- Bé, doncs -va dir-, estic content de descobrir en tu un home honrat, Shuhart. Em vindria de gust prendre’m una copa amb tu per celebrar-ho! És cert que no puc beure res de fort, els metges m’ho prohibeixen, però una petita gerra de cervesa me la prendria amb molt de gust amb tu. Però ja ho veus, el servei! Però tant se val, ja ens tornarem a veure.
Déu m’en guard, em vaig dir. Però li vaig fer una encaixada, i vaig continuar posant-me vermell i bellugant el peu, tal com ho volia ell. Per fi se’n va anar i jo vaig sortir volant com una fletxa, cap al Bortx.
En aquella hora del dia el bar estava buit. Ernest estava darrere el taulell fregant els gots i mirant-los a contrallum. Per cert, hi ha una cosa sorprenent: en qualsevol moment, aquests mossots cambrers de bars sempre freguen gots, com si en depengués la salvació de la seva ànima. Són capaços de quedar-se així tot el sant dia: agafen un got, acluquen els ulls, el miren a contrallum, bufen a sobre i es posen a fregar-lo, després el tornen a mirar, ara a través del cul, i vinga fregar…
- Hola Ernie -vaig dir-. Deixa de torturar-lo, sinó hi faràs un forat!
Em va mirar a través del got, va rondinar alguna cosa que semblava venir del seu ventre i, sense dir una paraula, em va abocar quatre dits d’aiguardent. Vaig enfilar-me sobre el taburet, m’ho vaig empassar, vaig tancar els ulls, vaig sacsejar el cap i vaig beure’n un altre glop. La nevera dringava; una fressa suau, com si algú rasqués fusta, sortia de la màquina tocadiscs, l’Ernest bufava sobre un altre got, en fi, hi havia pau i calma… Vaig buidar la meva copa, la vaig posar sobre el taulell i Ernest, sense trigar, m’hi va tornar a abocar quatre dits de líquid transparent.
- Què, estàs més bé? -va murmurar-. Et desglaces, stalker?
- Frega i calla -li vaig dir-. Saps, una vegada hi havia un paio que també fregava i fregava i va acabar evocant un mal esperit. Després va viure tranquil.
- Qui era? -va preguntar Ernest, incrèdul.
- Hi havia un mosso -vaig contestar-. Abans que vinguessis tu.
- I què?
- Res. Pensa: per què hi va haver la Visita? I ell, vinga fregar… Tu què creus, qui ens va venir a visitar, eh?
- Quin xerraire estàs fet -va dir Ernie amb aprovació.
Va anar a la cuina i va tornar amb un plat ple de salsitxes al forn. Va col·locar el plat davant meu, em va apropar el ketchupi es va posar una altra vegada a fregar gots. Ernest coneix la seva feina. El seu ull no l’enganyava, veia clarament que un stalkertornava de la Zona, que hi havia rampinya i sap bé què necessita un stalker.És un home com cal, Ernie. Un benefactor de la humanitat.
Quan vaig acabar de menjar les salsitxes, vaig fer una cigarreta i em vaig posar a calcular quant guanyava Ernest amb nosaltres. No conec els preus de la rampinya a Europa, però havia sentit campanes: per exemple, un “xuclat” val quasi dues mil cinc-centes, mentre que Ernie no ens en dóna més de quaranta. Les “piles” valen més de cent i nosaltres no en rebem més de vint, en el millor dels casos. La resta deu anar per l’estil. Ara, transportar la rampinya a Europa no surt de franc, és clar. Cal untar els uns i els altres. El cap de l’estació, segurament, també està comprat per ells… En fi, si ho penso bé, Ernest no guanya grans fortunes: un quinze o vint per cent, més no, i si l’agafen, té deu anys garantits…
Aleshores un paio ben educat va interrompre les meves piadoses meditacions. No el vaig sentir entrar. Va aparèixer al costat del meu colze dret i va preguntar:
- Em permet?
- Quina pregunta -vaig contestar-. Segui, per favor.
