—Ho sento, això tampoc no ho sé. Fa trenta anys que no hi he anat, als arxius. Han de parlar amb una dona que es diu Bodil Lindgren.
—Li podria trucar i arreglar-ho perquè la Lisbeth tingui accés als arxius aquesta tarda? Necessita tots els articles de premsa antics sobre el grup Vanger.
—Cap problema. Alguna cosa més?
—Sí. En Greger Vanger duia una Hasselblad a la mà el dia de l'accident del pont. Això vol dir que pot tenir més fotos d'aquell dia. Qui les podria conservar després de la seva mort?
—La seva vídua i el seu fill, lògicament. Deixi'm que truqui a l'Alexander i l'hi pregunti.
—Què he de buscar? —li va preguntar la Salander mentre tornaven a l'illa.
—Articles de premsa i butlletins de l'empresa. Vull que llegeixis tota la documentació que trobis dels dies en què es van cometre els assassinats dels anys cinquanta i seixanta. Pren notes si hi ha alguna cosa que et crida l'atenció. És millor que aquesta part de la feina la facis tu. Sembla que la teva memòria…
La noia li va clavar un cop de puny a les costelles.
Cinc minuts més tard travessava el pont amb la Kawasaki.
En Blomkvist va donar la mà a l'Alexander Vanger. No havien coincidit en gaires ocasions, ja que l'Alexander havia estat fora gairebé des que en Blomkvist va arribar a Hedeby. «Tenia 20 anys quan la Harriet va desaparèixer.»
—En Dirch m'ha dit que vostè volia consultar fotografies antigues.
—Si no m'equivoco, el seu pare tenia una Hasselblad.
—Sí. Encara la tenim, però no la fa servir ningú.
—Espero que sàpiga que en Henrik m'ha demanat que torni a investigar què li va passar a la Harriet.
—M'ho he figurat. Hi ha molta gent a qui no li fa cap gràcia.
—Ja ho he pogut comprovar, i no té per què ensenyar-me res si no vol.
—Si us plau… Què vol veure?
—Vull veure si el seu pare va fer alguna fotografia el dia de l'accident, el dia que la Harriet va desaparèixer.
Van pujar a les golfes. Van trigar una estona abans que l'Alexander no trobés una capsa amb fotografies sense classificar.
—Emporti's la capsa a casa —li va proposar—. Si n'hi ha alguna d'aquell dia, ha de ser aquí.
Com a illustració per a la crònica familiar, la capsa d'en Greger Vanger contenia veritables joies, com ara unes fotografies d'en Greger amb Sven Olof Lindholm, el gran líder nazi suec. Aquestes les va deixar a una banda.
Va trobar sobres amb fotografies de reunions familiars que havia fet en Greger i també les típiques fotos de les vacances, pescant a les muntanyes o de viatge per Itàlia.
Va descobrir quatre fotos de l'accident del pont. Tot i que la càmera era molt bona, en Greger va resultar ser un pèssim fotògraf. Dues fotografies mostraven el camió de molt a prop, i dues mostraven la gent d'esquena. Només en va trobar una en què la Cecília Vanger estava mig de perfil.
Va escanejar les fotografies, malgrat que ja sabia que difícilment aportarien res de nou al cas. Les va tornar a desar totes a la caixa i es va preparar un entrepà mentre reflexionava sobre tot plegat. Després de menjar-se'l va anar a veure l'Anna.
—Sap si en Henrik té algun altre àlbum fotogràfic a part dels de la investigació del cas de la Harriet?
—Sí, a en Henrik sempre li ha interessat molt la fotografia, tinc entès que des que era ben jovenet. En té molts, d'àlbums, al seu despatx.
—Me'ls podria ensenyar?
L'Anna no va amagar la seva reticència. Una cosa era deixar-li la clau de la cripta familiar (al cap i a la fi, Déu n'era l'encarregat) i l'altra era deixar-lo entrar al despatx d'en Henrik Vanger. Aquí no hi entrava el mandat diví. En Blomkvist li va suggerir que truqués a en Frode, però al final l'Anna va decidir deixar-l'hi entrar. Els àlbums de fotos ocupaven gairebé un metre sencer del prestatge inferior. Es va asseure a l'escriptori i va obrir el primer.
