Com carai havien pogut anar tan malament les coses?
El cas Wennerstròm havia començat d'una manera d'allò més prometedora a la coberta d'un Màlar-30 de trenta-set peus la nit de Sant Joan, un any i mig abans. Havia estat per casualitat, tot plegat perquè un antic company periodista, ara assessor llepa del Consell General, volia impressionar la seva nova xicota. Havia llogat temeràriament un Scampi per a uns quants dies de navegació romàntica per l'arxipèlag d'Estocolm. La noia, tot just arribada de Hallstahammar per estudiar a Estocolm, havia acceptat la proposta després d'oferir una certa resistència, però només si també hi podia venir la seva germana amb el seu xicot. Cap dels tres de Hallstahammar sabia navegar i, malauradament, l'antic company d'en Blomkvist era un mariner més entusiasta que no pas experimentat. Tres dies abans de sortir, li havia trucat com a últim recurs i l'havia convençut perquè fos el cinquè membre de la tripulació, el més versat en navegació.
En Blomkvist s'havia mostrat una mica reticent davant la proposta, però hi havia cedit amb la promesa d'uns quants dies de relaxament per l'arxipèlag amb bon menjar i agradable companyia. Però les promeses es van esfumar quan l'expedició es va convertir en un desastre que no es podia haver imaginat. Havien estat navegant per la bonica però tampoc excessivament corprenedora ruta de Bullandò, remuntant l'estret Furusund a menys de nou nusos, però la nova xicota es va marejar de seguida. La seva germana va començar a discutir amb el xicot, i cap d'ells no va mostrar el més petit interès per aprendre ni un borrall de navegació. De seguida va quedar clar que esperaven que en Blomkvist es fes càrrec del vaixell mentre ells es limitaven a donar-li consells amb tota la bona intenció però, bàsicament, inútils. Després de fondejar la primera nit en una cala d'Angsò, estava disposat a atracar el vaixell a Furusund i agafar l'autobús cap a casa. Només les súpliques desesperades de l'assessor el van convèncer per quedar-se a bord.
L'endemà al migdia, prou d'hora perquè encara hi hagués alguna plaça buida, van amarrar al moll dels visitants de la pintoresca illa d'Arholma. Tot just acabaven de dinar plegats, quan en Blomkvist es va fixar en un M-30 groc de fibra de vidre que entrava a la dàrsena fent servir únicament la vela major. L'embarcació va fer un gràcil canvi de rumb mentre el timoner buscava una plaça al moll. En Blomkvist també va escodrinyar els voltants i va adonar-se que l'espai entre el seu Scampi i un catamarà que tenien a estribord era l'única plaça que quedava. N'hi hauria prou, per bé que era una mica justa per a l'estret M-30. Va plantar-se a popa i els va fer un senyal; l'home de l'M-30 va alçar la mà per agrair-l'hi i va governar l'embarcació cap al moll. Un mariner que anava sol i que no es prenia la molèstia d'engegar el motor, va observar en Blomkvist. Va escoltar el petarrelleig de la cadena de l'àncora i, segons més tard, el patró va acalar la vela mentre es movia com un gat escaldat per guiar l'M-30 amb el timó de dret cap a la plaça lliure, alhora que es preparava per amarrar.
En Blomkvist es va enfilar a la barana i va allargar una mà cap a l'amarra. El nouvingut va fer una darrera correcció de la trajectòria i va planar perfectament cap a la popa de l'Scampi, ara avançant molt a poc a poc. Així que va llançar l'amarra a en Blomkvist, de seguida es van reconèixer i es van somriure, encantats.
—Hola, Robban. Com és que no fas servir el motor per no rascar la pintura de totes les embarcacions del port?
—Hola, Micke. Ja deia jo que m'eres familiar. Faria servir el motor amb molt de gust, si pogués posar en marxa aquest tros de merda. Es va morir fa dos dies, a prop de Ròdlòga.
Van fer una encaixada per damunt de les baranes.
