Annotation
Les aventures de Tom Sawyer és el relat d'uns mesos en la vida d'aquest nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que se l'estima de tot cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable. Tom contempla el món d'una manera molt diferent a com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles.
Mark Twain
Les aventures de Tom Sawyer
Sinopsi: Les aventures de Tom Sawyerés el relat d'uns mesos en la vida d'aquest nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que se l'estima de tot cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable. Tom contempla el món d'una manera molt diferent a com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles. Més agrest i rebel contra aquest univers de les persones majors és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom que és envejat pels altres nens que contemplen en la seva vida una forma d'existència que a ells els agradaria portar. Junts viuran aventures humorístiques i dramàtiques de les quals podran sortir-ne més airosos del que hagués pogut fer-ho qualsevol adult.
ePUB v1.0
Clío21.02.12
Títoclass="underline" Les Aventures De Tom Sawyer
Autor: Mark Twain
Traductor: Josep Carner
PREFACI
La major part de les aventures consignades en aquest llibre succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola. Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un individu: és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l'orde arquitectònic compost.
Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència, predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el període d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.
Encara que mon llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones, perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i parlaren, i en quínes singulars empreses s'esmerçaren de vegades.
L'AUTOR
Hartford, 1876
Capítol I
- Tom!
Cap resposta.
- Tom!
Cap resposta.
- Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!
La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damunt elles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sota d'elles. Poques vegades o mai no mirava a través d'elles per una cosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia, i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei: igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa. Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, però tanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra la sentís:
- Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us…
No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se i furgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè per al ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.
- Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!
Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre els emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí. Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grau exigit per la distància, i cridà:
- O-o-o Tom!
Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar un petit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.
- Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquí dins?
- Res.
- Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquesta brutor?
- No ho sé, tia.
- Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he dit quaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquil·la us llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.
El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.
- Ui! Mireu al darrera vostre, tia!
La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldilles cap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damunt el clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tia Polly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatà en una dolça rialla.
- Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar! No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo? Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèn cap traça nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Déu, ell no s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i còm pot conèixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que sàpiga per quant de temps podrà de consumir-me les sangs sense que m'arribi a arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No hi compleixo pas la meva obligació amb aquest noi; i aquesta és la santa veritat, Déu ho sap. Plànyer el bastó malmet el minyó, com diu la Bíblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots dos, massa que ho veig. És un vailet endimoniat; però, caram!, és el noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar, la consciència em puny de allò més; i cada vegada que l'aporrino el cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona és de pocs dies i ple de tribulacions, com diu l'Escriptura, i és la massíssima veritat. Farà campana aquesta tarda, i no tindré més remei que fer-lo treballar demà, per a castigar-lo. És ben dur de fer-lo treballar els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna.