No recordo què més estava cridant. L’únic que recordo és que em trobava davant del taulell, quan Ernest va posar al meu costat un got de refresc i em va preguntar:
- Sembla que avui tens cèntims?
- Sí -vaig dir-, en tinc.
- Així que em tornaràs el deute? Demà haig de pagar els impostos.
Vaig veure que tenia uns quants bitllets a la mà. Vaig mirar la pasta i vaig murmurar:
- Això vol dir que no ho ha agafat, Creont de Malta… És orgullós… Bé, i la resta, és el destí.
- Però què et passa? -va preguntar l’amic Ernie-. Em fa l’efecte que has begut massa.
- No -vaig contestar-. Estic molt bé. Podria anar ala dutxa i tot.
- Val més que te’n vagis a casa -va dir l’amic Ernie-. Estàs molt trompa.
- Kiril ha mort -li vaig dir.
- Quin Kiril? El calb, o quin?
- Tu mateix ets calb -li vaig dir-. De mil tios com tu no es podria fer ni un sol Kiril. Ets un porc. Un mercader pudent. Perquè vens la mort, tio de merda. Ens has comprat a tots per la pasta… Vols que la destrossi, ara, la teva taverna?
No vaig tenir temps per res més que per fer un gest del braç perquè de sobte algú em va agafar i em va portar cap a alguna banda. Ja no entenia res i no volia entendre res. Cridava alguna cosa, donava puntades de peu, pegava algú, després vaig tornar en mi i vaig veure que estava al lavabo, tot mullat, amb la cara desfigurada. Em vaig observar en el mirall, però no em vaig reconèixer a mi mateix. Un tic estrany em crispava la galta. Això no m’havia passat mai abans. Se sentia escàndol a la sala. Alguna cosa petava, la vaixella es trencava, les nenes xisclaven, i després vaig sentir com Betum bramava amb veu salvatge:
- Penediu-vos, canalles! On és en Pèl-roig? Què n’heu fet de Pèl-roig, llavor del diable?
Va sonar la sirena de la policia. Des que la sirena es va posar a udolar, tot en el meu cap quedà net i transparent. Ho recordo tot, ho sé tot, ho recordo tot. I en la meva ànima no hi havia res, a part d’un odi glacial. Bé, em vaig dir, et muntaré una festa que no l’oblidaràs mai! T’ensenyaré què és un stalker! Vaig treure de la butxaca una “refilada”, nova de trinca, mai usada, la vaig prémer un parell de vegades entre els dits per donar-li empenta, vaig entreobrir la porta de la sala i silenciosament la vaig tirar a l’escopidora. I, tot seguit, vaig saltar per la finestra al carrer. Naturalment, tenia moltes ganes de veure com aniria tot, però suporto malament la “refilada”, em fa sortir sang del nas. Travessava el pati i ja sentia la meva “refilada” que s’havia posat en marxa a tota pastilla. Abans que res, els gossos de tot el barri es van posar a udolar i bordar: ells són els primers a sentir-la. Després, algú va cridar a la taverna amb tanta força que fins i tot a distància les orelles em van quedar ensordides. De seguida em vaig imaginar com es devia anar agitant tota la gent d’allà; alguns devien caure en una profunda malenconia, altres en una ràbia desfermada, altres, encara, es devien enfilar per les parets de la por… La “refilada” és una cosa terrible. A partir d’ara, la taverna d’Ernest trigarà a omplir-se. Ell, naturalment, deu haver endevinat que he estat jo, però a mi, tant se me’n fot. Prou! L 'stalkerRed ja no existeix. N’estic fart. Estic fart d’arriscar la meva vida i d’ensenyar la professió als altres imbècils. T’has equivocat, Kiril, amic meu estimat. Perdona, però resulta que tu no tenies raó, la raó, la té Betum. La gent no hi té res a fer. A la Zona, el bé no existeix.
Vaig escalar una tanca i ranquejava en silenci cap a casa. Em mossegava els llavis, tenia ganes de plorar, però no podia. Kiril, com ens ha pogut passar això? Què serà de mi sense tu? M’havies dibuixat perspectives d’un món nou, d’un món canviat. I ara? Algú, a la teva Rússia llunyana, plorarà per tu, mentre que jo, jo no puc. Encara que sóc jo, el podrit, el responsable de tot, no un altre, sinó jo! Com és que jo, poca-solta, el vaig portar al garatge quan els seus ulls encara no estaven acostumats a la foscor? Per què, dimoni, li vaig parlar d’aquell “xuclat”? I en recordar això, alguna cosa em va agafar pel coll, que per poc no udolo com un llop. Aparentment devia haver udolat, perquè vaig veure com la gent es llançava cap a una banda, s’apartava del meu camí. Després, de sobte, vaig sentir una mena d’alleujament: vaig veure Guta.
