força.
—Vols companyia aquesta nit? —va dir-li.
En Blomkvist va assentir amb el cap.
—Bé. Ja he dit a en Greger que aquesta nit em quedaré a casa teva.
La llum del carrer entrant per la finestra era l'única illuminació de la cambra. Quan l'Erika es va adormir poc després de les dues de la matinada, en Blomkvist va jaure despert estudiant la seva silueta en la foscor. Tenia l'edredó retirat fins a la cintura i ell contemplava com els seus pits pujaven i baixaven regularment. Estava relaxat, i el nus de neguit que li tenallava l'estómac s'havia calmat. Ella li produïa aquest efecte. Sempre havia estat així. I sabia que ell li produïa aquest mateix efecte.
Vint anys, va pensar. Tot aquest temps, feia. Per ell, podien continuar dormint junts dues dècades més. Com a mínim. Mai no havien provat d'amagar la seva relació, encara que pogués provocar situacions desagradables en el tracte amb altres persones.
S'havien conegut en una festa quan tots dos cursaven el segon any a la facultat de periodisme. Abans d'acomiadar-se s'havien donat els números de telèfon. Tots dos sabien que acabarien al llit, i ho van fer en menys d'una setmana sense dir-ho a les respectives parelles.
En Blomkvist estava segur que el seu no era un d'aquells amors passats de moda que duen a una llar compartida, una hipoteca compartida, arbres de Nadal i fills. Durant els anys vuitanta, quan no estaven compromesos amb altres relacions, havien parlat d'anar-se'n a viure plegats. Ell volia, però l'Erika sempre es feia enrere a l'últim moment. No sortiria bé; deia que si també s'enamoraven posarien en perill el que tenien. En Blomkvist s'havia preguntat sovint si amb alguna altra dona era possible estar tan dominat pel desig. El fet era que els anava bé junts, connectaven d'una manera tan addictiva com l'heroïna.
De vegades estaven junts tan sovint que semblaven una parella de debò; d'altres, passaven setmanes i mesos sense veure's. Però, igual que els alcohòlics es veuen arrossegats cap a la botiga de licors de la cantonada després d'un temps sense beure, ells sempre tornaven l'un amb l'altre.
A la llarga no podia funcionar, per força. Aquesta mena de relacions no podien fer altra cosa que causar dolor. Tots dos havien deixat enrere promeses trencades i amants infeliços; precisament, el matrimoni d'en Mikael se n'havia anat a fer punyetes perquè ell no podia allunyar-se de l'Erika Berger. Ell no havia mentit mai a la seva dona, la Mònica, sobre els seus sentiments cap a l'Erika, però la pobra havia cregut que tot s'acabaria quan es casessin, i més encara quan van tenir la seva filla. I l'Erika, pràcticament a la mateixa època, s'havia casat amb en Greger Beckman. En Blomkvist també havia cregut que tot acabaria aquí, i durant els primers anys de matrimoni ell i la Berger només s'havien vist a la feina. Aleshores van engegar Millennium i en qüestió de poques setmanes totes les bones intencions es van esfumar, i un vespre, cap al tard, van tenir una sessió de sexe salvatge sobre la taula. Va començar un període difíciclass="underline" en Blomkvist volia viure amb la família i veure créixer la seva filla, però alhora es veia arrossegat sense remei cap a la Berger. Tal com sospitava la Salander, havien estat les seves infidelitats constants el que havia fet que la seva dona l'abandonés.
I per estrany que semblés, en Beckman acceptava la seva relació. L'Erika sempre havia estat clara pel que feia als seus sentiments cap a en Mikael, i ho havia explicat al seu marit tan bon punt havien començat a fer l'amor novament. Potser calia l'esperit d'un artista per saber portar aquesta situació; algú tan abstret en la seva creativitat o, possiblement, tan abstret en si mateix, que no s'emprenyés quan la seva dona dormia amb un altre home. Ella fins i tot dividia les vacances per poder passar dues setmanes amb el seu amant a la caseta d'estiu de Sandhamn. En Blomkvist no tenia en gaire bon concepte en Beckman, i mai no havia entès l'amor que li professava la Berger. Però s'alegrava que acceptés que ella podia estimar dos homes alhora.
En Blomkvist no podia dormir, i a les quatre va sortir del llit. Va anar a la cuina i va llegir la sentència del tribunal una vegada més des del principi fins al final. Amb el document a la mà, el va envair la sensació que la reunió a Arholma gairebé havia estat cosa del destí. Mai no sabria del cert si en Lindberg li havia explicat els detalls de l'estafa d'en Wennerstròm simplement per passar una bona estona entre brindis en la intimitat de la cabina del seu vaixell, o si realment havia volgut que la història es fes pública.
Ell es decantava per la primera possibilitat. Però potser en Lindberg, per raons personals o professionals, havia volgut perjudicar en Wennerstròm i havia aprofitat l'oportunitat de tenir a bord un periodista disposat a escoltar. En Lindberg havia aconseguit mantenir-se prou sobri per insistir a en Blomkvist que el tractés com una font anònima. A partir d'aquell moment en Lindberg podia dir el que li donés la gana, perquè el seu amic mai no podria revelar la seva font.
Si la trobada d'Arholma havia estat una ensarronada, en Lindberg no podia haver planificat millor el seu paper. Però la trobada s'havia produït per casualitat.