A les nou va començar a fer-se fosc. L'aire era fred i plovisquejava. En Mikael estava assegut a la cuina, tamborinejant amb els dits sobre la taula, quan el Volvo d'en Martin Vanger va creuar el pont i es va allunyar. En certa manera, això complicava les coses.
No sabia què havia de fer. Tot ell bullia de ganes de fer-li unes quantes preguntes, d'enfrontar-s'hi. Però en realitat no era una actitud encertada si sospitava que en Martin Vanger era un assassí despietat que havia matat la seva germana, i una noia a Uppsala, i que gairebé l'havia matat a ell. Però en Martin també feia d'imant. I no sabia que en Blomkvist ho sabia; el podia anar a veure amb l'excusa… bé, de tornar-li la clau de la cabana d'en Gottfried Vanger. En Blomkvist va tancar la porta i se'n va anar cap a casa d'en Martin.
La casa d'en Harald Vanger era a les fosques, com sempre. A casa d'en Henrik només hi havia llum en una de les habitacions que donaven al pati. L'Anna se n'havia anat a dormir. La casa de la Isabella era a les fosques. La Cecilia no era a casa. Es veia llum al pis de dalt de casa de l'Alexander, però no n'hi havia a les dues cases que no pertanyien a cap membre de la família Vanger. No hi havia ni una ànima.
Es va aturar abans d'arribar a casa d'en Martin, va agafar el mòbil i va trucar a la Salander. No va contestar. Va apagar el mòbil perquè no li sonés.
Hi havia llum al pis de baix. En Blomkvist va creuar la gespa i es va aturar a pocs metres de la finestra de la cuina, però no va veure ningú. Va seguir vorejant la casa, aturant-se davant de cada finestra, però no hi havia ni rastre d'en Martin. A més, va descobrir que la porteta que duia al garatge estava entreoberta. «No siguis ximple.» Però no va poder resistir la temptació de donar-hi una ullada.
La primera cosa que va veure damunt el banc de fuster va ser una capsa de munició per a fusell de caça oberta. Aleshores es va fixar en dues llaunes de gasolina sota el banc. «Et prepares per a una altra sortida nocturna, Martin?»
—Entra, Mikael. T'he vist a la carretera.
A en Blomkvist li va fer un salt el cor. Va girar el cap lentament i va veure en Martin Vanger dret al llindar de la porta de la casa.
—No te'n podies mantenir al marge, oi? Has hagut de venir.
La veu era tranquilla, gairebé amable.
—Hola, Martin —va dir en Blomkvist.
—Entra —va repetir en Martin—. Per aquí.
Va fer un pas endavant i cap a una banda, aixecant la mà esquerra i convidant-lo a passar. Va alçar la mà dreta i en Blomkvist va entrellucar el reflex del metall.
—Tinc una Glock a la mà. No facis cap estupidesa. A aquesta distància no fallaria.
En Blomkvist s'hi va apropar a poc a poc. Quan va ser davant d'en Martin, es va aturar i el va mirar de fit a fit. —Havia de venir. Tinc moltes preguntes per fer-te. —Ho entenc. Per aquesta porta.
En Blomkvist va entrar a la casa. El passadís duia a l'entrada, al costat de la cuina, però abans que hi pogués arribar, en Martin Vanger li va posar la mà a l'espatlla per aturar-lo.
—No, per aquí no. A la dreta. Obre la porta.
El soterrani. Quan en Blomkvist va haver baixat la meitat de les escales, en Martin Vanger va obrir els llums. A la seva dreta hi havia la sala de la caldera. De més endavant li arribava l'olor de la bugada. En Martin el va guiar cap a l'esquerra, cap a una cambra on guardava caixes i mobles antics; al fons hi havia una porta d'acer blindada i amb un pany de seguretat.
—Aquí —va indicar en Martin tot llançant un clauer ple de claus a en Blomkvist—. Obre-la.
Ell va obrir la porta.
—L'interruptor és a la teva esquerra.
En Blomkvist acabava d'obrir la porta de l'infern.
Cap a les nou del vespre la Salander es va aixecar per anar a buscar un cafè i un entrepà a la màquina del passadís. Va continuar fullejant documents antics per buscar si en Gottfried Vanger havia estat a Kalmar el 1954. No va trobar res.
