En Lindberg no tenia ni idea de fins a quin punt menyspreava el seu antic amic la gent com en Wennerstròm. Després de molts anys d'experiència, en Blomkvist estava convençut que no hi havia ni un sol director de banc o director executiu famós que no fos també un cabronàs.
En Blomkvist mai no havia sentit parlar de la Lisbeth Salander i ignorava feliçment l'informe que la noia havia lliurat aquell mateix dia, però si l'hagués sentit, s'hi hauria mostrat d'acord quan la noia havia dit que la seva aversió als taurons financers no era cap mostra de radicalisme esquerranós. A en Mikael no li interessava la política, i era d'allò més escèptic amb tota mena d'«ismes» polítics. Només havia votat en una ocasió a les eleccions al Parlament (el 1982) i aleshores s'havia decantat, ple de dubtes, pels socialdemòcrates; no concebia res pitjor que tres anys més amb Gòsta Bohman fent de ministre d'Economia i Thorbjòrn Fallin (o possiblement Ola Ullsten) com a primer ministre. Així doncs, havia votat Olof Palme i s'havia trobat amb l'assassinat del primer ministre, a més de l'escàndol Bofors per la venda d'armes i dels tripijocs sòrdids d'Ebbe Carlisme.
El desdeny d'en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L'equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el seu càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d'anar a la presó. A un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d'un sol ambient amb lavabo compartit, l'haurien de penjar com un pernil.
La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provocaven crisis d'interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció de les empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai no entendria per què tants influents periodistes de temes d'economia tractaven les mediocres joves promeses de l'economia com si fossin estrelles del rock.
Aquesta actitud obstinada li havia portat enfrontaments amb els companys de professió. En Borg, per exemple, seria enemic seu tota la vida. El paper crític amb la societat d'en Blomkvist l'havia convertit en un polèmic convidat als sofàs de la televisió; cada cop que enxampaven un director general amb un contracte blindat valorat en milers de milions de corones sempre el convidaven a ell perquè fes els comentaris pertinents.
Li va ser fàcil imaginar-se que aquell vespre s'havien obert ampolles de xampany en algunes redaccions de diaris.
L'Erika pensava el mateix que ell pel que feia al paper del periodista. Ja quan eren a la facultat de periodisme s'havien entretingut imaginant una revista que complís aquest perfil.
En Mikael no s'hauria pogut imaginar tenir cap superior millor que l'Erika. Era una organitzadora perfecta i sabia tractar els seus subordinats amb calidesa i confiança, però alhora no li feia por enfrontar-s'hi i quan calia podia mostrar-se intractable. Per damunt de tot, tenia molta sang freda quan es tractava de prendre decisions sobre els continguts del pròxim número que sortiria al carrer. Ella i en Mikael sovint tenien punts de vista contraposats i arribaven a discutir acaloradament, però entre ells també hi havia una confiança incondicional i, plegats, formaven un equip imbatible. Ell s'encarregava de la feina de camp seguint la pista de la història, i ella l'empaquetava i la venia.
Compartien la creació de Millennium a parts iguals, però la revista mai no s'hauria fet realitat sense el talent de l'Erika a l'hora de trobar finançament. Es tractava de la meravellosa unió del típic noi de classe obrera i la típica noia de classe alta. L'Erika venia d'una família de molts calés. Havia posat els diners per arrencar la publicació i havia parlat amb el seu pare i alguns coneguts perquè invertissin sumes considerables en el projecte.
En Mikael sovint s'havia preguntat per què l'Erika havia apostat per Millennium. Cert, n'era copropietària (la sòcia majoritària, ben mirat) i la redactora en cap de la seva revista, cosa que li donava un prestigi i una llibertat de publicació que difícilment hauria tingut en qualsevol altra feina. A diferència d'en Mikael, en acabar la facultat de periodisme ella havia orientat la seva carrera cap a la televisió. Era descarada, tenia molta presència davant les càmeres i sabia imposar-se a la competència, sense comptar que també tenia bons contactes a l'administració. Si hagués continuat, sens dubte hauria obtingut algun càrrec important en un canal de televisió, amb un sou força més alt del que guanyava ara.
La Berger també havia convençut en Christer Malm perquè invertís a la revista. Era una celebritat del món gai al qual li agradava exhibir-se i que de vegades apareixia amb el seu nòvio a la premsa rosa. Es va començar a convertir en centre d'atenció quan va anar a viure amb l'Arnold Magnusson, un actor format a la Reial Companyia de Teatre que va saltar a la fama quan va fer de si mateix en un serial televisiu. En Christer i l'Arn s'havien convertit en un fenomen mediàtic.
Amb trenta-sis anys, en Malm era un fotògraf professional i dissenyador d'èxit que donava a Millennium un look modern. Dirigia la seva empresa des d'un despatx a la mateixa planta que la redacció de Millennium i en feia el disseny gràfic una setmana al mes.
El personal de Millennium consistia en dos empleats que hi treballaven a jornada sencera, un aprenent amb dedicació exclusiva i tres collaboradors que hi treballaven a hores. No era una publicació que donés gaires diners, però cobria les despeses, i la tirada i els ingressos per publicitat havien anat creixent de mica en mica però sense parar. S'havia guanyat la fama de revista sense complexos i que buscava la veritat.
Molt probablement, ara la situació canviaria. En Blomkvist va repassar el comunicat de premsa que havien preparat ell i la Berger, que ràpidament s'havia convertit en un despatx de l'agència TT i que ja estava penjat a la web d'Aftonbladet.
Periodista declarat culpable abandona MILLENNIUM
Estocolm (tt). El periodista Mikael Blomkvist deixa el seu càrrec d'editor de la revista Millennium, informa la redactora en cap i accionista majoritària Erika Berger.
Blomkvist abandona Millennium per voluntat pròpia. «Està esgotat després del drama que ha viscut durant els darrers mesos i li cal un descans», declara Berger, que assumirà el paper d'editora.
Blomkvist va ser un dels fundadors de Millennium el 1990. Berger no creu que l'anomenat «afer Wennerstròm» tingui repercussions en el futur de la revista.
La publicació sortirà al carrer, com de costum, el mes que ve, afirma Berger. «Mikael Blomkvist ha tingut un paper destacat en la consolidació de la revista, però ara girem full.»
Berger considera que l'afer Wennerstròm és el resultat d'una sèrie de circumstàncies desafortunades i lamenta les contrarietats causades a Hans-Erik Wennerstròm. Blomkvist no ha volgut afegir cap comentari.
—Em sembla horrorós —va dir la Berger quan van enviar el comunicat de premsa per correu electrònic—. La majoria de la gent es pensarà que ets un ximple i que jo sóc una mala puta que ha aprofitat l'oportunitat per fer-te fora.
—Almenys els nostres amics tindran una altra cosa de què riure's. —En Blomkvist provava de treure-hi importància, però a ella no li feia gens ni mica de gràcia.
—No tinc cap pla B, però em sembla que cometem un error —va insistir ella.