I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general estant. Fou la sorpresa més atarantadora de la dècada; i tan pregona fou la sensació, que aixecà el nou heroi a l'altura de l'heroi judicial, i l'escola tingué dues meravelles a contemplar en lloc d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a sí mateixos, com a enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en l'herba.
El premi fou remès a Tom amb tanta d'efusió com el superintendent pogué bombar-se en aquelles circumstàncies; però li mancava quelcom de l'autèntic broll, perquè l'instint del pobre subjecte li féu saber que allí hi havia un misteri que potser no comportava la llum; era simplement absurd que aquell noi hagués amagatzemat dues mil gavelles de ciència escripturística en sos locals: una dotzena agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la mirés a la cara, però ell no hi volia mirar. Ella se n'estranyà: després estigué una mica contorbada; després una vaga sospita vingué i passà i retornà de bell nou; ella sotjà; una llambregada furtiva li digué qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trencà, i es sentí gelosa, i irosa, i li vingueren les llàgrimes als ulls, i odià tothom: Tom més que tots els altres, pensà ella.
Tom fou presentat al jutge, però tenia la llengua travada; l'alè amb prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa de la paorosa grandesa d'aquell home, però principalment perquè ell era el pare d'ella. Li hauria plagut de caure en terra i adorar- lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge posà la mà damunt la testa de Tom i el nomenà gentil homenet, i li demanà còm se deia. El noi tartamudejà, badà la boca, i ho tragué enfora:
- Tom.
- Oh! no! no Tom… és…
- Tomàs.
- Ah! això és. Em pensava que n'hi hauria una mica més, potser. Molt bé. Però gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat?
- Digueu al senyor quin és l'altre nom, Tomàs- digué Walters. -I digueu senyor. Cal que no oblideu la vostra urbanitat.
- Tomàs Sawyer, senyor.
- Això és! D'això en dic un bon minyó. Bell minyó. Belclass="underline" un homenet. Dos mil versos és molt, moltíssim. I mai no us ha de doldre el treball que us heu donat per apendre'ls; perquè el saber val més que cap altra cosa del món; això és el que fa que els homes es tornin bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i aleshores mirareu enrera i direu: «-Tot és degut als beneficis de la preada escola dominical de la meva infantesa; tot és degut a mos benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot és degut al bon superintendent, que m'encoratjà i vetllà per mi i em donà una bella Bíblia, una Bíblia esplèndida i elegant, per servar-la i tenir-la per al meu ús, per a sempre més; tot és degut a la recta educació!» Això és el que direu, Tomàs; i no els voldríeu baratar per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldríeu. I ara no us recarà de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les coses que heu après (ah! comprenc que no us recarà), perquè estem orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers que foren elegits?
Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc. S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del senyor Walters s'esfondrà dintre seu. Es digué a sí mateix: -No és possible que el noi pugui respondre la més senzilla pregunta: per qué n'hi fa cap el jutge? Però es va sentir obligat a dir quelcom en alta veu, i va fer:
- Respongueu al senyor, Tomàs: no tingueu por.
Tom encara no disparava.
- Bé, conec que m'ho direu a mi- digué la senyora. -Els noms dels dos primers deixebles eren…
- DAVID I GOLIAT!
Correm una cortina caritatívola damunt la resta de l'escena.
Capítol V
Per allà a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'església començà de sonar, i la gent no trigà a anar-se acoblant per al sermó del matí. Els minyons de l'escola dominical es distribuïren per l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en romanguessin vigilats. Vingué la tia Polly; i Tom i Sid i Maria segueren amb ella. Tom fou deixat en el passadís perquè estigués tan lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del defora com fos possible. La gentada omplí les naus: el vell i indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors; el batlle i la seva muller (perquè tenien batlle, allí, entre altres coses supèrflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa encimbellada de la qual era l'únic palau del poble, i la més hospitalària i de molt la més pròdiga en matèria de festes que l'omplís d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; després la beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores, vestides de llinó i guarnides de cintes; després tots els joves dependents de la ciutat, corporativament: perquè havien romàs en el vestíbul tot xuclant el pom del bastó, formant un mur circular d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia havia passat per les baquetes; i, finalment, vingué el noi model, Willie Mufferson, prenent tan sol·lícita cura de la mare com si ella fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'església i era l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un, el detestaven perquè era tan bo i, a més, son exemple els havia estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la campana sonà una vegada més per advertir els tocatardans i els encantats; i després una solemne quietud caigué damunt l'església, només interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em penso que fou en algun país estranger.