Va pensar de trucar a en Blomkvist, però va decidir mirar primer els butlletins informatius; en acabat, sí que ja n'hi hauria prou per aquell dia.
Era un espai d'uns 5 x 10 metres. En Blomkvist va calcular que estava situat a l'ala nord de la casa.
En Martin Vanger havia decorat la seva cambra de tortura amb molta cura. A l'esquerra hi havia cadenes; al sostre i a terra, argolles de metall, i també una taula amb corretges de cuir per lligar les seves víctimes. Hi tenia també un equip de vídeo. I un estudi d'enregistrament. Al final de l'habitació havia emplaçat una gàbia de ferro per als convidats. A la dreta de la porta, un banc, un llit, un televisor i un prestatge amb vídeos.
Un cop van entrar a la cambra, en Martin Vanger el va apuntar amb la pistola i li va dir que s'estirés a terra de bocaterrosa. En Blomkvist s'hi va negar.
—Entesos —va dir en Martin—. Aleshores t'hauré de disparar a la ròtula.
El va apuntar. En Blomkvist es va rendir. No tenia alternativa.
Havia esperat que en Martin es relaxés i abaixés la guàrdia almenys una dècima de segon. Sabia que el podia guanyar si s'hi barallava. Havia tingut una petita oportunitat al passadís de dalt, quan en Martin li havia posat la mà a l'espatlla, però havia dubtat. Després d'això en Martin no se li havia apropat més. Amb una bala a la ròtula perdia qualsevol oportunitat de guanyar. Es va estirar a terra.
En Martin s'hi va atansar per darrere i li va dir que posés les mans a l'esquena. El va emmanillar. Aleshores li va donar una puntada a l'entrecuix i li va començar a clavar cops de puny a tort i a dret.
El que va passar després d'això li va semblar un malson. En Martin passava de la racionalitat a la més pura bogeria mental. Es calmava un instant i tot seguit el tornava a colpejar com un animal engabiat. Les puntades de peu no van deixar de torturar en Blomkvist. L'única cosa que podia fer era intentar protegir-se el cap i suportar els cops a les parts més dèbils del cos.
Durant la primera mitja hora en Martin no va dir res, semblava incapaç de comunicar-se. Després va semblar que recuperava el control. Va passar una cadena pel coll d'en Blomkvist i la va lligar a una de les argolles de metall del terra. Va deixar en Blomkvist sol uns quinze minuts. Quan va tornar, duia una ampolla d'un litre d'aigua. Es va asseure en una cadira i va observar en Blomkvist tot bevent.
—Em pots donar una mica d'aigua? —va demanar en Blomkvist.
En Martin es va inclinar i li va donar aigua de l'ampolla. En Blomkvist se la va empassar amb ganes. —Gràcies.
—Encara ets massa amable, Kalle Blomkvist. —A què vénen tants cops i puntades de peu? —va dir en Blomkvist.
—M'has fet enfadar molt. Et mereixes que et castiguin. Per què no te'n vas tornar a casa? Et necessitaven a Millennium. T'ho vaig dir seriosament, podríem haver fet una gran revista. Hauríem pogut treballar plegats durant anys.
En Blomkvist va fer una ganyota i va intentar buscar una posició més còmoda. Estava indefens. La seva única arma era la paraula.
—M'imagino que he deixat escapar l'oportunitat —va replicar en Blomkvist.
En Martin Vanger va riure.
—Ho sento, Mikael. Però estic del tot convençut que a hores d'ara saps perfectament que moriràs aquí.
En Blomkvist va fer que no amb el cap.
—Com coi m'heu descobert, tu i aquella anorèctica que has acabat involucrant en aquesta història?
—Em vas mentir sobre el que vas fer el dia que la Harriet va desaparèixer. Eres a Hedestad, a la desfilada del Dia de la Infància. Hi ha fotografies teves mirant la Harriet.
—Per això vas anar a Norsjò?
—Sí, vaig anar a buscar la foto. La va fer una parella que estava de lluna de mel a Hedestad. Va fer que no amb el cap.
—Això és pura xerrameca —va dir en Martin. En Blomkvist pensava amb rapidesa: què li podia dir per evitar o posposar la seva execució? —On és ara la foto?