Caminava al meu encontre, la meva bellesa, la meva noia petita; les seves cames boniques es movien amb cadència, la seva faldilla ondulava damunt els seus genolls. Se la menjaven amb els ulls de tot arreu, però ella caminava com pel damunt d’una corda invisible, no mirava ningú, i, no sé per què, vaig comprendre de seguida que em buscava a mi.
- Hola, Guta -vaig dir-. On vas?
Em va mirar i de seguida ho va veure tot: la meva cara desfeta, el meu jersei mullat, els meus punys espellats, però no en va parlar; va dir només:
- Hola Red. Precisament t’estava buscant.
- Ja ho sé -vaig dir-. Vine a casa meva.
Ella callava, es va girar i mirava cap a un costat. Ai!, quina elegància en el posat del seu cap, quin coll! Després va dir:
- No ho sé, Red. Potser no em voldràs veure mai més.
El meu cor va fer figa: què volia dir això? Però vaig contestar amb calma:
- No t’entenc, Guta. Perdona’m, però avui no estic gaire en forma, potser per això no et comprenc de seguida… Per què dius que no et voldré veure mai més?
La vaig agafar del braç i sense presses ens vam dirigir cap a casa meva i tots els que la miraven abans, s’amagaven. He viscut en aquest carrer des de sempre i tothom coneixia aquí perfectament Red el Pèl-roig. I qui no em conegués, no trigaria gaire a fer-ho, i ho pressentia.
- La meva mare insisteix en què avorti -va dir Guta de sobte-. Però jo no vull.
Vaig fer encara uns passos sense entendre-ho, mentre que Guta seguia:
- No vull avortar, tinc ganes de tenir un fill teu. Tu fes el que vulguis. Pots anar-te’n, jo no et retinc.
L’escoltava; s’anava escalfant a poc a poc i jo cada vegada em sentia més com un idiota. No ho arribava a comprendre. Una única ximpleria em voltava pel cap: una persona de més, una persona de menys.
- Em repeteix -explicava Guta- que el nen és d’un stalker,per què fabricar monstres? Diu que ets un estafador i que no tindrem ni família ni res. Avui és lliure, demà serà a la presó. Però a mi tant me fa tot això, estic preparada per a tot. Tot ho puc fer pel meu compte. Pel meu compte el pariré, l’educaré i en faré un home. Puc passar de tu. Però no te m’acostis més, no et deixaré entrar ni al llindar de la porta…
- Guta -vaig dir- nena! Espera, espera! -No podia continuar, m’agafava una mena de riure nerviós, estúpid-. Ocellet meu, per què em fas fora?
Vaig estar rient com el més gran dels imbècils, mentre que ella s’aturava, amagava la cara sobre el meu pit i plorava a llàgrima viva.
- Què ens passarà ara, Red? -va dir a través de les llàgrimes-. Què ens passarà?
2. Redrick Shuhart, 28 anys, casat, sense professió.
Redrick Shuhart estava ajagut darrere la pedra del sepulcre i, apartant amb la mà una branca de server, mirava el camí. Els projectors del cotxe de la patrulla recorrien el cementiri i de tant en tant l’enlluernaven; aleshores ell aclucava els ulls i retenia l’alè.
Havien transcorregut dues hores, però al camí tot era igual que abans. El motor del cotxe rondinava plàcidament, girant en el buit. El cotxe no es movia i il·luminava amb els seus tres projectors les tombes abandonades, les creus mig caigudes i rovellades, les pedres sepulcrals, els servers que creixien en totes direccions, la cresta del mur de tres metres d’alçada que s’acabava bruscament a l’esquerra. La gent de la patrulla tenia por de la Zona. No sortien del cotxe. Aquí, al costat del cementiri, no gosaven ni disparar. Algunes vegades, de tant en tant, les seves veus apagades arribaven fins a Redrick, a vegades veia com la petita llumeta d’una cigarreta s’envolava des de la finestreta del cotxe i rodava sobre la carretera, fent saltar i vessant unes febles espurnes rogenques.