Per tornar a casa va agafar el camí que vorejava els camps d'Ostergàrden i Sòderberget. Quan va passar per Ostergàrden va veure que el cotxe ja no hi era. Des de dalt de Sòderberget va mirar cap a Hedeby. A les antigues cabanes de pescadors del port esportiu hi havia diversos estiuejants i dones en vestit de bany assegudes i parlant a la dàrsena. Li arribava una olor de barbacoa. Els nens jugaven a l'aigua a prop del moll del port.
Eren les vuit. Cinquanta minuts després que comencessin els trets. En Nilsson estava regant el jardí, duia pantalons curts i anava sense samarreta. «Quanta estona fa que hi ets?» A la casa d'en Vanger només hi havia l'Anna. La casa d'en Harald Vanger semblava deserta, com sempre. Aleshores va veure la Isabella Vanger al pati del darrere. Estava asseguda, parlant amb algú. Va trigar un segon a adonar-se que es tractava de la dèbil Gerda Vanger, nascuda el 1922, que vivia amb el seu fill Alexander en una casa més enllà de la d'en Henrik. No la coneixia, però l'havia vist diverses vegades. La casa de la Cecília Vanger semblava buida, però aleshores en Mikael va veure moviment a la cuina. «Es a casa. El franctirador era una dona?» Sabia que la Cecilia podia tenir una arma. Una mica més enllà va veure el cotxe d'en Martin Vanger a l'esplanada de davant de casa seva. «Quanta estona fa que ets a casa?»
O es tractava d'algú en qui no havia pensat? En Frode? L'Alexander? Hi havia moltes opcions.
Va baixar des de Sòderberget i va seguir la carretera fins al poble; va arribar a casa sense trobar-se ningú. La primera cosa que va veure va ser que la porta estava entreoberta. Gairebé instintivament es va ajupir. Llavors va sentir l'olor del cafè i va veure la Salander per la finestra de la cuina.
El va sentir entrar per la porta de davant i es va girar cap a ell. La Salander es va posar en tensió. Tenia molt mal aspecte, i la sang de la cara començava a coagular-se-li. El costat esquerre de la samarreta blanca era de color carmí. Amb la mà es pressionava el cap amb un mocador xop de sang.
—Sagna moltíssim, però no és res seriós —va dir en Blomkvist abans que ella preguntés.
La Salander es va girar i va agafar el maletí de primers auxilis de l'armari. Hi havia dos paquets de benes elàstiques, un ungüent per als mosquits i un rotllet d'esparadrap. En Blomkvist es va treure la roba i se'n va anar al quarto de bany.
La ferida del cap era un tall tan profund que podia aixecar un bon tros de pell. Encara sagnava i li calien punts de sutura, però va pensar que en tindria prou amb una bena. Va mullar una tovallola amb aigua freda i es va netejar la cara.
Va sostenir la tovallola contra el cap mentre es ficava sota la dutxa i tancava els ulls. Aleshores va donar un cop de puny tan fort contra les rajoles que es va fer mal. «Malparit! Siguis qui siguis et buscaré i no pararé fins que et trobi», va pensar.
Quan la Salander li va tocar el braç, ell va fer un salt com si hagués rebut una descàrrega elèctrica i la va mirar amb tanta fúria als ulls que la Salander va fer un pas enrere. Li va donar el sabó i se'n va tornar a la cuina sense dir res.
Després de dutxar-se, en Mikael s'hi va posar tres trossos d'esparadrap. Se'n va anar a l'habitació i es va posar uns texans i una samarreta neta, i va agafar la carpeta de fotografies impreses. Estava tan furiós que gairebé tremolava.
—Queda't aquí, Lisbeth! —va cridar.
Va caminar cap a la casa de la Cecília Vanger i va trucar al timbre. Al cap de mig minut li va obrir la porta.
—No et vull veure —va dir ella. Aleshores li va veure la cara, amb la sang que li començava a traspassar l'esparadrap.
—Què t'ha passat?
—Deixa'm entrar. Hem de parlar.
Ella va dubtar.
—No tenim res de què parlar.
—Ara sí, i ho podem parlar aquí a les escales o a la cuina. El to d'en Blomkvist era tan ferm que la Cecília va fer un pas enrere i el va deixar entrar. Va seure a la taula de la cuina. —Què t'ha passat? —va dir ella.