Feia una eternitat, a l'escola de Kungsholmen, cap als anys setanta, en Blomkvist i en Robert Linciberg havien estat amics, molt bons amics, ben mirat. I com sol passar sovint amb els companys d'escola, l'amistat s'havia anat apagant després que els seus camins s'haguessin separat. S'havien vist potser mitja dotzena de vegades en els darrers vint anys; l'última feia set o vuit anys. Ara es van estudiar amb interès. En Lindberg tenia els cabells embullats, estava morè i duia barba de dues setmanes.
En Blomkvist es va sentir immediatament de més bon humor. Quan l'assessor i els seus beneits acompanyants van sortir per ballar al voltant de l'arbre del solstici d'estiu, aixecat al davant de la botiga principal de l'altra banda de l'illa, ell es va quedar amb les arengades i l'aiguardent a la coberta de l'M-30, fent-la petar amb el seu antic company d'escola.
Aquell vespre, després d'haver abandonat la lluita contra els cèlebres mosquits d'Arholma i d'arrecerar-se dins la cabina, i després d'uns quants didalets d'aiguardent, la conversa va derivar, entre bromes i comentaris irònics, cap a l'ètica del món empresarial. En Lindberg havia passat de l'institut a la facultat d'economia d'Estocolm, i d'allà havia entrat al món de la banca. En Blomkvist s'havia llicenciat a la facultat de periodisme d'Estocolm i havia dedicat bona part de la seva vida professional a posar al descobert la corrupció en la banca i el món dels negocis. La conversa va començar a sondejar el que era èticament acceptable pel que feia a certs contractes blindats de l'època dels anys noranta. En Lindberg finalment va reconèixer que al món dels negocis hi havia un o dos malparits immorals. I es va mirar en Blomkvist amb una expressió que, tot d'una, s'havia tornat greu.
—Per què no escrius sobre en Hans-Erik Wennerstrom?
No sabia que se'n pogués escriure res. Doncs fica-hi el nas, fica-hi el nas, per l'amor de Déu. Què saps del programa AAI?
—Home, va ser una mena de programa de cooperació dels anys noranta per mirar de redreçar la indústria dels països de l'antic bloc de l'est. S'hi va posar fi ara fa un parell d'anys. No ho he investigat mai.
—L'Agència per a l'Ajuda a la Indústria va ser un projecte patrocinat per l'Estat i administrat per representants d'almenys una dotzena de grans empreses sueques. L'AAI va rebre concessions del govern per a una sèrie de projectes engegats amb l'acord dels governs de Polònia i dels països bàltics. La Confederació Sindical Sueca, la LO, també s'hi va afegir com a garant que el moviment obrer dels països de l'est es veuria reforçat tot seguint el model suec. En teoria, era un projecte de cooperació basat en el principi d'oferir ajuda per al desenvolupament, i figurava que proporcionaria als règims dels països de l'est l'oportunitat de reestructurar la seva economia. A la pràctica, però, va significar que les empreses sueques van rebre subvencions estatals per anar-hi i establir-s'hi com a sòcies d'empreses dels països de l'Europa oriental. Aquell carallot de ministre del partit cristià era un fervent partidari de l'AAI; deia que així es construiria una fabrica paperera a Cracòvia, es proporcionaria nou equipament per a una indústria metallúrgica a Riga, es muntaria una cimentera a Tallinn, etcètera, etcètera. Els fons els distribuiria la junta de l'AAI, que estaria formada per una sèrie de pesos pesants de la banca i del món empresarial.
—Així doncs, es tractava d'impostos?
—La meitat, si fa no fa, provenien de les contribucions del govern, i els bancs i les empreses hi posaven la resta. Però distava molt de ser una activitat desinteressada. Els bancs i la indústria comptaven treure'n grans beneficis. Altrament, no els hauria importat una merda.
—De quants diners estem parlant?
—Espera't un moment i escolta això. Els principals collaboradors de l'AAI eren grans empreses sueques que volien entrar al mercat de l'Europa oriental. Indústries sòlides com ABB, la constructora Skanska i empreses similars. Res d'empreses especuladores, si t'ho estimes més així.
—M'estàs dient que Skanska no fa especulació? No van despatxar el seu director general després de deixar que alguns paios perdessin cinc-cents milions jugant a especular? I què em dius de les seves bogeries amb les operacions immobiliàries a Londres i a Oslo?