Un paio baixet, primet, poca cosa, amb un nas esmolat i amb un llaç. Havia vist la seva foto en algun lloc, només que no recordo on. Es va enfilar al taburet del costat i va dir a Ernest:
- Un bourbon, si us plau! -i de seguida es va dirigir a mi-: Disculpi, però em sembla que el conec. Vostè treballa a l’Institut International, oi?
- Sí -vaig contestar-. I vostè?
Hàbilment va treure de la seva butxaca una tarja de visita i la va col·locar davant meu. Vaig llegir: “Alois Makno, agent plenipotenciari de l’Oficina d’Emigració”. És clar que el coneixia. S’enganxava a la gent per pressionar-los a marxar de la ciutat. Algú tenia una necessitat terrible que marxéssim de la ciutat. La veritat és que a Marmont no quedava més que la meitat de l’antiga població. Però no, els calia netejar totalment el terreny. Vaig apartar la tarja amb una ungla i li vaig dir:
- No, gràcies. Això no m’interessa. Miri, estic somiant amb morir a la meva pàtria.
- Però, per què? -va preguntar vivament-. Disculpi la meva indiscreció, però hi ha alguna cosa que el reté aquí?
Potser es pensava que li diria el que em retenia aquí de debó…
- Com que per què? -vaig contestar-. Els dolços records de la meva infància. El primer petó en el jardí municipal. La mama, el papa. Com em vaig emborratxar per primera vegada en aquest bar. La comissaria de policia, estimada del meu cor… -Llavors vaig treure un mocador tot brut de la butxaca i el vaig prémer contra els meus ulls-. No -vaig dir-. Per res del món!
Ell va riure, va beure un glop del seu bourbon i va dir amb un to meditatiu:
- Els marmontesos, no us entenc. Viviu com sobre un volcà. En qualsevol moment pot esclatar una epidèmia o alguna cosa pitjor… Ho entenc en els vells. Els és difícil de deixar el seu niu. Però vosaltres… Quants anys té? Vint-i-dos o Vint-i-tres, més no… Entengui’m bé, la nostra Oficina és una organització benefactora, nosaltres no treiem cap mena de profit de la nostra feina. Senzillament, voldríem que la gent deixés aquest lloc diabòlic i s’integrés a la vida real. No oblidi que nosaltres garantim les despeses del canvi de casa, el treball en el nou lloc als joves com vostè, la possibilitat d’estudiar… No, no ho arribo a entendre.
- És a dir -vaig preguntar- ningú no vol marxar?
- No es pot dir que ningú… N’hi ha que ho accepten, sobretot la gent que té família… Però els joves i els vells… Què hi trobeu, en aquesta ciutat? Si és un forat, la província…
Aleshores vaig explotar.
- Senyor Alois Makno -vaig dir-, tot això és veritat. La nostra ciutat és un forat. Sempre ho ha estat i així serà. Només que ara és un forat en el futur. A través d’aquest forat omplirem el seu món podrit de tals coses que tot hi canviarà. La vida serà diferent, justa, cadascú tindrà tot el que voldrà. Això és, el vostre forat. A través d’aquest forat ve el coneixement. I quan posseirem el coneixement, farem que tothom sigui ric, volarem fins a les estrelles, i a tot arreu on voldrem. Així és, el nostre forat…
Allà vaig tallar en sec perquè em vaig adonar que Ernest m’observava amb una sorpresa desmesurada. Em vaig començar a trobar malament. En general no m’agrada repetir les paraules dels altres, encara que siguin bones. I més encara perquè a la meva boca això sona cursi. Quan parla Kiril, no te n’atipes mai, t’oblides fins i tot de tancar la boca. Pel que fa a mi, podríem dir que exposo la mateixa cosa, però l’efecte no és el mateix. Possiblement perquè Kiril mai no ha dipositat la rampinya sota el mostrador d’Ernest. Bé, passem…
Aleshores, el bon Ernie ens va interrompre i em va omplir ràpidament el got fent com aquell qui diu “refés el teu esperit, amic, què et passa avui?” Mentrestant, el senyor Makno, amb el nas esmolat, va tomar a llepar el seu bourbon i va dir:
- Sí, és clar… Les bateries eternes, la “panacea blava”… Però vostè realment creu que tot serà tal com m’ho acaba de dir?