—Tu dius que les meves indagacions per descobrir la veritat sobre la Harriet Vanger són una mena de passatemps terapèutic per a en Henrik. Es possible. Però fa menys d'una hora algú ha estat a punt de rebentar-me el cap d'un tret, i ahir a la nit probablement el mateix graciós va deixar un gat brutalment assassinat al meu porxo.
La Cecilia va obrir la boca, però en Blomkvist la va tallar.
—Cecilia, m'importen una merda les teves idees fixes o les teves preocupacions o que de sobte no suportis veure'm. No em tornaré a apropar a tu mai més, i no t'has d'amoïnar perquè torni a molestar-te o et persegueixi. Ara mateix preferiria no haver sentit mai el teu nom ni saber res de la família Vanger. Però vull respostes a les meves preguntes. Com més aviat les responguis, més aviat et desempallegaràs de mi.
—Què vols saber?
—En primer lloc: on eres fa una hora? La cara de la Cecilia es va ennuvolar. —Fa una hora era a Hedestad. —Algú pot confirmar-ho?
—No ho crec, però tampoc no m'he de justificar davant teu.
—En segon lloc: per què vas obrir la finestra de l'habitació de la Harriet el dia que va desaparèixer? —Com?
—Ja m'has sentit. Durant tots aquests anys en Henrik ha intentat esbrinar qui va obrir la finestra de la Harriet durant aquells minuts decisius. Tothom negava haver-ho fet. Hi ha algú que menteix.
—I què carai et fa pensar que vaig ser jo?
—Aquesta fotografia —va replicar en Blomkvist, i va llançar la foto borrosa damunt la taula de la cuina.
La Cecilia va anar cap a la taula i va examinar la fotografia. A en Blomkvist li va semblar veure-li perplexitat a la cara. El va mirar. En Blomkvist va notar una gota de sang que li corria galta avall i que li queia damunt la samarreta.
—Aquell dia a l'illa hi havia seixanta persones —va dir ell—. Vint-i-vuit eren dones. Cinc o sis tenien els cabells rossos i per damunt de l'espatlla. Només una duia un vestit de color clar.
Ella va estudiar la fotografia detingudament.
—I tu penses que sóc jo?
—Si no ho ets, m'agradaria saber qui creus que pot ser. Ningú no sabia que existia aquesta foto. Fa setmanes que la tinc i que provo de parlar-te'n. Potser sóc un idiota, però no l'he ensenyat ni a en Henrik ni a ningú més perquè em fa por convertir-te en sospitosa o fer-te mal. Però necessito una resposta.
—I en tindràs una.
Li va tornar la fotografia.
—Aquell dia no vaig anar a l'habitació de la Harriet. Jo no sóc la de la fotografia. No tinc absolutament res a veure amb la seva desaparició.
Dit això, es va dirigir cap a la porta d'entrada.
—Ja tens una resposta. Ara, si us plau, marxa. Però crec que hauries d'anar a veure un metge perquè et miri aquesta ferida.
La Salander el va dur a l'hospital de Hedestad. Només va necessitar dos punts i un bon embenat per tancar la ferida. També li van donar una pomada de cortisona per a les picades d'ortiga del coll i les mans.
Després de sortir de l'hospital, en Blomkvist es va asseure una bona estona per rumiar si havia d'anar a la policia. Ja podia veure els titulars. «El periodista condemnat per difamació, víctima d'un tiroteig.» Va fer que no amb el cap.
—Anem a casa —va dir.
Era fosc quan van arribar a l'illa de Hedeby, i això li anava molt bé a la Salander. Va posar una bossa d'esports a la taula de la cuina.
—He agafat algunes coses de Milton Security, i ja és hora que les fem servir.
Va distribuir quatre detectors de moviment al voltant de la casa i li va explicar que si algú s'apropava a menys de sis metres un senyal per ràdio faria sonar una petita alarma que va collocar a l'habitació d'en Blomkvist. Alhora, dues càmeres de vídeo ultrasensibles que havia emplaçat als arbres de davant i darrere la casa emetrien els senyals a un ordinador portàtil que va posar a l'armari del costat de la porta principal. Va camuflar les càmeres amb roba fosca.