En Vanger guardava totes i cadascuna de les fotografies familiars, algunes fins i tot d'abans del seu naixement. Les més antigues dataven de la dècada del 1870, amb les típiques imatges d'homes seriosos i dones pomposes. També hi havia fotografies dels pares d'en Vanger. N'hi havia una del seu pare celebrant la revetlla de Sant Joan del 1906 a Sandhamn. Una altra fotografia feta a Sandhamn mostrava en Fredrik Vanger i la seva esposa Ulrika amb Anders Zorn i Albert Engstròm asseguts en una taula. Tenia altres fotos dels treballadors de la fabrica i de les oficines. Hi va identificar el capità Oskar Granath, que havia salvat en Vanger i la seva estimada esposa, l'Edith Lobach, a Karlskrona.
L'Anna va pujar amb una tassa de cafè. En Blomkvist li va donar les gràcies. Ja havia arribat a l'era moderna i estava passant pàgines amb imatges dels inicis d'en Vanger, inaugurant fàbriques i donant la mà a Tage Erlander en una, i a Marcus Wallenberg en una altra.
Al mateix àlbum va trobar una pàgina que en Vanger havia titulat «Reunió familiar del 1966». Dues fotografies en color mostraven diversos homes parlant i fumant. Hi va reconèixer en Henrik, en Harald, en Greger i diversos homes casats amb les dones de la família d'en Johan Vanger. Hi havia dues fotos del sopar de gala amb quaranta persones assegudes a taula i mirant a la càmera Les fotos s'havien fet després del drama del pont, però abans que ningú s'adonés de la desaparició de la Harriet. Va estudiar les cares. La Harriet hauria d'haver assistit a aquest sopar. Sabia algun dels homes que havia desaparegut? Les fotos no donaven cap resposta.
De cop i volta es va ennuegar amb el cafè. Va començar a estossegar i es va posar dret.
Asseguda al cap de taula hi havia la Cecília Vanger amb el seu vestit clar, somrient per a la foto. Al costat hi seia una altra dona rossa de cabells llargs i amb un vestit del mateix color. S'assemblaven tant que podrien haver passat per bessones. La de la finestra de la Harriet no era la Cecília, era la seva germana Anita, dos anys més jove que ella i que vivia a Londres.
Què havia dit la Salander? «La Cecília Vanger apareix en moltes fotos. És com si fos a tot arreu.» No. Es tractava de dues noies diferents, i fins ara no havien coincidit en cap imatge. A les fotos en blanc i negre tenien exactament el mateix aire. Probablement en Henrik podia distingir les dues germanes en tot moment, però per a en Blomkvist i la Salander eren tan semblants que havien donat per fet que es tractava d'una única persona. I ningú no els havia corregit mai perquè no se'ls havia acudit preguntar-ho.
En Blomkvist va girar la pàgina i va sentir com se li eriçaven els cabells de la nuca. Va ser com si un buf d'aire gèlid hagués entrat per la finestra.
Hi havia fotografies de l'endemà, quan la recerca de la Harriet ja havia començat. Un jove inspector Morell donava instruccions a un grup de recerca format per dos agents de policia uniformats i deu homes calçats amb botes i disposats a iniciar la batuda. En Vanger duia un impermeable fins als genolls i un barret anglès d'ales estretes.
A l'esquerra de la fotografia hi havia un home jove, més aviat corpulent i amb els cabells una mica llargs. Duia una jaqueta fosca amb una franja vermella a l'altura de les espatlles. La imatge era molt clara. En Blomkvist el va reconèixer de seguida, i també la jaqueta, però per assegurar-se'n va desenganxar la foto i va baixar a preguntar a l'Anna si reconeixia aquell home.
—Sí, és clar, és en Martin. Devia tenir 18 anys.
La Salander es va immergir en anys i panys de retalls de premsa ordenats cronològicament. Va començar el 1949 i va anar avançant. L'arxiu era enorme. L'empresa apareixia a la premsa pràcticament cada dia durant el període de temps que estava analitzant. I no només a la premsa local, sinó també als mitjans estatals. Hi havia anàlisis financeres, negociacions amb sindicats, amenaces de vagues, fàbriques que obrien i fàbriques que tancaven, informes anuals, canvis en la direcció, llançament de nous productes… Va trobar una allau de notícies. Clic. Clic. Clic. El cervell li treballava a gran velocitat mentre es concentrava i absorbia tota la informació de les pàgines esgrogueïdes.